La ciutat dels pixatinters

Quan, fa ara set anys, expressàrem a les places el nostre malestar amb l’estat de les coses i la nostra voluntat de canviar-les, algunes persones aportàrem amb el document La ciutat de les persones una breu exposició del que podia ser el dret a la ciutat. Aquell impuls va ser important per, anys després, apartar els governs de la corrupció d’algunes administracions i tractar d’implementar les polítiques que es derivaven d’aquells pensaments. Perquè això volíem: canviar les polítiques inhumanes pròpies del capitalisme per altres que feren de la ciutadania el seu centre. I, millor o pitjor, això s’ha aconseguit als anomenats “ajuntaments del canvi”, als quals cal reconèixer la bona voluntat política de servir a la ciutadania fent efectiu el dret a la ciutat.

Però, establerts uns marcs social i polític positius, observem que les coses no van tan bé com voldríem. Està clar que les forces reaccionàries són grans i treballen sense defallir per a tornar la societat al que consideren el seu curs natural de submissió a l’elit extractiva que tradicionalment ha exercit el lideratge social, però, fins i tot als àmbits limitats que només dependrien del poder executiu, molts assumptes, amb algunes conegudes excepcions, no marxen com caldria.

Què passa doncs? És que les bones persones que hem posat als càrrecs –les nostres!– no són tan capaces com esperàvem? Potser en alguns casos és així, però el que s’observa en general és que, en executar les polítiques, s’ha descuidat un marc fonamental, l’administratiu, que, en persones i procediments, és bàsicament el mateix de l’època anterior. Perquè no és prou voler per a fer, cal a més crear instruments adients, cosa que no s’ha fet al nostre Ajuntament, que conserva una estructura i funcionament administratius als quals el servei a la ciutadania administrada no pareix que haja sigut mai objectiu prioritari. I eixe sistema no és abstracte, sinó que es concreta en unes nombroses figures que no trobe millor termini que les retrate que el de pixatinters.

Estos personatges es caracteritzen per la seua consagració al procediment –de fet, la Llei del Procediment Administratiu és la Bíblia dels pixatinters més prominents–, al qual dediquen tota la seua energia (i, per extensió, la de tota l’Administració), de manera que els teòrics objectius de servei a la ciutadania del seu treball queden relegats a un darreríssim termini, subproducte residual d’eixe procediment. I la justificació és que les coses, “cal fer-les bé”, encara que els resultats siguen habitualment lamentables.

Ho podem observar a les tristes licitacions d’assumptes potser importants que, després de mesos o anys de paperassa, ixen amb presses i mal parides per a adjudicar-se inequívocament a propostes barates d’escassa qualitat. O a l’EDUSI de València, que tantes il·lusions generà no només al Cabanyal i que, dos anys i mig després de redactar-se, no s’ha concretat en cap operació a banda del bastiment d’un impressionant sistema administratiu que, mentre altres ciutats ja implementen les seues estratègies, no ha permès gastar ni un euro...

En esta situació hi ha qui proposa entrar a sac i, sense més somriure que el de les falçs, segar l’immens camp de moniatos que els pixatinters constitueixen. No diré que eixa solució no tinga la seua gràcia, però, abans de passar a les decisions dràstiques, podríem provar d’idear una administració que siga instrument de servei a la ciutadania, perquè, si no, ja podem esforçar-nos dissenyant polítiques, que mai aconseguirem fer-les efectives.

Epíleg: elogi de la corrupció

Dit açò, vull destacar un fet sorprenent: com ha sigut possible que, amb la mateixa administració i, als mateixos llocs, els mateixos pixatinters que ara tot ho paren -recordem: “les coses cal fer-les bé”-, s’hagen fet les bestieses que s´han fet? Perquè, encara que hagen pogut ser malifetes delictives que mai podrem pagar... s’han fet! I realitzar amb eixa maquinària burocràtica destarifos com la Copa de l’Amèrica, la visita papal o la Fórmula 1 té cert mèrit.

És que la corrupció tenia persones més llestes i preparades? Les investigacions i les gravacions que hem escoltat demostren que, amb seguretat, això no ha sigut. Per tant, alguna altra cosa haurà hagut de passar perquè tot això s’haja fet.

I dic jo: no serà que eixa voluntat de "fer bé les coses" que hui manifesten els pixatinters els ha vingut tota ara de sobte i abans la cosa anava més relaxada?

En fi, llàstima no disposar de més espai, perquè sembla que ací hi ha prou a rascar. A veure si ho podem fer més avant.

-

Carmel Gradolí és arquitecte