La ciutat perduda

Europa, Europa! Va ser molt abans que els partits ultradretrans i antieuropeus arreplegaren el malestar de les societats occidentals, i que el Brexit fora una realitat, quan la Generalitat va decidir baixar les banderes blaves amb estrelles daurades dels pals i amagar-les als calaixos.

Avui les banderes tornen a onejar, però les conseqüències d’haver ignorat les normes europees encara s’arrosseguen i les patirem durant anys. És el problema de jugar a curtes i  d’omplir-se la boca amb proclames sobre les bondats del lliure mercat mentre per darrere s’hi intervé per a retorçar les normes.

Els més de 350 milions d’euros pagats pel contribuent han convertit els estudis cinematogràfics de Ciutat de la Llum en una gran balena blanca encallada davant les platges d’Alacant. Una bona idea, plantejada pel desaparegut Luis García Berlanga,  arruïnada per la mala gestió i un rosari de despropòsits que ara semblen no tindre pare ni mare.

El Consell ha anunciat aquesta setmana que ha aconseguit salvar els mobles en obtindre l’autorització de la Unió Europea per a conservar la infraestructura cinematogràfica. És un pas endavant respecte a l’obligació de vendre els estudis a baix preu que va dictar la UE per incomplir les normes de lliure competència. Una herència enverinada que li va deixar l’anterior Govern del PP a Ximo Puig. El problema és que platós i altres instal·lacions cinematogràfiques no podran tindre cap explotació comercial durant els pròxims anys, que és allò perquè es construïren. És a dir, en la pràctica, no es podran aprofitar per a rodar pel·lícules.

Mal negoci hem fet. Durant la dècada dels 90 semblava que una de les indústries que podia arrelar a la Comunitat Valenciana seria la de l’audiovisual. Un sector per al qual s’obrien noves possibilitats amb una televisió pública que anava a fer de força tractora, uns estudis que pretenien ser una versió europea i moderna del Hollywood californià aprofitant el bon clima, el salaris moderats i l’estabilitat política, i una banqueta ben assortida de talents i professionals qualificats. Un quart de segle després el resultat és poc encoratjador. La Comunitat Valenciana, llevat d’algunes honroses excepcions, compta amb un sector caracteritzat pel minifundisme i la inexistència d’una política seriosa i ordenada capaç d’assentar les bases d’un sector que resulta estratègic per a les societats modernes.

És tan poca la musculatura que ni els sectors implicats –que van més enllà de  l’audiovisual- han sigut capaços d’obrir un debat seriós sobre quin podria ser el futur d’una infraestructura com aquesta, especialment ara que el Brexit col·locarà els estudis britànics de Pinewood –que foren els que presentaren la denúncia contra Ciudad de la Luz- fora de la Unió Europea i la normativa comunitària.

El Consell, de moment, ha aconseguit conservar el patrimoni de tots i ha decidit buscar una fórmula –ja veurem si transitòria o no- per a donar contigut a les instal·lacions proposant fer un pol d’empreses innovadores i establint allí les noves oficines de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Queda sense resoldre el destí dels estudis de rodatge i del sofisticat tanc d’aigua que van aprofitar per al rodatge de les aventures d’Obélix o el tsunami de Lo imposible. No és una solució satisfactòria, però és millor que el que hi havia.

Pas a pas. Més difícil serà que la Generalitat puga estalviar-se la multa de 19 milions d’euros per haver manipulat les estadístiques de dèficit i deute durant les presidències de Francisco Camps i Alberto Fabra després que la lletrada del Tribunal de Justícia de la UE haja proposat desestimar el recurs presentat pel Govern d’Espanya. Una altra conseqüència d’incomplir les normatives europees en el passat.

Europa sempre ha estat important per als valencians. I probablement, mai com ara, havíem estat tan necessitats de fer els deures bé i de trobar interlocutors a Brussel·les per a defensar i garantir els nostres interessos.