La feminització de la direcció de les empreses, assignatura pendent

Aquest article es publica un 26 de novembre, qui l’escriu és una dona que abans de treballar en la Universitat ha treballat al sector privat tant per compte aliè com per compte propi. Per tant, com que estem pròxims al 25 de novembre, he pensat que podria ser interessant reflexionar al voltant de la carrera professional i les possibilitats de desenvolupament que tenim i hem tingut la generació de dones post baby boom, les xiquetes nascudes en la transició. Una transició que sembla avui més que mai que va ser incompleta, no només pel que fa a la diversitat nacional i cultural si no també pel que fa a l’escletxa de gènere. Actualment constatem que el percentatge de dones directives tant en el sector privat com en el públic segueixen sense reflectir el nivell formatiu, la capacitat i el talent de les dones; inclús en els països anomenats occidentals. Així segons dades de l’estudi Women in Business de Grant Thornton, el percentatge de dones directives en les empreses de l’estat espanyol és del 27%, aquesta dada contrasta amb el fet que les dones som poc més del 50% de la població. En la Universitat no estem molt millor, així només al voltant del 20% dels catedràtics són dones.

Aleshores, on pot estar el problema? M’atreviria a dir que les xiquetes de la transició hem tingut una educació en igualtat, al menys les que vam estudiar en l’escola pública valenciana dels anys 80’s i principis dels 90’s. Altre tema diferent era el que es vivia a les llars, moltes de les meues conegudes veien en les seues cases uns patrons de comportament molt marcats pels rols de gènere i alguns/es progenitors/es transmetien a les seues filles que hi havia determinades feines “per a homes” i altres “per a dones” atès que suposadament les dones no podien fer les mateixes tasques que els homes. Vist amb perspectiva, crec que jo vaig ser bastant afortunada. Doncs ma mare era bastant tradicional i sempre intentava posar-me el fre, però mon pare i la meua iaia sempre em van transmetre que no hi havia res que jo no fora capaç de fer si m’ho proposava. M’ensenyaren a confiar en mi i a sentir-me orgullosa de ser una dona valenciana de poble.

Parle de la meua experiència perquè, malauradament, un dels frens que moltes dones de la meua generació s’han trobat han sigut aquests estereotips de rol que s’han transmès no només a les dones si no als homes; i al món professional interactuem amb homes i dones de diferents edats i procedències.  El que vull dir és que la primera condició per a arribar a un lloc directiu és creure’t que ho pots fer i que ho faràs be, la cultura patriarcal transmesa de manera conscient o inconscient per les famílies ha suposat un llast per a moltes dones capacitades de la meua generació. Dic dones capacitades perquè les estadístiques oficials ja fa anys que parlen que el percentatge de persones amb nivell d’estudis superiors és major entre les dones que entre els homes i ,a més, les dones obtenen unes qualificacions per terme mitjà superior als homes.

Per tant, el problema sembla arribar quan comencem la carrera professional, fora de les aules. Aquest fet també queda reflectit el l’estudi Women in Business de Grant Thornton que per al 83% de dones directives la cultura empresarial masculina és un dels frens més importants, seguit per l’escassessa d’estructures de suport a la conciliació, els prejudicis de gènere i l’escletxa salarial. En la meua opinió, a  la vista de les dades de l’enquesta desenvolupada en 36 països, són els prejudicis de gènere el principal fre per al desenvolupament de la carrera professional de les dones de la meua generació. Els demés factors són una conseqüència de l’existència dels prejudicis de gènere.

Així, considere una errada associar la conciliació de la vida familiar només al gènere femení. En primer lloc les tasques familiars són responsabilitat compartida dels dos membres de la parella siga quin siga el seu gènere i, per tant, tanta necessitat de conciliar l’hauria de tenir una dona com un home. Conseqüentment, totes aquelles estructures de suport a la conciliació que s’implementaren des de les administracions públiques haurien de contemplar mecanismes que feren que el gènere masculí s’acollira a elles en la mateixa proporció que el femení.

Un exemple de tot plegat seria  la segënt pregunta: quina mare treballadora no ha escoltat alguna vegada en la seua vida la frase “es que les dones vos quedeu embarassades i doneu a llum”? Com si això fora una malaltia greu que t’incapacitara per a qualsevol tasca. En primer lloc, estar embarassada no és estar malalta ni incapacita per a realitzar el treball habitual excepte en casos d’exposició a materials perillosos i/o treballs amb un component important d’esforç físic. En segon lloc, l’embaràs i el part passen en la majoria d’ocasions una o dues vegades en la vida d’una dona i, a més, d’acord amb dades de la seguretat social espanyola les mares treballadores presenten taxes d’absentisme laboral menors que altres grups de treballadors.

Aquesta cultura empresarial masculina i els prejudicis de gènere estan tenint una altra conseqüència: les dones responen ajornant la seua maternitat a edats més altes ja rondem els 40 anys en edat mitjana per tenir el primer fill/a. Si entre les persones que llegeixen aquest article hi ha personal mèdic especialitzat en ginecologia i obstetrícia i comares, s’alegraran que comente que això si que pot generar inconvenients en un embaràs i als nounats. Però no vaig a entrar en aspectes que correspondria als professionals de la medicina. Altra conseqüència dels prejudicis de gènere és l’anomenada escletxa salarial que a l’estat espanyol és d’un 23,25%.

En definitiva, les xiquetes nascudes en la transició vam arribar a un mercat laboral bastant saturat on encara perviuen una cultura empresarial masculina i prejudicis de gènere quan veníem d’una educació en les aules que podíem qualificar d’igualitària. A aquest fet una de les respostes més habituals entre les dones de la meua generació ha sigut retardar l’edat de maternitat o reduir el nombre de bebès que pensàvem tindre. Aquesta societat ha fet triar a moltes dones entre ser mare o la seua carrera professional, quan una dona desitja ser mare no hauria d’haver cap condicionant d’aquest tipus en la seua decisió. De la mateixa manera que hi ha dones que no volen ser mares i estan en el seu dret.

El talent es troba present en persones de qualsevol gènere i procedència, la nostra societat no es pot permetre el luxe de malbaratar-lo. Estem en temps de descompte.