X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

VALÈNCIA IS THE NEW BLACK 

La lletra amb vi entra. Lliçons d'història que podem aprendre als restaurants valencians 

28/04/2016 - 

VALÈNCIA. La culpa la té el cartó pedra. En les últimes dècades l’hostaleria ha reconstruït mons, llocs i èpoques a base d’escenaris de pega i attrezzo a granel. I així, eixa disfunció de l’interiorisme anomenada ‘bars temàtics’ ens ha portat a una abadia medieval, a la Irlanda cervesera, al llunyà oest, a l’Amèrica cinquantera de Grease, o l’Àfrica cafetera sense moure’ns del tamboret. Tan acostumats estem a l’escenografia fake que ja ens passa desapercebut allò autèntic. Això, i que sovint no som capaços d’apreciar l’art, l’arquitectura, el patrimoni... si no hem pagat una entrada de museu o els servicis d’un guia turístic que ens vaja indicant el que hem d’admirar.

Però la història està per tot arreu i sempre ens conta coses, encara que siga en veu baixa. Només cal parar un poquet d’atenció i escoltar el que ens diu, també mentre omplim el pap. Perquè fent front al mal gust historicista d’alguns locals, també n’hi ha d’altres que presenten un respecte real per la història i permeten una experiència autèntica amb la mateixa. “Trobe molt interessant el fet de combinar dos experiències per als sentits com la gastronòmica i la patrimonial. Pense que de vegades no som prou imaginatius a l’hora de donar-li un ús i fer visible el nostre patrimoni, i no veig gens malament que siga una empresa privada la que es faça càrrec del tema. Això sí, amb límits: sempre garantint la compatibilitat entre l’activitat que ha de realitzar-se i la correcta integració i preservació dels elements patrimonials”, explica Javier Martí, director del Museu d’Història de València. 

I és que hi ha restaurants que oferixen fora de carta autèntiques lliçons d’història. Agafen apunts:

L'Antiga Roma: Soho del Mar

Com més lluny en el temps ens n’anem, més difícil és aconseguir trobar restes. Les del circ romà de València són quasi una missió impossible. Una de les excepcions és este  restaurant en el carrer de la Mar que permet dinar sobre l’arena del circ o prendre un gin tònic al costat de la seua graderia. Un lloc comodí per a quan necessitem fer un break al centre. 

La València islàmica: Orio

Basc per fora, àrab per dins. La primera qüestió fa referència a l’oferta culinària: pintxos a dojo. La segona a la sorpresa que amaga al seu soterrani: un important llenç de muralla andalusina del segle XI, torre inclosa, pertanyent probablement a l’antiga porta de la Boatella.

La conquesta cristiana: El celler del carrer de baix

Si els tràmits burrocràtics arriben a bon port, potser algun dia òbriga al públic el celler més antic de la ciutat, pertanyent a una casona agrícola senyorial del segle XIII que l’utilitzava per a emmagatzemar vi i probablement també per a elaborar-ne. Mentrestant, PROAVA organitza allà esporàdicament tasts de vi. Sona a això que se’n diu experiència única, sí.

La Longue durée: Alma del temple

Una espècie de Museu de l’Almoina en versió restaurant. A través de les seues estances es pot fer un vast recorregut històric, gràcies a la varietat d’elements que conserva: metes romanes per als quadrigues de fa 1.900 anys, un gran llenç de muralla andalusina amb una torre quadrangular sencera del segle XI, o un arc gòtic del segle XIV d’un palau la propietat del qual algunes hipòtesis atribuïxen a l’escrivà de l’Orde del Temple. I per si fóra poc, és un dels llocs de la ciutat on millor es menja.

El segle d'or: Trenca dish

Ocupa una antiga casona en el barri del Carme que encara conserva arcs del segle XV. Tot i que hi ha indicis que apunten al fet que la casa va servir de prostíbul i de presó femenina, no s’ha pogut demostrar. El que sí que és cert és que en l’actualitat el xef Quique Jiménez ha sabut rellevar el seu predecessor, Raúl Aleixandre i, com ell, sublima productes de màxima qualitat en cadascuna de les seues creacions.

El Renaixement: La terrassa del Muvim

El modern mobiliari exterior des d’on et pots fer una cervesa (o si és dijous, un putxero valencià), contrasta amb tot l’entorn del voltant. Un museu a l’aire lliure en el qual s’exposen elements arquitectònics de l’antic hospital renaixentista i la posterior Facultat de Medicina en una zona ajardinada denominada amb l’encisador nom de “jardí arqueològic”.

El Barroc: Calcatta

“Importat del passat”, resa el seu claim. I raó no li falta a esta discoteca declarada patrimoni històric nacional. No per les seues sessions memorables, sinó per estar allotjada en un impressionant edifici de quatre plantes del segle XVII en ple barri del Carme. Conserva tota l’estructura inicial, diferents arcs i una escala de pedra natural erigida com a símbol d’este esplendorós local.

El neoclassicisme: cafeteria la Nau

Per als amants dels patis interiors. En estiu es convertix en un autèntic oasi. Quasi que el de menys és què prendre allà, si ho fas a la fresqueta i al recer d’un dels pocs edificis neoclàssics de la ciutat: el de la seu de la Universitat de València, construït cap a 1830.

La València liberal: El huerto

Esta glòria del vintage havia d’estar en Russafa. Des de la primera meitat del segle XIX, a més. Conegut com “El Casinet”, va ser lloc d’encontre i tertúlies de la societat liberal valenciana. Inicialment amb una sola planta, s’afegiria una segona en 1860, que es conserva tal qual des de llavors i en la què destaquen les seues pintures murals. La planta baixa també es manté com en el mateix moment que la decoraren, en este cas en 1940, després d’haver servit durant la Guerra Civil com a quarter motoritzat. Ara oferixen cuina mediterrània i de mercat. Concretament del que tenen al costat mateix.

El Patrimoni de l'horta: Tavella

Alqueria bicentenària fundada pel besavi del xef Pablo Chirivella que el pas dels anys i de les generacions ha tractat amb molt de respecte i bon gust. Una foto del senyor en qüestió, síndic en el Tribunal de les Aigües de la séquia Tormos que passa per davant, presidix el saló principal. Una casa de llauradors de la qual es conserva l’estructura, l’entrada de carros, alguns paviments i una quadra reconvertida en cuina protegida per l’ajuntament. D’allà ixen plats tradicionals valencians als quals els viatges de Chirivella han anat afegit interessants matisos.

La València de Blasco: La Barraca del Palmar

Res millor que llegir “Cañas y barro” per a aproximar-se al costumisme rural de principis del segle XX. Amb la lectura realitzada, potser el següent pas siga visitar la barraca on es va rodar la sèrie inspirada en la novel·la i de pas fer-se, com no, un arrosset a peu de l’Albufera. Hi pot haver alguna cosa més genuïnament valenciana?

La València republicana: Las arenas

Si hi ha una icona de l’oci en la València republicana eixa és la arxievocada piscina lluminosa del Balneari de Les Arenes que Josep Renau idealitzà en un cartell mític o que tantes vegades evocà Manuel Vicent en les seues novel·les. La rehabilitació del Balneari, ara convertit en hotel de luxe, ha conservat el seu cèlebre trampolí d’estil modernista. Visitar-lo a la llum de la lluna pot ser el final perfecte d’un sopar a la “Brasserie Sorolla” del complex.

València, capital d'Espanya: Restaurant Topic

A pocs dies de ser inaugurat, el seu principal valor no és precisament la novetat. És el restaurant de l’hotel més antic de la ciutat: el Reina Victoria, en marxa des de 1913. Punt de referència quan València ostentava la capitalitat de la Segona República, per allà van passar celebritats històriques com Jacinto Benavente, Federico García Lorca, Robert Cappa, Manolete o Ernest Hemingway, que començaria a escriure en les seues dependències “Fiesta”. De tot allò només queda la façana, amb les seues majestuoses marquesines i miradors de ferro i vidre. Ni més ni menys... 

La Guerra civil: Refugio restaurante del carmen

Tenint un búnquer antiaeri en la vorera d‘enfront, probablement siga difícil batejar-se amb un altre nom que no siga “Refugio”, amb la icònica tipografia inclosa. Un homenatge que continua al seu interior en forma de discurs historicista, compromís per la causa republicana i estètica tan revolucionària com la fusió que la seua carta promet. 

I no, no busquen el Castillo Conde de Alfaz, que no està en la llista. I per descomptat no ha sigut un oblit... Havíem parlat de bon gust i de respecte per la història, recorden?

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email