La nova Fe de València: per què els hospitals són blancs?

VALÈNCIA. Des de la Revolució Industrial fins a la congestió de cotxes dels nostres dies, la salut ha sigut un motor d’idees per a dissenyadores i arquitectes. Ja el 1858 el paisatgista Frederick Law Olmsted va dibuixar el pla Greensward per al Central Park amb la intenció de ser “els pulmons de la ciutat”. En aquells temps, es considerava que els miasmes -residus de la terra i l’aire- eren els causants de malalties com la sífilis o el còlera.

Hui es considera que estes malalties són provocades per bacteris que no es poden curar només amb el paisatge, com passava al segle XIX amb balnearis i sanatoris. A l’Edat Mitjana, els primers hospitals acollien “pobres innocents i furiosos” que “passen grans penalitats de fam i fred i injúries, perquè per la seua innocència i furor no saben guanyar ni demanar el menester per sostindre la seua vida”, com sermonejava el pare Jofré el 1409 prop de la Catedral de València, segons la transcripció de Marco Merenciano.

“Com la llei i la religió, la medicina defineix què és normal, propi o desitjable”, assegurava Ivan Illich el 1976 a Límits de la Medicina. A la València medieval, un frare estava assenyalant que els furiosos eren en realitat malalts i necessitaven un tractament especialitzat. Un any més tard del sermó de Jofré es va fundar l’Hospital dels Folls, Innocents i Desemparats, ubicat durant segles a l’actual MuVIM.

Fragmentar l’hospital per curar-se amb llum i aire 

Amb les tesis higienistes que buscaven sanejar la ciutat industrial, els hospitals es construïren dividits per pavellons. Així se separaven les distintes patologies i es facilitava l’entrada de llum solar i aire net. Amb este esquema es va construir a finals del XIX l’Hospital General a l’avinguda del Cid, considerat hereu directe de l’hospital del pare Jofré. I per això tots els hospitals s’organitzen per pavellons, com també ocorre als altres grans hospitals de la ciutat com el Clínic, el Doctor Peset i la Fe, construïts ja al segle XX.

El cas de la Nova Fe, inaugurat el 2011, suposa una evolució d’esta forma de projectar hospitals. Les estructures metàl·liques i l’ús de formigó armat han fet créixer en altura estos edificis, i ara es segueixen organitzant per àrees però multiplicant les seues plantes. Signat per l’estudi valencià Ramón Esteve i els especialistes en arquitectura hospitalària AIDHOS, el projecte distribueix el seu programa a set volums units per un corredor central, com si fóra una pinta a vista de pardal.

El conjunt creix fins a les set plantes d’altura i es converteix en una enorme mola a la porta sud de la ciutat. Si a València viuen casi sis mil persones per cada quilòmetre quadrat, a la Nova Fe conviuen més de deu mil persones diàriament en només seixanta mil metres quadrats. Un enorme monstre on les set ales comparteixen una planta baixa en comú per poder organitzar les circulacions de pacients, treballadores i visites.

“Desconec les raons per les quals es va decidir fer un hospital nou, si puc dir que la situació dels elements de l’estructura que implicaven la reforma de l’antiga Fe a Campanar feien inviable la reforma”, assegura José Ramón Manuel, cap de serveis d’infraestructures de la Conselleria de Sanitat Universal. “La Nova Fe al seu moment responia a les necessitats. Ara en el seu moment ens ho replantejarem”.

“El model sanitari està canviant amb la incorporació de les noves tecnologies. La Conselleria hui pretén potenciar l’atenció primària i especialitzada i l’hospital canviarà d’un model d’hospitalització  a un model assistencial. Els nous tractaments impliquen que puguem resoldre els problemes sense que l’ingrés dels pacients siga tan important”, afegeix José Ramón Manuel.

La Nova Fe, filla de la Modernitat Arquitectònica

Ara la salut ja no és només l’absència de la malaltia. Des de la cotilla o faixa del segle XIX per realçar els pits fins a l’actual silicona de la cirurgia estètica, l’arquitecta Giovana Borassi afirma que “un cos sa és part d'un nou ideal estètic i eròtic, producte de tendències mèdiques concurrents, polítiques de salut i opcions individuals”.

D’esta tendència també es va impregnar la Modernitat, l’estil arquitectònic encetat ara fa cent anys que encara inspira la construcció de ciutats i edificis hui en dia. Els arquitectes moderns “presentaren la seua arquitectura com un equip mèdic per a protegir i millorar el cos”, amb edificis que se separaven del terreny per evitar humitats i proposaven al terrat piscines per fer exercici i prendre el sol. “Els edificis fins i tot van començar a semblar-se als rajos X, revelant els secrets que contenien” amb les façanes de vidre, contava l’arquitecta Beatriz Colomina a Frieze.

Nascuda a València, Colomina ha desenvolupat una extensa carrera com a historiadora d’arquitectura a Nova York, on ha escrit Arquitectura de rajos X: la malaltia com a metàfora. En una època on una de cada tres persones patia tuberculosi, “la por a la malaltia era més important per a les persones que la suposada bellesa d’una paret blanca moderna”. La blancor era bonica perquè transmetia neteja, i amb ella l’arribada del progrés i la Modernitat enfront de la contaminació de les estretes ciutats medievals.

A hospitals com el Maggie's Center d’Edimburg, dissenyat per l’arquitecte Richard Murphy, s’aposta per una atmosfera domèstica amb xicotets espais i parets de colors càlids. Les parets blanques de la Nova Fe també pretenen donar confort, però transmetent sensació d’higiene i rigor. “A les agències estatals els preocupa que les bates blanques dels metges estiguen brutes”, assegura Nancy Etcoff al Harvard Design Magazine. Un vestuari “colonitzat per bactèries potencialment patògenes”, amagades en la blancor immaculada.

A Glasgow, l’oficina d’arquitectura OMA ha projectat un nou Maggie’s Centre amb grans finestres que l’obrin al seu entorn. Així el pacient està completament orientat tot el dia i gaudeix de vistes a zones verdes i l’horitzó de la ciutat. A més, els centres tenen una escala molt més xicoteta i humana, amb menys pacients i més repartits per tot el territori. Un cas incomparable amb les casi mil habitacions de la Nova Fe, rodejades d’un entorn menys agradable: la ronda sud de València, el nou Túria de formigó i el ferrocarril a la Fonteta de Sant Lluís.

“A la Conselleria entenem que l’espai és un dels factors que ajuda a afrontar la malaltia, és una preocupació nostra que el disseny dels edificis faja que els pacients es troben en millors condicions: la il·luminació i l’orientació és important, els colors... La tendència a la humanització és més recent, la Nova Fe respon a un model anterior, més diferent”, aclareix José Ramón Manuel.

A la Nova Fe, totes les habitacions van començar sent individuals i així es garantia la privacitat del pacient. A canvi, es perdria en calidesa, vistes i jardins. Una funció que l’any passat es va començar a albirar a la Nova Fe amb el jardí al terrat dissenyat per RICA Studio. Unes estructures -que recorden a meduses- transporten als xiquets a mons fantàstics i li donen color al blanc i el vidre de l’hospital.

Arquitectura per a comunicar el poder

“Els mitjans de comunicació es van convertir en un lloc de producció de la nova arquitectura moderna”, apunta Beatriz Colomina. Cent anys després, el plató del Notícies Nou Migdia a les portes de la Nova Fe era l’exemple perfecte d’una triple aliança entre arquitectura, comunicació i poder: “Sis anys d’obres que este matí s’han donat per finalitzades. Ara comença el complicadíssim trasllat de tota una ciutat, la ciutat de la salut, a estes instal·lacions”, enunciava la periodista Maribel Vilaplana.

Amb la Ciutat de les Arts i les Ciències o la Ciutat de la Justícia, la Nova Fe consolidava el model urbanístic de la València moderna, amb enormes equipaments quotidians separats a grans distàncies, com ocorre al model estatunidenc on cal agafar el cotxe per a tot. A la perifèria de València el 2010 se celebrava el Gran Premi d’Europa de Fòrmula 1, salpaven els velers de la Copa Amèrica i s’inaugurava un enorme hospital públic.

“Parlar d’este gegant de la sanitat és parlar inevitablement de números descomunals perquè tot ací és impressionant. Els seus 260.000 metres quadrats el converteixen en un dels hospitals més grans del món, amb 39 quiròfans on es faran 120 operacions cada dia, mil habitacions individuals i 88 ascensors”.  Els investigadors Miquel Àngel Ruiz Torres i Beatriz Santamarina Campos assenyalen a La València bipolar y trepidante que “és molt interessant vore la propaganda política que s’ha fet d’este hospital, centrada en lo más, fins a l’absurd de comparar els ascensors o les portes que té amb edificis emblemàtics de grans urbs” com l’Empire State Building.

Amb l’escala monumental, el projecte de la Nova Fe materialitzava la idea de progrés infinit. Igual que les bates blanques que semblen netes però amaguen bactèries, l’hospital construeix una imatge d’higiènica modernitat. “Al nostre país s’han fet alguns hospitals construïts amb extraordinari luxe, invertint en ells sumes abundants en obres que no tenen per objectiu augmentar les seues condicions higièniques i sí donar-los aparell monumental, constituint grans equivocacions”. Apuntava premonitòriament l’any 1922 la Revista Arquitectura, editada pel Col·legi d’Arquitectes de Madrid: “En construir-los, alguns arquitectes pareixen pensar, més que en prolongar la vida dels qui l’ocuparan, en immortalitzar-se a si mateixos. I és que la nostra burgesia confon dos conceptes entre els quals no hi ha cap relació: els del luxe i l’alegria”.