Lara Ordóñez: "Els objectes que col·leccionem són com trossets de pell, etapes de la nostra vida"

CASTELLÓ. En tan sols uns dies l'Auditori de Castelló es convertirà en un enorme expositor d'art. Del 8 al 11 de juny, galeries i artistes de tot el país duran les seues últimes creacions per a celebrar una nova edició de la Fira Marte. Lara Ordóñez (Castelló 1995) comptarà amb un estand propi, ja que és l'artista local guardonada d'aquest any. Després de realitzar diverses residències artístiques per Europa, i participar en fires i exposicions internacionals, la creadora s'ha situat en el mercat amb unes creacions que recuperen la memòria oral i col·lectiva i la relaciona directament amb el llenguatge tèxtil. Un procés en el qual, com ens conta en aquesta conversa, és capaç inclòs de cultivar el seu propi espart per tal de valer-se de les seues pròpies mans.

-Què es podrà veure en Marte?
-Algunes peces ja les vaig mostrar al Menador, perquè formen part de la meua tesi doctoral, però altres són peces que estic creant específicament per a la fira. Tant la part del procés com la part dels materials, com la producció i la peça en si, venen d'eixa reivindicació de la intimitat, la tradició oral i com aquestes poden repercutir en la transmissió de coneixements. 

-Inclòs de la memòria de les nostres mans parles...
-Si clar. Les meues peces al final del que parlen també és de tot el procés que seguisc. És un diàleg entre la tradició oral, tot això que s'ha anat contant de generació en generació, i les tècniques que s'han anat transmetent. Per això, el procés de creació de les peces és una part fonamental i no només la peça en si. L'obtenció del material és una part molt impotant. Fins i tot he hagut de cultivar l'espart, per exemple, per a poder obtindre la quantitat o la qualitat que jo vull per a una peça concreta. Tot això deriva en un procés de cerca que va més enllà d'eixa d'utilitat, d'eixa manipulació amb les mans. També va de recuperar tècniques com la del tapís o la tinció natural. Tot això que desgraciadament està perdent-se.

-Quan comences a interesar-te per aquesta manera de produïr?
-En realitat, jo a la carrera vaig fer les especialitats de llibre d'artista i de gravat. Però en un moment donat volia sortir-me d'això i el suport tèxtil va entrar com molt a poquet a poquet. Vaig començar a estampar en tela, també sobre llençols que eren de les meues iaies. I tota aquesta herència cultural, no només dels objectes, va derivar en una cerca plàstica. I en un moment donat em vaig plantejar, i per què no puc fer jo mateixa eixes teles? Ja no necessite recórrer als llençols o a unes teles comprades, sinó que puc fer-les jo. Vaig començar una cerca pel que fa a les tècniques i els llenguatges tèxtils, que és on estic ara mateix. Per això pense que el procés és molt important en el meu discurs. Sí que es pot veure eixa evolució d'una peça a l'altra, eixe nexe i es pot fer com una lectura, com si llegires un llibre.

-Tots els materials serveixen per al que vols contar?
-Doncs partim del fet que jo busque contar una experiència tàctil, visual i fins i tot olfactiva, perquè els materials que utilitze si t'apropes fan olor. Per exemple, una peça versa sobre una petxina que quan la vaig agafar just encaixava perfectament en la forma de la meua mà. I tot i que és una petxina, eixe objecte té una significació, el vaig trobar amb una persona concreta. Al final són aquests objectes que anem recollint, que formen part de la nostra vida, el que formen part de la memòria. En el cas de les nostres iaies, per exemple, elles tenien un aixovar que estimaven molt i jo tindré una vaixella i unes estovalles que tampoc li donaré cap importància, perquè tinc accés a moltes i puc triar. Però aquests objectes que sí que vaig trobant i que van acompanyant-me al llarg de tota la meua vida, són els que pense que tenen un valor i els que vull treballar. Els objectes que col·leccionem són com trossets de pell, etapes de la nostra vida.

El que m'agrada del llenguatge tèxtil és que eixa memòria individual es pot extrapolar a una memòria col·lectiva, perquè al final tothom té relació amb el tèxtil, tothom vesteix, tothom se'n va al llit i es tapa amb uns llençols, però més enllà d'això, tothom té com eixe record d'una persona concreta, un espai molt concret, amb unes característiques lligades al tèxtil. Per tant, clar, jo parle des de la meua experiència, perquè al final, puc parlar del que conec, però és molt universal. Tothom pot fer una lectura, tot i que no siga la mateixa que jo faria, sempre són com històries paral·leles.

-Quins materials has fet servir per a aquest últim projecte?
-Estic treballant sobretot amb cotó, ràfia, cordells, espart i amb fibres naturals. Totes les teles les he anat tenyint. També és un procés de cerca de tint natural a partir de recursos de la zona, a partir d'anar recopilant elements per a poder tenyir després. Igualment, es veurà la peça que es va exposar a l'EACC l'any passat, al Descrèdit de la realitat, i algunes més menudes de l'aixovar. 

-Parlem també del Premi Marte, què significa per a tu?
-Estic molt contenta, perquè tindre reconeixement a casa et fa la sensació que les coses s'estan fent bé. A més, he estat molt de temps fora, en residències i estades d'investigació, i porte de forma paral·lela la investigació de la part del doctorat. Però sent que tot repercutís en la producció. Em fa molta il·lusió i s'agraeix.