L’arquitecte que construïa comunitats veïnals per a joves emancipats

VALÈNCIA. Hiverns més freds, estius més calorosos, una pandèmia esgotadora encara a les seues últimes onades mortals, un augment dels delictes d’odi i una economia capitalista que retalla la llibertat de les generacions més joves. Definitivament no és el millor moment per ser optimista.

“Quan pensem en el futur, casi tots nosaltres imaginem un planeta devastat, una societat totalitària, un capitalisme salvatge governat per grans corporacions. Ni tan sols l’esquerra radical sembla creure seriosament en la possibilitat de una revolució, d’una societat lliure d’explotació i dominació”, escriu Layla Martínez a Utopía no es una isla (Episkaia, 2020). “Al millor dels casos, només som capaces d’imaginar xicotets canvis, reformes tímides”.

En un context depriment que posa límits a la nostra imaginació per encendre altres futurs, rescatar somnis utòpics del passat és el millor bàlsam per reconstruir els fonaments de les pròximes victòries. I l’arquitectura és una de les millors ferramentes per a construir el nostre futur.

"Jo recorde que ens anàvem a berenar a casa de qualsevol”, "les cases sempre estaven obertes, la gent entrava i eixia, estar aquí era un estímul constant”. No es tracta d’una idíl·lica postal d’un poble de l’interior, sinó d’un pati d’una comunitat veïnal dissenyada per l’arquitecte Alberto Sanchis el 1982. Batejada com L’Ecològica i situada als peus de la muntanya de Santa Bàrbara del Puig (l’Horta Nord), els seus promotors eren uns joves propietaris que constituïren una cooperativa als anys 80.

La fotògrafa Mayte Piera recull al documental “Alberto Sanchis, arquitecto de utopies” el testimoni dels fills dels cooperativistes del Puig. Però també d’un particular bloc de pisos que l’arquitecte projectà amb Juan de Otegui Tellería, Rafael Soler Verdú, Alberto Sánchis Pérez i Vicente M. Vidal Vidal als Orriols de 1972.

"Als seus entrevistes les dèiem al tercer grau, perquè ens preguntava com dormíem, què fèiem després de sopar ... ens despullava la vida des del matí a la nit", comenten els seus clients. "Estava obsessionat amb que costara pocs diners, i al mateix temps a humanitzar l'espai i que t’embolicara en l'ambient".

En el Grup Residencial Virgen de los Llanos —patrona d'Albacete, d'on provenien la majoria cooperativistes d'aquesta comunitat— encaixen, com una caixa de mistos, diferents tipologies d'habitatge, una idea que estudis europeus com MVRDV exploraren fa ara pocs anys. Un tetris innovador que garanteix la convivència de diferents tipus de famílies amb contextos socioeconòmics diversos, però tot cosit per uns generosos espais comuns dissenyats amb cura. Una formalització del bloc de pisos inspirada en sistemes abstractes d’agregació com els que dibuixava Ricardo Bofill a “Ciutat en l’espai”.

Les franges vermelles pintades sobre la paret que assenyalen els recorreguts al Verge dels Plans es converteixen en els passamans del Grup Malva-Rosa, serpentejant per tot el pati central de la comunitat. Coneguda popularment com ‘La Colla’, la comunitat de veïns té uns fonaments sòlids: abans que començar a viure junts, començaren a decidir junts. "Ha de ser una de les finques més democràtiques de la Ciutat, ens reuníem fins per triar els colors de les portes, les rajoles ... L'únic que no férem va ser garatge, però perquè no ens imaginàvem que poguerem arribar a tenir cotxe".

L’Associació de Caps de Família de la Malva-rosa decidí constituir una cooperativa per aconseguir accedir a una casa a preu de cost, sense intermediaris. Amb el precedent de la Virgen de los Llanos, Alberto Sanchis Pérez liderà el projecte en solitari, amb la col·laboració d’estudiants com Gaspar Jaén, José Dapena, Jorge Stuyck, Luís Doménech, Ángel Zurilla, Juan José Heliodoro, Miguel del Rey i Vicent Soriano, segons conta la Guia d’Arquitectura de València. "Jo quan vaig arribar aquí, vaig pensar que ja havíem fet la revolució. Un gimnàs, una biblioteca... Sinó es va poder arribar a més, va ser perquè no teníem ni un duro. Això era un luxe per al proletariat".