GRUPO PLAZA

HABITEM

L'arquitectura entra al Reina Sofia pel Mediterrani

L’arquitectura de València i Benidorm protagonitzen, per distints motius, una de les noves sales del museu estatal d’art contemporani. El centre aposta per primera vegada per l’arquitectura com a disciplina i ho fa entre València i Sevilla

5/04/2022 - 

VALÈNCIA. “Per a viure a l’extrem, res millor com tindre ous d’or”. Així es venia en setembre del 1993 l’estrena de Huevos de Oro, la segona pel·lícula de la trilogia amb la qual Bigas Luna volia reflectir els estereotips de l’Espanya dels 90 amb Jamón, Jamón (1992) i La teta y la luna (1994). Per a Benito González, interpretat per Javier Bardem, no hi ha cap obstacle per construir el seu somni: el gratacel més alt de Benidorm.

Una falta d’escrúpols semblant a la de Rubén Bertomeu, el protagonista del Crematorio (2007) de Rafael Chirbes, que només troba oposició a la seua idea del que és el progrés a la seua família. No és casualitat que una de les noves sales a l’última reordenació que el Museu Reina Sofia ha fet la seua col·lecció s’anomene com el primer assaig de l’escriptor, Mediterráneos (1997).

Amb esta sala, el museu introdueix per primera vegada de manera clara l’arquitectura com una disciplina. Ho fa a partir dels treballs de l’arquitecte Fernando Marzá (Barcelona, 1951), que des del 2017 buscava incorporar objectes a les col·leccions del museu que ajudaren a contar la història contemporània d’Espanya a partir de l’arquitectura.

Una tasca que des de fa uns mesos realitza Lluís Alexandre Casanovas Blanco (Barcelona, 1985), junt amb el director del centre Manuel Borja-Villel (Borriana, 1957) i la directora de Col·leccions Rosario Peiró (Beniarjó, 1968). “La Comunitat Valenciana va ser un dels territoris que més van patir les seqüeles de la bombolla, amb efectes irreversibles sobre els ecosistemes locals i els teixits associatius de les ciutats”, conta Casanovas Blanco. 

Les fotografies d’Alejandro S. Garrido ajuden a entendre la forma de fer ciutat que va viure la ciutat a la dècada dels 2000. Foto: Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia.

“L'oposició a aquest tipus d'urbanisme depredador va ser capitanejada per xarxes de resistència veïnals, que van cobrar força especial a la ciutat de València. Els arquitectes, mentrestant, van començar a mostrar una fascinació creixent per la forma urbana densa i els processos socials que aquestes mateixes lògiques urbanístiques havien propiciat a Benidorm”. 

La nova reordenació del museu, Vasos Comunicants, conta una història d’Espanya que arranca amb el desastre del Prestige i l’eclosió del 15-M abans de reparar en la visió que des del Reina Sofia es té del que ha succeït a València els últims trenta anys. A això ajuda el plànol dels activismes que replicaren la política dels grans esdeveniments i que va mapejar amb un workshop a la UPV l’artista Rogelio López Cuenca el 2015. 

Enfront s’exposa Run-Off (2011), un conjunt de tríptics fotogràfics d’Alejandro S. Garrido que segons Casanovas Blanco “reflectixen el model segregador dels urbanismes dels grans esdeveniments”. Com si fora un recorregut guiat, cada fotografia retrata els camins tallats que la construcció del circuit urbà de Fòrmula 1 va deixar al Grau de la ciutat.

Amb un 'València ja està en marxa', s'anunciava la construcció de la Pagoda sobre l'antic Palau de Ripalda. Foto: Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia.

Una visió sobre el patrimoni i l’espai públic de la ciutat que també es reflexa amb la publicitat immobiliària de la coneguda com a Pagoda, la Torre de Ripalda que signà l’arquitecte Antonio Escario Martínez amb Vives Ferrerro i Vidal Beneyto. El mateix Escario dissenyaria després el Bali de Benidorm, l’hotel més alt d’Espanya com somniava construir Benito González. Les maquetes de l’edifici s’acompanyen del projecte Costa Ibèrica, una visió irònica de la densitat de Benidorm que va desenvolupar l’oficina holandesa MVRDV durant una escola d’estiu. 

L’altra sala on l’arquitectura comença a estar present al museu és 8ºC menys. Arquitectura i clima a l’Expo 92, on s’analitza la relació entre els dissenys arquitectònics que alleugerien la calor a la Sevilla de l’Expo 92. Junt amb la resta de sales dedicades a l’Exposició Universal i l’art llatinoamericà, és una aposta decidida del museu per començar a desvetllar els fils que el neocolonialisme espanyol ha teixit sobre la nostra història. 

Una arquitectura que pretenia dominar la natura en un moment dolç de la història, on el futur es presentava prometedor després de quaranta anys de dictadura. Encara que ubicada en una altra planta del centre, la coincidència entre València i Sevilla explica, encara que siga de forma casual, més coses de les contades a les parets del museu. Una pintada al Carme ho resumia aquell any: “Barcelona 92 – València 0”.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme