Antoni Biosca i Bas —en puc donar fe— és un professor idolatrat pel seu alumnat de la Facultat de Filosofia i Lletres en la Universitat d’Alacant. Amb la seua bonhomiosa personalitat, sembla que sempre fa bons uns versos del poeta oliver Joan Andreu Gascó que m’agrada molt de citar: «que conéixer i estimar / són dues ales del mateix ocell.» Perquè Biosca és un savi, un erudit: un home de moltes i molt sòlides lectures. I, en conseqüència, allà on va contagia l’amor pel coneixement de les coses que investiga i ensenya —dins i fora de les aules. Tant és així que, com a coordinador de l’Àrea de Filologia Llatina, ha aconseguit que, en l’amor a les paraules que solen professar els joves estudiants de Filologia, tinga també un lloc preeminent l’estimació per la llengua i la literatura llatines.
No sé si mai li ho he arribat a dir personalment en les poques oportunitats en què últimament coincidim, entrant o eixint de la Facultat, però és el cas que —tant o més que els seus alumnes— també jo soc un gran admirador dels treballs que Toni és capaç de fer surar. Fa uns mesos, per exemple, vaig tenir l’oportunitat de revisar i editar per a Ítaca. Revista de Filologia un extens treball científic sobre «Etnobotànica alacantina en la poesia llatina de Josep Gosalbes de Cunedo» que el professor Antoni Biosca signava conjuntament amb Daniel Climent i Carles Martín, i em vaig meravellar extraordinàriament sobre els relleus d’aquest autor d’Alacant en llengua llatina que el professor Biosca ha aconseguit redimir ara de l’oblit —com un dels poetes hispànics més importants del segle XVI!— gràcies a les 568 pàgines de l’Obra completa que el mateix Biosca acaba publicar, enguany mateix, en Publicacions de la Universitat d’Alacant. Aquesta mena de coses no obrin telenotícies no originen titulars a cinc columnes, ja ho sabem. Però, si bé es mira, són les veritablement importants: a Antoni Biosca li deurem per sempre mai més que una ciutat com Alacant haja pogut recuperar —i puga ara llegir tranquil·lament— el seu gran poeta del Renaixement.
Tampoc no deu saber el bon Antoni Biosca que, després de llegir-li un documentadíssim i divertíssim article publicat en la revista Saó [https://revistasao.cat/la-coronacio-de-pedra] sobre el conjunt escultòric de la portalada de l’església de Santa Maria d’Alacant, un dia vaig fer la prova d’admirar, a la mateixa plaça de Santa Maria, la «coronació de pedra quadrimensional» que en la primera meitat del segle XVIII hi va dissenyar l’escultor Joan Baptista Borja per mitjà d’un interessantíssim artifici de perspectives. No m’estic de reproduir les paraules que el mateix professor Biosca va fer servir per a descriure’n el curiós efecte òptic:
«La peculiaritat de la coronació de l’església d’Alacant és que l’escena no només apareix en tres dimensions, com és lògic en una escultura, sinó que –i ací està la genialitat de Joan Baptista Borja– no representa Maria ja coronada, sinó durant la seua coronació. És una escena amb temps, en què la Mare de Déu està sent coronada. Podríem dir que és una escena amb quatre dimensions, on el temps, la quarta dimensió, és part fonamental de l’escena. Quan ens aproximem a la porta de l’església podem veure com la Mare de Déu està sent coronada a poc a poc, ja que el nostre moviment farà que la perspectiva canvie i veurem la Santíssima Trinitat, tal com passa en el Misteri d’Elx, baixar sobre la Mare de Déu per a posar-li la corona sobre el cap. Quan l’espectador arribe a la porta, podrà veure la Mare de Déu ja coronada: el procés haurà acabat i les estàtues quadridimensionals hauran acabat la seua representació.»
No menys curiosa és la troballa que el savi Biosca va fer al seu dia en la campana que toca les hores a la torre del rellotge de l’Ajuntament d’Alacant. [https://revistasao.cat/campanades-contra-el-dimoni-a-lajuntament-dalacant/] Tal com el professor va saber observar, aquesta centenària campana conté diverses inscripcions i imatges. En la llengua pròpia de la ciutat, s’hi pot llegir, per exemple, la referència de l’any de creació i les autoritats responsables: «Esta campana feu la il·lustre ciutat d’Alacant l’any 1699 essent justícia don Melcior Miquel Josep Castillo Vicent Esteve cavallers Vicent Just i Josep Gosalbes i Pastor, ciutadans militars jurats Marc, Antoni Berenguer, generós racional, Carlos Bevià, ciutadà militar, síndic, doctor Victoriano Tredós i Pasqual Escrivà de la Sala». Però la inscripció més curiosa que Biosca descobreix en aquesta campana és una que anuncia en llatí: «Ecce crucem Domini fugite partes adversae vicit leo de tribu Juda. Radix David alleluia auxiliet. Auxiliet Maria auxiliet Nicolaus» («Heus ací la creu del Senyor; fugiu, enemics, ha vençut el lleó de la tribu de Judà. L’arrel de David procurarà al·leluia. Que Maria auxilie, que Nicolau auxilie.»)
Es tracta —com el mateix Biosca explica— d’una molt coneguda fórmula d’exorcisme contra el dimoni, en què «el lleó de la tribú de Judà» i «l’arrel de David» són, òbviament, referències a Jesucrist, que és capaç d’enfrontar les forces del mal i derrotar-les. Igualment s’hi invoca, sempre amb voluntat de conjurar els influxos del Maligne, la intermediació dels patrons de la ciutat: santa Maria i sant Nicolau de Bari. Per això, el professor Antoni Biosca no s’està de fer-ne la bella valoració següent: «En 1699, les autoritats civils alacantines van crear una campana amb imatges religioses tradicionals alacantines i un prec contra el poder del Dimoni. Fa ja més de tres segles que aquesta campana alacantina continua sonant i, des d’aquella època, i a raó d’una vegada per hora, el seu so des de la torre de l’ajuntament ompli el cel d’Alacant d’un exorcisme que purifica la ciutat i evita la influència del Dimoni.» I hi rebla el clau amb un comentari picardiós, farcit d’intencions: «Si recordem la història de la política local alacantina recent, no podem evitar fer-nos una pregunta: però, sabent on està, la campana ha funcionat o no?»
Recentment, el professor Biosca ens ha sorprés amb una nova i extraordinària troballa. En donava notícia la setmana passada el periodista i editor Manuel Lillo i Usechi (una altra persona de veritable luxe per a una ciutat com Alacant): «El llatinista Antoni Biosca, professor a la Universitat d’Alacant, ha descobert un poema manuscrit que podria correspondre als primers versos de temàtica transgènere de què es tenen constància. Aquests versos van ser escrits en català entre els segles XVI i XVII, i s’han trobat en la contraportada d’un llibre publicat a Anvers de poemes de lírica grega amb traducció al llatí.» [https://www.eltemps.cat/article/61301/uns-versos-en-catala-podrien-constituir-el-primer-poema-transgenere-de-la-historia] La notícia —ai!— ben podria passar perfectament desapercebuda en aquests dies de fang, frustració, desolació i misèria. Però no deixa de tenir, sobra dir-ho, un interés positiu.
Tal com perfectament explica l’impagable professional de la comunicació que és Manuel Lillo, la troballa de Biosca s’ha produït en un llibre antic que el mateix professor va adquirir a través d’Internet: Pindari Olympia, Pythia, Nemea, Isthmia..., una antologia de poemes grecs traduïts al llatí que es va publicar a Anvers l’any 1567, i que, segons sembla, Biosca solia portar a classe perquè l’alumnat tocara i coneguera de primera mà com eren els llibres de l’època. L’exemplar en qüestió oferia una curiositat que el venedor no va saber detectar: l’existència, just al final, d’un poema manuscrit compost per algun antic propietari del volum en el segle XVI o XVII. I —ací ve la sorpresa!— aquest breu poema, redactat en català, expressa en primera persona el patiment d’algú que se sent home i que, tanmateix, viu atrapat dins d’un cos de dona. Per això el títol de la peça periodística de Lillo: «Uns versos en català podrien constituir el primer poema transgènere de la història».
Són, els d’aquest «primer poema transgènere de la històrica», uns versos efectivament escrits en valencià. I ben mereixen ser transcrits ací:
Jo no sé qual desgràcia o mala sort tan dura
me porte a tan malvada i dura sort,
que de mascle que so[c] contra natura
de dona, a mon pesar, lo nom aport.
De colps i de punyades sens mesura
les dones me carreguen i so[c] mort,
però lo que és pitjor a temps i lloc:
per dar als altres vida, sofre lo foc.
Es tracta, molt clarament, d’algú que explica en primera persona —des del jo poètic— el patiment que li produeix la «desgràcia» d’una «malvada i dura sort». És a saber: ser «mascle contra natura», viure com a home empresonat dins d’un cos de dona. I efectivament, qui al seu dia va compondre aquests versos, devia sentir-se home (i no dona): perquè fa servir en masculí l’adjectiu «mort» («so[c] mort», diu; i no «soc morta»). D’altra banda, la incomprensió dels altres davant del que ara en diríem «la seua condició transsexual» (tot i que l’anònim poeta se sent home, ens fa explícit que molt al seu pesar porta nom de dona) li reporta fins i tot agressions violentes per part d’altres dones en forma de «colps i punyades sense mesura». I, tanmateix, més enllà d’aquestes terribles agressions físiques, la part pitjor —la que condemna l’autor a «sofrir lo foc» del patiment més turmentós—, és la d’haver d’assumir involuntàriament les pràctiques sexuals pròpies d’una dona de l’època, essencialment orientades a la procreació: «per dar als altres vida».
No soc —per descomptat— capaç de valorar ara mateix quina importància deu tindre que aquest poema en valencià atzarosament trobat a Alacant pel professor Antoni Biosca en un llibre editat a Anvers puga ser, efectivament, «el primer poema transgènere de la història» de la literatura universal. Sé, només, que en aquests dies de fang, impotència, tristesa i dol —pense, òbviament, en la catàstrofe valenciana per la DANA del 29 d’octubre, però també (i amb el cor en un pessic!) en el terrible assassinat del jove Samuel Luiz que ara s’està jutjant a la Corunya—, troballes com la d’Antoni Biosca aporten una mena de bàlsam per a l’esperit. I no em referisc només a les seues importants, suggeridores i estimulants troballes culturals i científiques, no: em vull referir també, en general, a la troballa d’una persona com ell. Vull dir: a la troballa que un dia de primeries de la dècada dels noranta del segle passat vaig tindre la sort de poder fer, d’un joveníssim Toni Biosca confinat en un pis d’estudiants del carrer Díaz Moreu d’Alacant. Diria que va ser l’amic Vicent Terol, qui me’l va presentar. Hi insistisc: d’això en deu fer ara més de trenta anys. El cas és que aquell jove Toni Biosca passava totes les hores del rellotge sense eixir d’aquell pis, enclaustrat a la seua habitació, llegint i estudiant: devorant llibres, i més llibres, i més llibres. I mentre això feia, estava protagonitzant heroicament una de les (r)evolucions cíviques més belles, raonables i profitoses que, en el pla social, hem aconseguit de dur a terme al nostre racó de món en les últimes dècades. No és ara moment de contar-ne la història amb pèls i senyals, però la seua admirable heroïcitat tenia a veure amb la incorruptibilitat moral, el pacifisme, l’antimilitarisme i l’abolició del servei militar obligatori. Importa, en qualsevol cas, que la fermesa, la integritat i el compromís cívic que en aquell temps va demostrar el jove estudiant Toni Biosca —igual com el treball, la perseverança, la saviesa i l’erudició que ara caracteritzen l’idolatrat professor universitari— són capaços de conjurar, talment com la inscripció llatina de la campana que cada hora sona i ompli el cel de la ciutat des de la vella torre del rellotge de l’Ajuntament d’Alacant, les sempre ignominioses, perverses i diabòliques envestides de la incomprensió, el totalitarisme, el fanatisme, l’autoritarisme, la intolerància, la ignorància, la tirania i la subjugació.
Però és aquesta —me’n faig càrrec—, una troballa que, si de cas, s’hauria d’explicar com cal en un altre context i una altra ocasió...