El món s’acaba. No tenim proves però tampoc dubtes. Ho hem assumit com a cert. Una volta vaig llegir que era cosa comuna a totes les generacions humanes al llarg de la Història el creure que es trobaven a prop de la fi dels temps. Nosaltres no només ho pensem sinó que comencem a actuar en conseqüència.
La crisi de 2008 va fer trontollar les poques certeses que sostenien el sistema de creences civilitzatòries del nostre temps. En aquell moment, molta gent va entendre, a colp de realitat, que no podia confiar en la Justícia, ni en la policia, ni en els polítics, ni en la casa Real, ni en els bancs, ni en el mercat, ni en l’Estat... l’eixida llavors va ser buscar solucions mitjançant l’acció col·lectiva: la PAH, Juventud sin futuro, Democràcia Real Ja, el moviment 15M, les marxes per la dignitat, la primavera valenciana... Tots aquells moviments i plataformes, tota aquella acció col·lectiva va donar esperança a molta gent que veia, en l’arribada de nous projectes d’esquerres als governs, l’oportunitat de recuperar part del benestar i la dignitat perdudes.
Els governs del canvi (en ajuntaments, comunitats autònomes i al govern central) però, no van respondre suficientment a les amples demandes i expectatives de bona part de la ciutadania, que novament van xocar de front contra la realitat: La capacitat de resistència al canvi del sistema va demostrar estar molt per damunt de la capacitat dels governs. Es va constatar que governar no significa tindre el poder. Els governs del canvi venien a canviar-ho tot i la realitat és que no van poder canviar tant. De fons la certesa que en molts casos no fou per manca de voluntat sinó per la resistència del sistema a canvis profunds.
La sobirania de l’Estat s’ha reduït a triar si al despatx es posa cortina o estor. L’autogovern de les comunitats autònomes a triar el color de la cortina en qüestió i la política local s’ha convertit en un debat absurd entre els que volen posar carrils bici i els que volen llevar-los.
El desencant ciutadà és total. En el món que ens ha llegat el neoliberalisme que ha anat macerant des de l’aliança atlàntica Thatcher – Reagan als anys 80, l’espai d’acció política dels governs democràtics ha anat cedint espai al mercat i les grans corporacions. Cada volta més espai, cada volta més espais de la vida privatitzats, monetitzats; cada volta menys capacitat de maniobra per als estats, menys sobirania, menys capacitat per controlar a la bèstia.
El neoliberalisme dels 2000 ha degenerat ja en necrocapitalisme en el món postpandèmic. Un món de societats trencades i polaritzades, on els consumidors es confonen amb els productes, on l’acció col·lectiva ha donat pas a un individualisme que es col·la per totes les escletxes. Des de les xarxes socials fins a les consultes dels terapeutes el missatge és el mateix: centra’t en tu, preocupa’t per tu, ningú et vindrà a salvar, ningú et vindrà a ajudar, tu ets la marca, tu ets el producte. Tot això enmig d’amenaces climàtiques, guerres, genocidis, pandèmies i no sé quantes plagues més.
Ens comportem cada vegada més com si el món s’estiguera acabant, com si ens trobàrem veritablement en la fi dels temps. També l’esquerra ho fem. Els profetes d’una esquerra impotent profetitzem sobre tot el que passarà amb l’arribada de l’extrema dreta als governs, espantem a les criatures amb una apocalipsi climàtica imminent. En definitiva, ens adrecem a una població que està cagada de por i que no confia en res ni ningú amb un missatge de por per a fer front al missatge de por dels que volen espantar la gent amb conspiracions, imperis gais i dictadures socialcomunistes. Por per tot arreu.
L’altre dia, en un míting de Kamala Harris, un dels ponents deia: “Nosaltres som els que quan veiem que s’està cremant la casa de la nostra veïna, telefonem als bombers. No els que ens col·lem per la finestra de la casa per furtar-li el televisor”. Una reducció a bons contra roïns de manual: el bé contra el mal, la batalla final de l’Apocalipsi.
Mentre la política s’ha convertit en un sainet de bons contra roïns, un expositor de zascas i un “i tu més” perpetu, entre la gent del carrer va quallant la idea que el món s’acaba i que ningú vindrà a salvar-los, que estem sols, que o xafes o et xafen i que l’acció col·lectiva no ha servit per a res.
L’esquerra en algun moment haurem d’entendre que si la premissa és eixa, que el món s’acaba, no serem capaços de dibuixar horitzons atractius, esperançadors i, sobretot, possibles per als nostres conciutadans. Si el món s’acaba, si tot està perdut, si no hi ha res a fer, si tot passarà igualment... si la resignació s’imposa no hi ha motius per a la lluita, millor agafar el televisor de la veïna i arrancar a córrer. L’esquerra hem de deixar d’alimentar el discurs apocalíptic, hem de deixar de ser profetes de la fi dels temps i construir realitats, illes de certesa des de les que oferir horitzons de possibilitat que donen esperança a una societat que ens diuen que s’ha fet dolenta i egoista però que en veritat, en el fons, sols està cagada de por.