VALÈNCIA. El Llibre de la Revelació, també conegut com l’Apocalipsi, és el darrer llibre del Nou Testament i, per tant, de la Bíblia. Escrit en el segle I dC per un deixeble de Jesús, Joan, exiliat en l’illa grega de Patmos per difondre la paraula del fill de Déu, és un dels llibres bíblics que més controvèrsia interpretativa genera, encara hui, entre creients i estudiosos. Un text on, després de dirigir missives a les més altes jurisdiccions eclesiàstiques, Joan fa partícip al lector de les seues visions: terratrémols, plagues i corders que obren llibres de set segells, amb els quatre genets de l’Apocalipsi —la guerra, la fam, la malaltia i la mort—. Però també focs poderosos que abrasen tot el que toquen —raó per la qual hi ha una lectura historicista del significat del text que parla de la Roma cremada de l’emperador Neró— i fins i tot una bèstia indestructible de set caps i deu banyes, amb cos de lleopard, potes d’os i boca de lleó.

"Ras i curt: el Llibre de la Revelació és un manifest polític antiimperialista", escriu Eudald Espluga. "La revelació de Joan és un credo revolucionari concebut per circular com un mem o un virus pels territoris colonitzats de l’Àsia Menor. És una incitació a l’aixecament, a la revolució, al derrocament de l’emperador i la reclamació dels béns comunals. És un pamflet en favor de la insurrecció violenta dels desposseïts", per la qual cosa, "està més prop del Manifest comunista que d’un telepredicador que atia la mala consciència dels usuaris de TikTok".

El filòsof i assagista, nascut a Girona l’any 1990, acaba de publicar Imaginar la fi (Raig Verd i Paidós, 2026), un assaig que, contraintuïtivament, ens parla de la fi del món amb esperança. Un llibre que repassa el concepte històric de col·lapse, l’imaginari que ha envoltat el moment en què tot s’acaba i de com el context actual de desesperança, tecnofeixisme i crisi climàtica tan sols beneficia a les persones més riques de la història de la humanitat. Després de Las pasiones ponderadas (Capitán Swing, 2015), Rebeldes (Lumen, 2021), No seas tú mismo (Paidós, 2021) o La veritat en un món impensable (Quaderns MACBA, 2024), Eudald Espluga escriu sobre el sentir actual de la fi del món, sobre com el futur cancel·lat ens torna conformistes i sobre per què l’Apocalipsis pot ser entesa com una utopia.

— Per què creus que les fantasies col·lapsistes són, a hores d'ara, un marc mental que beneficia a les elits extractivistes? Com se n'aprofiten d'aquesta falta d'imaginació?
— Els beneficia per dos motius. Primer perquè ofereix un marc mental conservador i segon perquè ofereix solucions a l’emergència climàtica i els riscos existencials per la via de la tecnologia i de l’hipercapitalisme. M’explique: el que jo intente explicar en el llibre i definisc com a ‘fantasia col·lapsista’ parteix d’una antropologia pessimista que assumeix, diguem, el caràcter egoista de tots els éssers humans en situacions d'escassetat. És la vella teoria de Hobbes, de que "l’home és un llop per a l’home". En aquest sorgeixen dues tendències: la política preparacionista, que és una versió hiperindividualista de retorn al Far West, on l’ésser humà ha de defensar-se a un mateix, on cal aprendre a disparar armes, fugir de franctiradors i entrenar fort. Però també creix la ‘Il·lustració fosca’, o ‘Dark Enlightenment’, defensada per Curtis Yarvin i pensadors propers al moviment MAGA i a la segona administració de Trump. Aquesta tendència defensa substituir les democràcies per règims autoritaris on l'estat es governa com una empresa amb un "CEO dictador" que pose tota la maquinària al servei del desenvolupament tecnològic i el transhumanisme.

Com se n’aprofiten? A través de la solució tecnològica: si pensem que ja estem condemnats pel mecanicisme del col·lapse, ens aboquem a imaginaris com la construcció de búnquers, la terraformació de Mart i la creació de colònies a l'espai. Pensem en intervencions de geoenginyeria per alterar la biosfera (miralls a l'espai, tecnologies de captació de carboni, etc.). I aquest tipus de solucions, si t’adones, sempre beneficien directament a quatre o cinc grans empreses, ja siga la SpaceX d’Elon Musk o el Palantir de Peter Thiel. Aquest tipus d'empreses s'encarreguen de gestionar processos de defensa o de desenvolupament externalitzats pels estats. Així que en definitiva, el que surt guanyant és el seu marc mental i la seua cosmovisió.

— Dius que l'ecosistema neoreaccionari és una resposta gnòstica a la idea de la fi del món, i descrius el ‘gnosticisme’ com una ‘cosmologia pessimista’. Quin paper creus que juga l'immobilisme i el pessimisme en la incapacitat d'imaginar altres ‘fi del món’ possibles i comprendre'ls com a inicis d'altres etapes de la humanitat?
— Sí, parle de ‘gnosticisme’ perquè el que plantege al llibre és que ens trobem en un escenari escatològic. El gnosticisme és un conjunt de visions judeocristianes, passades pel sedàs de la filosofia, que imaginen un món condemnat. L'home l'única possibilitat que té de salvar-se és a través d'una espurna de coneixement que porta a dins i a la qual no pot accedir de cap altra manera que no siga escapant del món terrenal i material. Per tant, no hi ha res que puga fer la humanitat a la Terra per comprometre’s amb el bé, més enllà d'aquest ‘escapar’. Aquest marc del gnosticisme és el que ha donat totes les metàfores a l'extrema dreta, per exemple, a través de pel·lícules com Matrix i la idea de la ‘pastilla vermella’.

S'assumeix que hem d'escapar d'una realitat que ha estat manipulada, ja no per un demiürg, sinó per unes ‘elits woke’. Pensadors com Nick Land o Curtis Yarvin parlen de ‘la Catedral’: una estructura que, a través de les universitats, els mitjans, el poder polític i les xarxes socials, estaria limitant les potencialitats de l'espècie humana. Segons aquesta visió, si bé l'ésser humà té una espurna divina dins seu, ara es veu abocat a la baixesa més absoluta per culpa d'aquesta "podridura" democràtica. M'interessava agafar aquest model per mostrar el doble joc dels imaginaris. Adoptar aquesta perspectiva pessimista respecte a l’existència porta directament a l'immobilisme. Ens porta a dir que l'única sortida és la via individual i que no té sentit emprendre cap acció col·lectiva de transformació per atallar les causes —climàtiques, tecnològiques o d’extracció de recursos— que ens han portat a la situació actual. En definitiva, és una resposta que, davant l'amenaça de la fi del món, proposa una salvació individual i un immobilisme col·lectiu.

— No tan sols utilitzes referències del cinema apocalíptic i postapocalíptic de hui per a criticar-lo, sinó que a més dones les gràcies per haver vist Neon Genesis Evangelion quan no tenies l'edat per fer-ho: quin paper ha jugat la ficció en la forma que tenim d'imaginar la fi del món? I per què la sèrie d'Anno és tan original en aquest aspecte?
— Crec que la ficció i tot el que són les distopies, els relats de ciència-ficció i moltes vegades de terror, han contribuït a la fantasia col·lapsista. Fins i tot aquelles que tenen aquesta voluntat de criticar unes tendències del present que poden acabar sent problemàtiques en el futur. Moltes d’aquestes ficcions assumeixen com a incontestable aquest pessimisme antropològic, també a través d’una perspectiva mecanicista sobre les cadenes de distribució globals, que amb el mínim fallo es produeix un efecte dominó que ens deixa a tots en una situació d'escassetat, sense aigua, sense medicaments als hospitals, com el cas de la francesa El colapso. O bé conviden a l’ètica del bon morir, aquesta idea de bé, si ja estem condemnats, doncs el millor que podem fer és aprofitar i viure aquest hedonisme de per què he de deixar de consumir, per què he de deixar de menjar carn, per què he de deixar d'agafar vols de ràdio curt…

Em semblava interessant plantejar que hi ha narracions que no han sigut llegides com a ficcions apocalíptiques, o com a ficcions sobre la fi del món, com és el cas de Neon Genesis Evangelion, l'anime d'Hideaki Anno. Faig la broma, i per això li dedique el llibre a la meua mare, perquè quan jo tenia 8 anys vaig veure a TV3 aquesta sèrie. Descric que aquell nen no va entendre res en aquell moment, però va quedar traumatitzat per sempre.

I més enllà de la broma m'interessava utilitzar la sèrie com a relat apocalíptic que resumeix molt bé tot el que vull explicar al llibre. En primer lloc, perquè crec que és justament una deconstrucció d'aquest imaginari distòpic del col·lapse. En segon lloc, perquè em semblava molt interessant que hi havia com l'assumpció de la perspectiva doomer (4:25) en la mirada del protagonista, de Shinji Ikari, que se sent abandonat per tothom i que el món està condemnat, i que d'alguna manera assumeix aquesta condició pòstuma, per dir-ho com ho diu Marina Garcés, com una forma d'evitar el món. En tercer lloc, perquè em sembla superinteressant que una de les coses que fa Evangelion és oferir un relat sobre la fi del món que permet escapar de la perspectiva antropològica, en la mesura que el que ens ve a dir és que aquesta desaparició de l'espècie humana és una possibilitat real i que el món en què vivim mai ha estat humà del tot. Com en els contes de Lovecraft d'aquestes races ancestrals, no?

— De fet t’ocupes bastant de Lovecraft, des de les reinterpretacions de l'horror còsmic en termes polítics fins al chthulucè de Donna Haraway. Què té l'obra del de Providence per a continuar oferint un imaginari que ressona en la nostra forma de viure?
— Al llibre parle de la relació amb divinitats que han habitat aquesta terra, i que ofereix un distanciament d'aquesta forma gnòstica de veure el món. De Lovecraft m’interessa especialment el seu pessimisme còsmic perquè em servia per a explicar el que, a través d'altres autores com Patricia Reed, anomene una ‘crisi cosmològica’. Un dels elements que vull confrontar al llibre és com les amenaces existencials i la situació escatològica actual ens situen davant d'un descentrament de les categories polítiques tradicionals. Qüestions com l'emergència climàtica, la intel·ligència artificial o l'esgotament de recursos com els hidrocarburs tenen una temporalitat i una escala que no és humana. Són fenòmens que no poden ser percebuts des d'una perspectiva antropològica o individual, sinó que han de ser captats a través de models matemàtics i càlculs estadístics. Hem d'entendre que un fenomen meteorològic extrem o una pujada de temperatures no són el canvi climàtic en si, sinó expressions d'aquesta emergència.

El problema principal és que hi ha un desacoblament entre l'experiència subjectiva i la problemàtica existencial. En aquest sentit, la literatura de Lovecraft ens serveix per a avançar cap a la idea que ens trobem en un món cada cop més difícil de pensar. Aquesta crisi cosmològica afecta la nostra perspectiva ontològica (què és el món), l'epistemològica (com el podem conéixer) i la teleològica (cap a on ens dirigim), trencant amb el model de temporalitat lineal per proposar uns temps profunds i no humans que ens descentren completament. Autors com Graham Harman han definit la perspectiva de Lovecraft com un ‘realisme rar’. Com analitzava Mark Fisher, aquest caràcter ‘rar’ de la literatura de Lovecraft ens ajuda a entendre la nostra dimensió actual: com més coneixement obtenim sobre la realitat del que està passant, més desemparats i amb menys capacitat de reacció ens sentim.

— Més enllà dels referents ficcionals també argumentes a través del mem, com per exemple el del gos que beu café mentre se li crema casa i diu ‘this is fine’. Consideres que els mems ens poden ajudar a comprendre moltes de les nostres realitats, però el pensament i l'assaig contemporani realment l'exploten poc?
— Argumente a través del mem per dos motius principals. El primer és perquè els mems apocalíptics estan en l'origen del llibre. Jo comence a explorar totes aquestes qüestions a partir d'un article d'una autora, que és Bogna M. Konior, que es deia Apocalypse Memes for the Anthropocene God: Mediating Crisis and the Memetic Body Politic i plantejava justament la hipòtesi que els mems apocalíptics lluny de condemnar-nos a una posició passiva o reforçar la nostra impotència davant la fi del món, ens porten altres idees implícites. En la mesura que ens confronten amb una idea del fi que ens fa preguntar què hi ha després, ens aporten la idea que l'apocalipsi no implica la destrucció de tot, sinó una transformació radical. Per tant, el que fan aquests mems és col·locar la nostra agència en primer pla i ens obliguen a preguntar-nos quina agència o quin paper jugarem en la transformació d'un món cap a un altre, i què farem en aquesta fi del món.

El segon element que em semblava important de treballar en mems és que al final el meu llibre no és un assaig de filosofia dura, sinó un assaig de crítica cultural, que treballa analitzant com es produeixen determinades representacions de fenòmens polítics en l'esfera cultural. I en aquest sentit, igual que crec que té tot el sentit del món, analitzar sèries, pel·lícules, llibres o anuncis com el de Sydney Sweeney, crec que també té tot el sentit del món parlar de mems i del paper que juguen en l'imaginari col·lectiu.

— Reflexiones sobre els mems apocalíptics, però creus que Internet viu el seu propi Apocalipsi, actualment?
— Em semblen molt interessants les tesis que han anat emergint sobre la mort d'internet, no tant perquè siguen certes, com perquè certifiquen que s’està produint un desplaçament de com ens relacionem amb internet com a infraestructura. La teoria que diu que es produirà una substitució de les persones pels bots i que l'automatització d'internet serà tan absoluta que ja no hi haurà persones sinó només màquines interactuant entre elles, no crec que siga veritat, però sí que crec que el valor de les imatges i de les interaccions ja no és comunicatiu. Ja no té un valor expressiu ni té un valor estètic, sinó que té sobretot un valor operacional, ja siga per la capacitat econòmica que tenen aquestes transaccions, ja siga perquè serveixen per a entrenar intel·ligències artificials.

Cada cop es parla més de l'impacte energètic de les plataformes, dels centres de dades, de l'extracció de recursos, d'aigua, de llum… I crec que és interessant també que els veiem també com un sistema d'extracció de dades, entenent les dades i la informació com un bé públic. No només perquè hi haja aquests elements d'espionatge o perquè es venga la informació a tercers, sinó perquè són una mobilització d'una força de treball i d'un bé que és directament expropiat de les persones. Per això té sentit que hui es parle de tecnofeixisme o que es parle de tecnofeudalisme, perquè crec que la mateixa infraestructura d'internet ens porta cap a aquesta realitat

— Escrius que imaginar la fi és profetitzar nous mons, una foma d'exercici crític de mirar el present amb una mirada apocalíptica per a poder veure'l com un temps d'esperança i transformació. A pesar de l'horror climàtic i l'adveniment del tecnofeixisme, creus que 'Imaginar la fi' és en el fons un assaig esperançador? Per què?
— Crec que és un assaig esperançador perquè intente donar la volta a les narratives de les fantasies col·lapsistes que fomenten la impotència política. I ja només com a invitació a repensar aquests relats de la fi del món des d'una perspectiva que conviden a generar agències col·lectives i a una transformació en el temps present, només per aquest marc de proposta ja em semblaria més o menys esperançador.

Però també perquè crec que el risc, moltes vegades, davant d'aquesta frase tants cops repetida de “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”, és començar a imaginar marcs utòpics postcapitalistes només des de paradigmes completament revolucionaris. El socialisme de mig planeta, que demana que tota la població marxe a viure només a la meitat del planeta, mentre que deixem l'altre mig renaturalitzant-se, o el socialisme de luxe completament automatitzat, etcètera, etcètera.

Crec que moltes vegades, les solucions o les receptes polítiques que s'han volgut donar a aquesta cancel·lació del futur, han passat per la producció d'utopies, que em semblen interessants i necessàries, però que potser no convoquen aquest desig de transformació. El que volia fer amb aquest llibre era poder donar unes respostes alternatives al col·lapsisme que passen per una imaginació política projectiva de present. Hi ha exemples com els sabotatges o la creació de noves infraestructures públiques que marquen el salt de pensar que l'única sortida possible en un futur és la lluita per la supervivència. Això és quelcom que comparteixen des de les figures d'extrema dreta i els tecnocolonialistes fins a les posicions de cert ecologisme decreixentista. No crec que hàgem de buscar el futur des d'una revolució llunyana que ho canviï tot, sinó des de transformacions que es poden lluitar en temps present.