VALÈNCIA. Un individu ingressa inconscient, en estat molt crític, a les urgències de l’Hospital Clínic Universitari de València. La doctora que l’atén fa un informe preocupant quan descobreix que a les ferides del pacient hi viuen larves, d’entre cinc i vint mil·límetres, del que sembla ser algun insecte de l'orde dels dípters. 

Quan l’entomòleg Enric Frago rep un mail amb una fotografia per a identificar aquell ésser, s’inicia una cursa a contrarellotge per a frenar una plaga que pot esdevindre molt perillosa. Més, tenint en compte que València viu una onada de calor, amb temperatures rècord per al mes de maig, desenes de milers de turistes aplegant al port en creuers i una vaga de fematers que ha omplert els carrers de deixalles. 

Aquesta és l’argument de Carnívora, l’última novel·la de l’escriptor i doctor en biologia Jordi Colonques. Una novel·la de gènere, coral en les seues veus narratives, sense por d'esgarrifar. Una prosa farcida de girs, escenes grotesques, trames polítiques i moments d’autèntic body-horror amb la qual va guanyar el XXX Premi Enric Valor de Novel·la en Valencià. 

Un reconeixement que corona una prestatgeria on no falten guardons: Premi de Narrativa Ciutat de Vila-real amb Tothom sap que dos i dos fan quatre, Premi Benvingut Oliver de Catarroja amb El ventre, Premi de Narrativa Vila de Puçol amb Sang i fetge i finalista del Novel·la Ciutat d'Alzira amb Napalm. Una novel·la escrita a quatre mans amb Joan Canela, amb qui també guanyaria el Premi novel·la i falles de Cullera per Monumental. I finalment, Premi Antoni Bru Ciutat d'Elx en la categoria de narrativa amb Llibre de morts. La primera pregunta és obligatòria. 

- Pot un escriptor o escriptora valencià fer-se un lloc en les lletres valencianes sense guanyar premis literaris?
- El premi literari, d’entrada, és una manera de fer una tria, passar pel sedàs de tot el que s’escriu i es publica. Saps que et llegiran editors i professionals de l’escriptura i del món literari. Mira, quan era més jove, em vaig fartar d'enviar obres que no eren rodones a premis literaris. I clar, per a mi era inconcebible que jo no guanyés mai, però aprenia a la manera de prova-error. Vas aprenent a escriure i rebre fracassos contínuament. Els fracassos aconsellen. En un ambient més normalitzat tu tens un material i ho presentes a l'editor, i aquest t'aconsella. I junts feu una novel·la i la publiqueu. Però no és la norma al nostre panorama literari.

- Més enllà de la qüestió de l’ofici, està l’assumpte de l’empenta econòmica que significa un premi, que permet dedicar temps a escriure. Per a tu ha sigut així? Has aconseguit temps amb els premis?
- Els premis literaris et donen la sensació, que és momentània, de que estàs professionalitzat perquè reps uns diners per un treball que fas bé. Però és una cosa puntual. Si la teua intenció és que aquest llibre tinga una vida llarga, ja t’has d’espavilar. El que passa amb els premis literaris valencians, i això també va lligat a les seues promocions, és que cada any hi ha una nova edició de cada premi. Aleshores el teu llibre pot quedar sepultat pel pròxim. I n'hi ha molts. 

Així que la vida útil que tenen els teus llibres a les llibreries realment és prou curta, i això sí que és una llàstima. Per una banda, et compensa molt guanyar el premi, però per l’altra voldries que el llibre tingués un recorregut més ampli. Aleshores hi ha aquests dos models que sovint no s’entenen bé. 

- Carnívora és una novel·la orgullosament de gènere. Llibre de morts també ho era, de la mateixa forma que Napalm, que va guanyar el premi VLC Negra. S’escriu prou gènere al País Valencià, o creus que el terror, el fantàstic o la novel·la negra no passen pel seu millor moment? 
- Jo et diria que no hi ha manca de gent que estiga escrivint coses diferents i de gènere. Ara mateix hi ha molta diversitat d'autors i d'autores, d’intencions, de temes i d'estils. El problema és que no hi ha prou difusió. Vull dir, la gent no sap el que s'està fent, ni és conscient del talent que hi ha, perquè no hi ha visibilitat. 

Amb el Joan Canela [periodista i escriptor amb qui Colonques ha coescrit diverses obres] ho hem parlat més d’una vegada. Nosaltres sempre hem tingut la intenció de fer literatura popular, literatura de gènere, per la il·lusió que tenim de que la situació del valencià fos una situació normal, equiparable a qualsevol altra literatura on hi haguera de tot. Tal volta és un pensament molt inconscient, però pense que la literatura popular s’ha de fer sense cavil·lar massa. Nosaltres hem produït varietat de novel·les i gèneres amb la idea de contribuir a la normalització de la situació de la nostra llengua i la nostra literatura. 

Però si penses fa uns anys, les coses han canviat i molt. Fa no massa tu feies un llibre i sabies que a la teua televisió i ràdio públiques tenies algun aparador, alguna finestra per fer-te veure. Hi havia programes culturals de difusió de la producció literària. Teníem Plaerdemavida, de Maria Josep Poquet. Teníem també Una habitació pròpia, d'Irene Rodrigo… Pensa en la cobertura que es feia de la producció musical! Territori Sonor va fer una llavor increïble i mai parlava dos dies seguits amb els mateixos músics. Fins i tot jo mateix, amb el meu germà, Vicent Colonques, vam tindre un espai per a la difusió del jazz valencià que es deia Jazz Cru. Es donava visibilitat a la diversitat de propostes culturals que hi havia. Ara no pots comptar amb això, i fa molta pena. Per això periodistes culturals i espais com Culturplaza o La Veu dels Llibres son tan necessaris.

- En Llibre de morts impactaven les descripcions d'anatomia, el ric vocabulari valencià per a temes tan específics. A Carnívora hi descobrim tot un vocabulari al voltant de l’entomologia. Costa escriure en valencià de temes tan particulars?
- És una qüestió fonamental per a la literatura de gènere, i és per això que jo faig la tria d’expressar-me a les meues obres com ho faig. És per la necessitat de coherència: hi ha moltes novel·les procedimentals, on hi ha la necessitat de descriure bé els processos que es desenvolupen. Històries ambientades en jutjats, en la policia, en l'Institut de Medicina Legal, en el treball dels forenses… No t’ho pots inventar, vull dir, per a dotar de versemblança la història que tu escrigues, els procediments han d’estar plasmats de manera fefaent. S’ha de fer ben fet, i per a això has de conéixer del que parles. 

Jo no tinc tanta imaginació, totes les històries que escric és perquè he tingut alguna vinculació vital o professional amb elles. Quan vaig escriure Llibre de morts donava classes, feia necròpsies i tanatopràxia. Tenia contacte amb funeraris i experiències vitals properes a aquell món. Quan penses en una ficció a la qual li dedicaràs tant de temps, és millor que et trobes còmode en un espai que coneixes. Per a Carnívora, jo no soc entomòleg, però soc biòleg i sempre m'han agradat molt els insectes, i quan feia de científic treballàvem molt amb mosques i altres dípters. De fet, crec que no m'atreviria a escriure coses allunyades de les meues àrees del coneixement. 

- A Carnívora no coneixem tan sols a un entomòleg. Conviuen les històries d’una mare soltera precària, un ‘videoblogger’ alemany especialitzat en viatges, una dedicada professional de la salut o uns polítics gestionant com saben una crisi, perquè el que mou la història és una plaga. Aquesta novel·la hereta cert imaginari de la pandèmia? 
- Bé, la pandèmia i la dana, també. Totes dues. Jo estava escrivint aquestes coses mentre els mitjans parlaven de l'actuació política a la DANA, de la resposta social o de la intervenció de l'UME. A la novel·la plantege una vaga de fematers, que si mires l’hemeroteca trobes casos reals a Sevilla, a Madrid, on sempre passa el mateix. La resposta, el caos generat… si ens passara ací, a València, hem de ser conscients del que planteje: que el turisme no s'aturarà. 

Està passant una cosa molt grossa a la ciutat i la gent continua amb la sensació de que el turisme sempre és bo. La gent no reacciona. Som conscients de tot el que està passant i som testimonis, perquè ho hem patit com a poble, que el canvi climàtic ens du a unes conseqüències que són devastadores. Però tirem endavant, sense canviar res i fins i tot agreujant-ho amb creuers. És una fugida constant que des del punt de vista literari dona moltes opcions de crear drama. Tot i que a Carnívora també s'apunta com un advertiment: ho diuen els científics, una mosca similar a la que jo descric està causant problemes seriosos a Mèxic actualment…