Com passa indefectiblement cada quatre anys el ritual de valoració de l’Informe PISA de l’OCDE s’ha activitat. Ara ha sigut el de 2022. Davant aquesta avaluació denominada Programme for International Student Assessment, és a dir, Programa Internacional per a l'avaluació d'estudiants, administracions, experts, partit polítics, sindicats de l’ensenyament, representants de diversos sectors de la comunitat educativa, etc. diuen la seua. I la diuen, com no pot ser d’altra manera, intencionadament, fent anar l’aigua al seu molí. Perfecte. Durant un cert període els mitjans audiovisuals i escrits s’omplin d’articles, declaracions, reflexions, crítiques, “autobombos”, autocrítiques i discussions —profitoses o estèrils—. Jo mateix, amable lector, com podrà comprovar, no he vençut la temptació de dir la meua.
Ho faré, però, per a cridar l’atenció de l’absència, o el tractament ambigu, de la perspectiva de les llengües curriculars presents i usades com a eines d’ensenyament i aprenentatge als centres educatius. Dit d’altra manera, no he llegit ni una sola reflexió seriosa que pose en relació les competències avaluades i la llengua que s’ha usat per avaluar-les. I això, arreu del món és important, però a l’Estat espanyol és imprescindible, atés que sis comunitats autònomes desenvolupen els seus processos d’ensenyament i aprenentatge en dos llengües. Parlem de més del 35% de la població escolar.
Tot seguit em centraré en el sistema educatiu valencià. Si convenim que tots els alumnes de 15 anys avaluats en competències estan en tercer o quart d’ESO, és a dir, encarant el final dels estudis obligatoris, hauríem d’estar d’acord també que podrien ser avaluats amb proves que estigueren aleatòriament en les dues llengües, sense que l’alumne tinguera opció de triar-ne una o altra, ja que ben avançada la Secundària Obligatòria, d’acord amb el marc legal lingüístic i educatiu i amb els dissenys curriculars, hauria de saber les dues llengües per igual i aquestes no haurien de ser ni un obstacle ni un avantatge perquè resolgueren amb més o menys èxit la prova proposada.
Això no vol dir, però, que ja que tenim l’oportunitat avaluadora internacional del PISA, per què no comparem els resultats entre les proves realitzades aleatòriament en una llengua o en l’altra. Com tothom sap, al sistema educatiu valencià des de fa cinc cursos s’aplica un sol programa per raó de llengües curriculars, el PEPLI (Programa educatiu plurilingüe i intercultural) que, segons els experts que el dissenyaren, al final dels estudis obligatoris iguala en competència idiomàtica tot l’alumnat de Vinaròs a Oriola. L’avaluació del PISA, per tant, seria una oportunitat única de verificar si això és cert o no —o no del tot— i, segons les conclusions tretes, intervenir amb rigor pedagògic, metodològic i didàctic per fer possible que el benintencionat PEPLI siga res més que un il·lusionant propòsit educatiu.
Per altra banda, ens evitaríem declaracions polítiques bastant discutibles com les que he llegit fa poc d’un polític del Botànic, la coalició que sustentava l’anterior Govern Valencià, quan diu amb un to “moderadament triomfalista” que «ha millorat el domini del valencià, de l’anglés i fins i tot del castellà, amb un programa plurilingüe que augmenta el coneixement en les dues llengües oficials». Conclusió que certament no sé de quina lletra petita de l’informe PISA obté. La qual cosa no vol dir que no tinga raó en l’afirmació que fa sobre la millora del nostre alumnat en diferents matèries en els últim anys i coincidint amb el govern del Botànic. Una cosa no lleva l’altra.
La pregunta, no obstant això, continua sent la mateixa: ¿els escolars de 15 anys són igualment competents quan resolen problemes de matemàtiques, lligen comprensivament textos funcionals i aborden problemes de ciències naturals fent-ho en valencià que fent-ho en castellà? Perquè la qüestió no és fútil. Més aïna és central en un sistema educatiu que es defineix com a bilingüe des de fa quaranta anys i plurilingüe des de en fa deu. Evidentment, en aquesta reflexió no he volgut introduir la tercera llengua curricular, l’anglés, perquè exigeix unes consideracions de «desigualtat competencial» que res tenen a veure amb les dues oficials: valencià i castellà.
Jo, modestament, només tracte d’aportar al debat sobre els resultats PISA, tan alterat pel soroll mediàtic com poc eficient en propostes implementables per a obtenir resultats contrastats en un futur, la imprescindible i importantíssima «variable» de les dues llengües oficials i educativament iguals, mentre que cap llei estatal o autonòmica diga el contrari. Negligir-la em sembla propi de gestors educatius tan irresponsables com incompetents.
Vicent Brotons Rico és professor de la Facultat d'Edicació de la Univesitat d'Alacant
