VALÈNCIA. Si pensem en un o una adolescent que vol ser futbolista professional i imaginem un curs on els professors són Cristiano Ronaldo, Messi i Iniesta, seriem capaços de mesurar la importància que tindria per a ells esta oportunitat. Si ara, en lloc del futbol, ens acostem a la dansa, un món molt més desconegut, podrem comprendre que ballar amb Esther Protzman, professora del conservatori de l’Haia; rebre classe dels primers ballarins del Royal Ballet de Londres o assajar amb el valencià Isaac Montllor, ballarí solista de la Companyia Nacional de Dansa, siga per als jóvens ballarins una oportunitat immensa. Doncs a València, fins al 28 de juliol, té lloc este curs.
L’institut d’Abastos s’ha convertit per a la ocasió en una immensa escola de ball. Als patis i les aules s’han instal·lat tarimes de fusta per esmorteir els impactes, linòleum per no esvarar, espills i barres. Quatre pianos, fins i tot de cua, sonen en directe per a les classes a les quals assistixen vora 150 jóvens disposats a tot per la dansa. En els seus 10 anys d’existència, el curs d’estiu d’Endanza, organitzat per l’associació Esencia Danza ompli les classes en tres nivells de ballet clàssic, dos de dansa espanyola i un de metodologia pedagògica per a professors. A més, el seu sistema de beques ha llançat la carrera d’alguns ballarins jóvens.
“El que hem aconseguit és ser un taller que recomanen els conservatoris per a integrar-se en el món laboral. Ací coneixen ballarins principals de grans ballets i coreografies que mai ballen com les de Nacho Duato o Jiri Kylian”, explica Pilar Martí Murciano, directora d’Endanza i cap d’estudis del Conservatori Professional de Dansa de València. La importància d’un curs com este radica en la velocitat amb què els ballarins han d’evolucionar en la seua carrera professional.
“Un ballarí de clàssic pot estar ballant als 18 anys en una companyia professional. Jo tenia una alumna molt bona que es va graduar amb 17 anys i li varen fer un contracte de seguida en Suïssa. La pobra era menor i no podia ballar perquè no tenia permís, així que ella assajava i assajava”, recorda. “Nosaltres no som com els músics, que quan acaben el conservatori professional fan el superior. No podem fer això perquè la vida professional del ballarí és molt curta així que només eixim del conservatori ens enfrontem a la vida laboral immediatament”, explica. En arribar a la quarantena molts ballarins professionals deixen la primera línia així que es fa necessari accedir al món laboral com abans millor.
Alumnes de 7 nacionalitats
Endanza reunix vora 150 alumnes de 7 nacionalitats que venen expressament a València per fer el curs. Les edats oscil·len entre els 8 i els 22 anys però la gran majoria no arriba als 18. Vora 50 d’ells s’allotgen junts en una residència. Saraï Martens, belga de 14 anys, és la tercera vegada que ve al curs. “En ma casa, el meu germà, la meua germana i jo ballem. Hem vingut els tres junts uns anys però enguany he vingut sola amb el meu germà perquè la meua germana ja és professional. Va aconseguir ací una beca per a una estada en Alemanya i ara balla allí professionalment”, explica Martens. Per a ella la diferència entre la seua escola de dansa i este curs és que li permet conéixer estils que no treballa al llarg de l’any.
Per ser professional ha hagut de sacrificar moltes coses. “Cada dissabte tinc assaig i he de ballar. Els meus amics em diuen que isca amb ells i jo no puc”, reconeix. Però el seu compromís és extremadament ferm: no pensa en cap altra cosa que en ser professional de la dansa. “Per a mi ballar és la llibertat. Me enxisa estar a l’escenari i fer allò que adore, així que està bé”, afirma. Si puguera triar en quina companyia del món voldria ballar, diu que no sabria quina elegir. “Encara”, precisa.
La seua estada d’estiu a València per conèixer jóvens apassionats de la dansa d’altres paisos, li sembla motivadora. “Jo sé el que vull ser en el futur però els meus amics no ho saben, ells estàn pensant en unes altres coses. El més fàcil per a mi és que sé cap on vaig i vaig a lluitar per allò que vull però la veritat és que és molt dur. Però bo, açò és part del joc!”, accepta la ballarina.
Fernando Calatayud, valencià de 15 anys, va descobrir que volia ser ballarí amb cinc, just en l’instant en què va vore per primera vegada Billy Elliot. Va vindre a Endanza fa dos anys i hui balla al nivell 3, el més alt. “En aquell moment tenia 13 anys, m’agradà molt però era més menut. Ara estic gaudint-ho més perquè tinc més experiència i més treball”, assegura. Està en quart del conservatori, i als seus 15 anys li queden només dos anys per eixir al món laboral professional. Amb 17 anys estarà treballant.
“Ací corregim coses que no veiem la resta de l’any i aprenem dels companys. Hi ha companys molt bons i si ells són millors açò et motiva a avançar”, explica. Per a ell, el sacrifici de deixar de costat algunes coses no és important. Als seus 15 anys s’imagina a si mateix ballant al Royal Ballet o al Stutgart Ballet. Assegura estar disposat a tot per aconseguir ser ballarí professional.
Ser professional mentre els amics juguen
El vals de la ‘Bella dorment’ de Tchaikovsky sona al pati dret de l’Institut d’Abastos. I trenta ballarines ixen a escena. La seua imaginació transforma les tovalles que sostenen en les mans en els arcs de flors que sosté el cos de ball que la professora, Esther Protzman, els acaba de mostrar fa un segon en un vídeo de Youtube. “Els cursos d’estiu han de ser un desafiament major que les classes habituals, per això pose coreografies amb objectes”, explica Esther Protzman, professora del conservatori de La Haia (Holanda) i amb més de 20 anys de carrera com a ballarina professional.
Al llarg de la classe, Esther canta les indicacions amb melodia, motiva a les alumnes i els corregix la posició. En esta professió la distància entre aconseguir un lloc de treball o una lesió es pot dirimir en només dos centímetres. “Per a mi ballar és la felicitat i m’agrada transmetre als alumnes l’alegria de la dansa. Si no t’agrada el que fas, com ho projectaràs a l’audiència?”, afegix.
“Esta és una professió molt exigent física i mentalment. Pots ballar i ser feliç però la dansa et demana més: et demana ser llest i saber gastar l’instint”, detalla. La dificultat d’esta evolució mental dels ballarins professionals és que té lloc a una edat en què la majoria d’adolescents no està pensant en clau de futur professional, sinó en clau de present. I en esta edat, a més, per poder arribar a ser professional és imprescindible el suport de l’entorn familiar. Per ser una primera figura del ballet s’ha de ballar bé i molt més.
“De vegades volen ballar en companyies que són per a ells un repte massa alt. I nosaltres hem de ser capaços de vore els seus talents i guiar-los cap al millor lloc perquè puguen desenvolupar-los al màxim”, explica Protzman. I és que no tot el món pot arribar a ser el primer ballarí del Royal Ballet, possiblement la millor companyia del món. “I tampoc han de ser-ho! La major dificultat que jo veig en esta generació és que ells sí volen ser primer ballarí. Quan jo era cos de ballet, i vaig ser-ho vuit anys, el que volíem, de veritat, era ser el millor cos de ballet que hi haguera darrere d’un solista. Però hui en dia, els cossos de ballet son més individualistes, els seus membres sí volen ser el primer ballarí i són molt bons tècnicament, i poden ser-ho, però per liderar un espectacle s’ha de tindre una força mental molt gran si fas un paper principal en ballet clàssic”, precisa la directora del conservatori de L’Haia.
Isaac Monllor, ballarí solista de la Companyia Nacional de Dansa, és professor del curs però acaba de participar en una classe també com a alumne, junt als adolescents del curs. “Sempre s’aprenen coses, no?”, somriu mentre estira les cames. Conta que en la seua jornada laboral normal treballa vora 5 hores diàries a ple rendiment. En gira, ballen entre 7 i 9 hores diàries. “Quan veig els alumnes, com es tiren com a bèsties a fer el que siga, fins i tot sense saber què fan, me’n recorde de mi mateix i m’ho passe pipa. Jo sóc dels ballarins grans, i ells em transmeten una energia que jo no tinc”, somriu. “esta és una professió molt dura, de control físic i mental i de vegades al llarg de la carrera molts xiquets abandonen. A mesura que avancen els cursos estudiant i has de dedicar més temps a l’estudi, també avances en la dansa i has de dedicar més temps”, conta el nebot d’Ovidi Montllor.
Eduardo Martínez, primer ballarí del Ballet Nacional d’Espanya i professor de dansa espanyola a Endanza, apunta un altre obstacle que s’ha de superar: la bretxa de gènere, en este cas, amb biaix cap a les dones. La dansa és un art on els homes estan en minoria. “Conec casos de xiquets que volien ballar i no han pogut per la mentalitat dels pares. És cert que ja no és un tabú que els xiquets vulguen dedicar-se a la dansa, com potser ho era abans, però encara queden algunes mentalitats retrògrades que pensen que dansar és una cosa de dones”, reflexiona.
Ampliar el focus i atraure nous públics
La dansa és una de les manifestacions artístiques i expressives més primàries i més ancestrals. No existix civilització sense música i fins i tot hi ha neurocientífics que estudien que la dansa i la música estimulen els mateixos racons del cervell. Però tot i això, la passió i el compromís que mostren els ballarins i ballarines professionals no és equivalent a la quantitat de públic que atrau la dansa, al menys a Espanya. Quins són els reptes que troben els professionals per que la dansa tinga la popularitat de la música o la pintura?
“El repte que jo veig, al menys en Holanda amb el Dutch National Ballet, és que la dansa necessita ser més comercialitzable, més per a les masses, arribar més a la gent i no quedar-se només en una cosa per a les elits apassionades per la dansa. Si tu poses Billy Elliot en un teatre musical arribaràs a moltíssim més public i l’atrauràs. I hi ha companyies que són molt bones atraent a gent i molt bones amb el màrqueting”, explica Esther Protzman, professora del conservatori de La Haia.
“A Espanya desgraciadament no es dona a la dansa la importància que té, a més quan en Espanya tenim un repertori amplíssim de danses autòctones. I la gent no les coneix. Imagina’t: només de folklore i només a Galicia hi ha 800 grups de dansa. Imagina’t quants en pot haver a tot el país. I nosaltres només estem publicitant i exportant el flamenc, que és el més conegut”, es queixa Eduardo Martínez, primer ballarí del Ballet Nacional d’Espanya i professor de dansa espanyola a Endanza. “Si no fem un esforç, estes danses es perdran. Demane un compromís baix: que es mantinguen. Que no es perden”, reclama. “La gent té una idea predeterminada que el que va a vore no li agradarà, no és gens oberta de ment. I clar, açò no té el morbo ni l’atractiu ni el verí que se’ls dóna als programes de ball a la tele. Aleshores, açò no ven”, es queixa.
