Los Radiadores: "No anem de salvadors del rock, com alguns altres en aquesta ciutat"

VALÈNCIA. El 6 de març de l’any 2010, el mític grup de rock valencià Doctor Divago celebrava el seu vinté aniversari a la sala Loco Club de València. Com a teloners anunciats, la banda Hondonero, des de Màlaga. Però, damunt de l’escenari del Loco, al públic assistent li esperava una altra sorpresa. La presentació en societat de Los Radiadores, banda liderada per l’inquiet i imprescindible Raúl Tamarit, comunicador musical en ràdio i premsa, i aleshores també membre dels desapareguts Una Sonrisa Terrible. Temps era temps. 

"En aquell moment em vaig plantejar Los Radiadores com un projecte amb visió de futur, no el típic projecte amb el que quatre col·legues queden en un local d’assaig per beure unes cerveses i fer soroll, sinó amb l’objectiu de traure discos, eixir de gira, etc.". Ens ho conta Raúl assegut tranquil·lament, prenent un café, al bar Canadá del barri de Russafa. Ha vingut acompanyat per Jose Antonio Nova, millor conegut com 'El Joven'. 

Quedar amb ells en un bar amb tanta solera semblava una obligació perquè estigueren còmodes, ja que els bars semblen ser part de l’ecosistema natural d’aquests dos veterans punk rockers valencians. De fet, ens podem trobar quasi tots els caps de setmana al Joven darrere de la barra del George Best Club, al carrer Alzira. 

Ha plogut molt des d’aquella nit del 2010. De fet, ha plogut el suficient com per a regar i que floriren un parell d’EP:  Bienvenido (2011) i Puño en alto (2018); i quatre LP d’estudi: Manual de supervivència (2013), Gasolina, Santos y calaveras (2014) i Bailes de verano (2020). A banda d’un bon nombre de concerts que ha convertit aquest grup fill tant del millor rock en castellà com dels grans noms del punk anglés, en un dels sospitosos habituals del panorama musical valencià.  

Aquest últim disc, Bailes de verano (2020), els serveix per a celebrar el seu propi aniversari, el de la primera dècada en actiu. Un àlbum que barreja sis temes nous, versions en directe de temes d’àlbums anteriors, rareses i una versió d’'Extraño corte de pelo', de Los Coyotes. Tenint en compte la voluntat de lluitar sempre a la contra, cal preguntar-se si aquest nou àlbum és la particular resposta del grup al tradicional recopilatori amb el qual la majoria dels grups celebren el seu aniversari. Tamarit somriu i respon.

"La veritat és que sí. En un principi teníem la idea de publicar dos discos. Per una banda, publicar un recopilatori i, per una altra, un disc amb cançons noves. Encara que fer això el mateix any era una bogeria. De tota manera, volíem donar-li prioritat a les cançons noves i, a més, va sorgir la possibilitat de publicar unes cançons en directe que vam gravar a la sala 16 Toneladas, amb el qual vam matar dos pardals d’un tir".

Amb quins moments es queda la banda d’aquests deu anys viscuts? 

"N’hi ha hagut molts", respon el Joven estrenant-se en aquesta entrevista, "però em quedaria amb el fet d’haver compartit escenari amb bandes com Lagartija Nick o els Fleshtones, que per a nosaltres va ser com tancar un cercle. I després ja obrir per a Los Enemigos, que per nosaltres va ser com tocar el cel".

Los Radiadores es van constituir com a banda estable l’any 2010, en un moment en el qual la posició i percepció del rock al negoci musical eren prou diferents al que és a hores d’ara. Quin futur i perspectives li esperen a un grup de rock com Los Radiadores segons aquest panorama?

"No ho sé, perquè no puc endevinar el futur", reflexiona Raúl. "El nostre futur és el de seguir tocant i gravant mentre el cos aguante. Mai hem tingut l’ambició d’arribar a cap cimera, i segurament sí que hauríem d’haver sigut més ambiciosos en aquest sentit. Hem preferit obrar des de la sensatesa i no pensar en arribar a llocs que potser són inassolibles. Nosaltres ja hem vist com altres grups, els quals consideraven les grans promeses del rock valencià, s’han quedat pel camí".

El Joven afegeix: "Grups que van de salvadors del rock valencià ja n’hi ha uns quants en aquesta ciutat i no volem ser tan fantàstics com ells".

Tamarit acaba tancant la qüestió: "Nosaltres ens fixem en grups com Doctor Divago, 091, Lagartija Nick o Airbag, entre d’altres. Grups que van al seu ritme, traient els seus discos, sense parar de tocar i tractant de mantindre un so original. Nosaltres igual".

Cançons com 'No me voy' tal vegada mostren una posició de resistència davant d’aquesta nova conjuntura.

"En un principi, vaig anomenar la cançó com 'Testamento' (rialles)", explica Raúl. "Em va semblar una paraula massa dura com per anomenar una cançó; però sí, els tirs van per ací". 

Als darrers temps ve prenent força una teoria segons la qual "el trap és el nou punk". Estaria bé conéixer l’opinió al respecte d’aquests veterans punk rockers de la vella escola. 

Raúl no s’amaga. "És veritat que sí que hi ha un trap prou reivindicatiu, a banda del més comercial, i em sembla molt bé. Hi ha coses que són interessants, encara que crec que el trap és el trap, el punk és el punk i el rock és el rock. Cada estil té el seu moment. El trap utilitza un llenguatge que no sé si té molt a veure amb el punk, i ja no et parle de guitarres accelerades i ni res d’això". 

"És una altra cosa", opina el Joven. "El que sí que em crida l’atenció és la gent que es tira dels cabells, amb l’odi acèrrim que hi ha cap al trap. Em sembla una actitud molt de iaio caspós. És un tema generacional, no n’hi ha més. Si açò és el que agrada als joves ara, no vas a obligar-los a escoltar guitarres. Nosaltres no ens veiem fent-ho, però hi ha coses que són interessants".

Centrant el focus en les noves cançons de Bailes de verano, aquestes sonen més crues i immediates que al seu llarga durada anterior, Los perros ladraron, més enfocat cap a l’experimentació. Sembla que aquesta vegada el quartet ha volgut anar al moll de l’os. Raúl es mostra d’acord.

"Amb Los perros ladraron volíem fer un altre tipus de disc, buscant un altre tipus de sons. Fins i tot, endinsant-nos en la psicodèlia en algunes cançons, i crec que ho vam aconseguir. Aquest nou disc és una mena de tornada al punk, de fet, en la pràctica, més punk que quan reivindicàvem el punk. Hem représ la línia de fer cançons més immediates, més directes".

Potser aquest nou so es deu, en certa mesura, als canvis en la producció. Després d’haver gravat la major part de la producció amb Dani Cardona, productor de grups com Gilbertástico, Doctor Divago, Ciudadano, Emma Get Wild i un llarg etcètera, l’any 2018 Los Radiadores decideixen fer un gir de timó. És l’any en el qual apareix Puño en alto, produït per Luís Martinez, canvi que ara s’arrodoneix amb Bailes de verano, produït per Paco Morillas. 

"En realitat, a Puño en alto ja s’hi pot albirar allò que volíem per a aquest nou disc", explica Raúl. "De fet, les cançons d’aquell EP i les d’aquest disc podrien haver format part d’un mateix disc, totes les cançons parteixen de la mateixa època. A aquell disc ja hi havia una versió dels Clash, i també estava 'Vuelva usted mañana', que té un punt reggae, punt que ara ha pres molta més forma amb 'El gran premio final'". 

"Ara, amb Paco Morillas (productor de Bailes de verano), hem treballat d’una manera més clàssica a com ho vam fer amb Luis, hem treballat molt més el concepte de cançó per damunt de cercar un so determinat. Cadascú d’ells té la seua pròpia manera de treballar, i nosaltres ens intentem acoblar, encara que sí que és veritat que solem dur les cançons molt treballades a l’estudi de gravació".

Tamarit fa referència a 'El gran premio final', cançó en la qual trobem una de les dos col·laboracions destacades del disc. Ni més ni menys que les de Pat Escoin (Los Romeos, Lula, Los Amantes, Ex Fan), que fa cors a 'Luna Roja', i Jose Manuel Casany, que posa la seua veu al meravellós reggae que és El gran premio final. Sens dubte, dos de les figures fonamentals del rock fet al nostre territori les últimes dècades. 

Tamarit explica les raons de la presència d’ambdós. "Volíem fer alguna cosa especial per al desé aniversari, i què millor que comptar amb dos músics que ens han influenciat. Jo era un xiquet quan vaig veure a Pat cantant 'Mi vida rosa' per la tele amb Los Romeos, i em vaig quedar fascinat amb la seua actitud. I després, el primer grup que jo vaig veure en directe, a l’any 1990, va ser Seguridad Social, i ja va ser un abans i un després en la meua forma de veure la música. Tant Jose Manuel com Pat sempre han defés els seus projectes sense deixar-se doblegar, i eixa perseverança també ha sigut una influència, al marge de la música pròpiament dita".

Casany fa seua la cançó fins a tal punt que quasi es podria dir que és una cançó que podria formar part del repertori de Seguridad Social. Els líder de Los Radiadores s’hi mostra d’acord. 

"En un principi la cançó no era així, però no la veia clara. Com últimament estic escoltant molt de reggae, la vam passar al reggae i, de sobte, em va vindre al cap Jose Manuel. Probablement, perquè els primers reggaes que vaig escoltar fusionats amb el rock van ser els que feien grups com Kortatu o Seguridad Social. Fins i tot, abans que escoltara els dels Clash. De fet, quan va vindre a gravar, va fer alguna que altra aportació a la melodia, i li va quedar molt bé".

Unes noves cançons en les qual es troben les típiques lletres críptiques de Tamarit, amb significat obert i dobles sentits, que tracten de fugir de les lletres més tòpiques del rock. 

"La veritat és que sí que ho intente a l’hora d’escriure", explica el cantant. "No obstant això, hi ha gent que ens diu que el que nosaltres fem és rock clàssic. Tal vegada a partir d’ara hauríem de dir que les nostres influències són Joy Division i New Order, a veure si així agradem als moderns més cool (rialles). No ho sé, tot depèn de la perspectiva. És veritat que tots els cànons del rock establert mai m’han interessat molt, així que tracte d’aportar un punt de vista una mica més obert, cercant una perspectiva pròpia a l’hora de fer les lletres. Que no siga de parlar de xiques, de motos i de beure whisky a soles (rialles). Ara mateix escolte grups que són còpies, de còpies, de còpies, de Tequila, que a mi m’agraden molt, però no m’interessa fer lletres amb un concepte tan tancat".

"A banda, crec que hauríem de ser més guapos i més joves per fer això (rialles)", sentencia una vegada més el Joven. 

A banda de la publicació de Bailes de verano, Los Radiadores preparen esdeveniments especials per a celebrar la primera dècada d’existència. Esdeveniments que de moment, fins que es confirmen, encara mantenen en secret. De moment, podrem escoltar per primera vegada les cançons del seu nou disc el pròxim dissabte 7 de març als concerts de la Pèrgola de la Marina de València. I ja només queda una altra pregunta per fer: queda Radiadores per molta estona més?

Raúl no s’ho pensa: "Si la salut ens ho permet, sí, clar. Cada vegada ens ho passem millor fent cançons i tocant en directe, cada vegada estem més segurs d’allò que fem".

I el Joven, que si no sentencia rebenta, tanca aquesta agradable xarrada: "Jo quan passe pel metge ja t’ho diré (rialles)".

Per molts més anys.