Mar Reykjavik i Carlos Bonet: un pont entre l'EACC i el públic del futur

CASTELLÓ. Encara que puga semblar impensable, els escolars són un dels públics més fidels amb els quals conta l'Espai d'Art Contemporani de Castelló. Confessava, en efecte, Carles Àngel Saurí, en assumir la direcció artística del centre en 2022, que una de les coses que més el va sorprendre va ser l'alta presència que hi ha de xiquets i xiquetes. "Cada dia passen per ací 20 o 30 escolars. I estan almenys una hora. No és un públic de passada", afirmava fa un any a Castellón Plaza.

Sempre han tingut clar els responsables de l'EACC (l'Institut Valencià de Cultura) que si alguna cosa li fa falta a la ciutat és generar públic. Un públic que en un futur s'alimente i alimente a Castelló d'art. Però aquesta missió no és fàcil. Feia falta dissenyar una estratègia molt més àmplia i, en aquest sentit, han decidit comptar amb l'ajuda dels artistes Mar Reykjavik i Carlos Bonet. Ambdós creadors medien entre l'espai i grups d'escolars, així com associacions de salut mental que visiten regularment les exposicions.

-Havíeu treballat a aquest nivell amb públic infantil anteriorment?

-Carlos Bonet: Done classes en l'associació de Belles Arts i també he estat en acadèmies amb xiquets més menuts, però a aquest nivell de grups tan grans no.

-Mar Reykjavik: Jo també treballe com a docent en algunes escoles audiovisuals i he sigut monitora a les escoles d'estiu de Morvedre. A més he fet mediació anteriorment en el Consorci de Museus i en el programa de residències artístiques amb les quals envien a un artista a treballar a escoles.

Ara bé, crec que a Carles ens va contactar no per les feines que tinguérem en didàctica, sinó perquè som també artistes. Ell entén l'espai d'art com un espai de producció. No com un espai estanc o fix, sinó com un marc temporal en el qual passen coses.

I. Dur als xiquets/es al 'museu'

-Com plantejareu eixe acostament inicial a l'EACC?

-Mar Reykjavik: El que fem als tallers no és generar uns objectes, sinó utilitzar recursos de la producció artística per a entendre l'exposició. És a dir, generar materials que de vegades han de veure amb el cos o amb el vídeo, o en el cas de Carlos amb altres recursos com el rastre, la pintura, l'objecte... Així l'estat en què els xiquets i les xiquetes s'apropen a l'art està modificat o codificat. Ens interessa l'aproximació a la didàctica des de la perspectiva de la producció artística.

-Carlos Bonet: Al final cadascú té una disciplina i això et fa entendre el treball que hi ha l'EACC de manera diferent. Pensem les didàctiques a partir de com entenem nosaltres eixa exposició. No tindria sentit generar una obra com diu Mar.

-Posem per cas l'última exposició, 'La ciutat del transport'. Què féreu?

-Carlos Bonet: Mitjançant cotxes de joguina férem les marques dels pneumàtics en tinta al sòl i, d'altra banda, vàrem construir una ciutat imaginaria. Posarem com a base un mapa de Google Maps i vam construir un territori nou. Es tractava de repensar la ciutat, de que em digueren què trobaven a faltar en la ciutat de transport. I a partir d'ahí construirem una nova.

-Mar Reykjavik: El meu treball tenia més a veure amb l'audiovisual i la performativa. Al final 'La ciutat del transport' és un polígon industrial que demana vida, però a vegades està mancat d'ella per qüestions d'escala, color, tamany... Aleshores el que féiem amb els xiquets i xiquetes era, per exemple, generar ficcions. Francesc juga amb una cosa molt fantasiosa, de donar vida als objectes, i entendre eixa realitat com una cosa viva. Tractarem de fer el mateix, de donar-li vida, d'ocupar l'espai des de diferents posicions i férem una espècie d'sketchs.

També altra activitat que vàrem realitzar va ser generar ficcions però orals. Perdre la imatge i el cos i delegar-li a l'oralitat eixa lectura de l'exposició. Crearem audioguies. Va ser molt bonic perquè ells també imaginaven coses que no hi eren. De sobte igual podies sentir a dir que a la dreta hi havia una família de transportistes asseguda (quan no era així).

I una activitat que mantindrem, perquè no depén tant del contingut, és la de 'Pensat i fet'. És una activitat audiovisual que també es fa amb un croma i generem escenaris a partir dels dibuixos que volem que apareguen darrere els escolars.

II. La seua reposta

-Amb quin feedback us encontrareu?

-Carlos Bonet: Encara està molt present la idea que quan vas a un museu o a un espai d'art el que vas a encontrar són quadres. De fet, Mar va tindre una anècdota molt graciosa.

-Mar Reykjavik: Sí. Una xiqueta em va preguntar: però quan anem a l'exposició? Perquè pensava que estàvem en un polígon. Crec que ha sigut una exposició molt bona per a començar a generar un imaginari sobre què és l'art contemporani, perquè al final és un site specific fet a mida per a l'EACC amb moltes referències a Castelló que captaven molt bé. Gràcies a eixe fet, els preguntarem també que si tingueren la possibilitat de fer un site specific com aquest de què el farien. Un xiquet ens digué que del Villarreal.

Ja havien anat a altres exposicions d'art més clàssic i els recursos són quadres, pintures... Però en realitat els xiquets són molt contemporanis. No és tan difícil que entenguen que hi ha altres espais d'art que conten el present. És important per això que els museus també tinguen artistes en actiu. Dona altra vida.

-Carlos Bonet: Intentem comunicar als grups que l'espai d'art ha de ser de debat, de pensament, sobre el món actual. Un espai d'art no sols ha de ser un lloc de contemplació. També ha de generar conversa. Insistim en el fet que el taller no ha de tenir una maternització física, sinó generar conversa. No sempre s'ha de produir. La qüestió artística que s'està fent en aquest cas és el debat.

-Mar Reykjavik: I de fet el que ha quedat demostrat amb aquesta exposició és que l'art té un efecte real en el públic. Quan treballes al teu estudi, no saps realment fins a quin punt tindrà efecte en el públic, però han sigut molt participatius. Ens contaren que alguns pares treballen a la ciutat del transport o que tenen familiars camioners.

-Està el professorat familiaritzat amb aquest art?

-Mar Reykjavik: Sempre els enviem abans del taller, un text sobre l'exposició, perquè és cert que també se sorprenen molt en entrar. D'alguna manera els xiquets tenen menys prejudicis, no els fa falta saber si és o no art el que veuen. Gràcies a la seua innocència, tot entra molt més fàcil. L'edat més complexa o rica, és la de l'adolescència, perquè sí que ho qüestionen tot. I està bé que ocórrega, perquè l'art ha de produir a voltes eixe desconcert. Com dèiem no és un espai de bellesa sinó de reflexió. Però bé, pel que fa al professorat, és cert que hi ha una comunitat molt fidel que assisteix a les exposicions i no estan obligats.

En qualsevol cas, altra activitat que fem al museu és la dels grups de lectura contemporània, on intentem oferir a persones que han acabat de treballar, ferramentes per a desencriptar l'art contemporani. Convidem a altres agents culturals o persones que sostenen eixe ecosistema artístic, com gent de muntatge, gent que ha treballat en sala. Hem anat al taller d'Agustín Serisuelo, hem vist les peces de Lola Carbonell...

III. Construir un públic per al futur

-L'impacte a llarg termini serà...

-Mar Reykjavik: Dedicar-se a aquesta feina és una cosa quasi fantàstica, no pots plantejar-te-la d'una forma molt estructurada, és més intuïtiva. Jo encara recorde quan mon pare, que és de Lleó, em va dur de menuda a veure les exposicions del Musac. Potser, ací també alguna persona ha connectat i s'endú eixe llenguatge. D'altra banda, és impotent que s'eduquen en el llenguatge de la imatge i de l'art contemporani. Jo crec que ja té efectes en les dinàmiques que plantegem. Hi ha xiquets o xiquetes que se sorprenen que ser càmera siga una professió possible. Ja els animem al fet que siguen autònoms si volen. És un espai també d'imaginació, no en un sentit abstracte, sinó d'una imaginació aplicable a la realitat.

-Carlos Bonet: De fet s'està plantejant ampliar els grups que convidem a les exposicions. S'està buscant tindre eixe vincle amb les diferents formes de ciutadania que hi ha a Castelló i establir una comunitat de relació. De la mateixa manera que l'Espai d'Art està començant a treballar amb molts espais de Castelló, també s'està intentant que la gent que vinga a consumir, participe.

-I quin impacte està tenint en vosaltres aquestes medicacions?

-Carlos Bonet: Cada grup és d'una manera, aleshores tu també estàs aprenent com s'observa cada exposició. A més has d'estar improvisant tot el temps, perquè la gent és molt variant, i això et du a ampliar el ventall de recursos.

-Mar Reykjavik: Em fa molt de gust saber que sí que és veritat que es pot generar coneixement o reflexió a partir d'una experiència performativa. És una cosa que feia jo en la meua pràctica, però veureu en els escolars ho ratifica. D'altra banda, he tractat de tenir cura i no capitalitzar els gestos dels xiquets i xiquetes i no objectualitzar les seues experiències. El que estem generant ací són materials de recurs de didàctica que han de quedar-se ací, en un espai de l'educació, i no són exportables. No vull relacionar-lo amb la meua pràctica, sinó amb la meua vida. És un treball més humà. També, en l'àmbit professional m'ha servit per a pensar que potser açò és un treball suficient. Pareix que les carreres d'art han de ser sols producció i producció, però també són útils en altres espais de la realitat. I sobretot de la realitat pública, que nosaltres ens movem molt en l'àmbit privat. Per a mi és una sort treballar ací.