Marroc, viatge a un altre planeta

És important discutir qui som, què volem ser i on anem, però a l’Àfrica el problema principal és pensar en com subsistir cada dia i d’on traure el pa. Un lloc molt pròxim i al mateix temps tremendament llunyà és Marroc, que viu una intensa efervescència econòmica com mostren les abundants obres públiques i les construccions de nova planta que s’alcen arreu del país, on persisteixen els contrastos extrems entre l’opulència d’uns quants amb una pobresa endèmica, que afecta la major part del territori dominat per la monarquia alauí. Tot en mig de paisatges molt variats que, a pesar de l’acció dels humans, continuen conservant bona part del seu estat salvatge. Iniciar un viatge per la serralada de l’Atles marroquí és entrar en un altre món construït per escarpades muntanyes coronades pel Toubkal, un dels cims d’Àfrica que arriba als 4.167 metres d’altitud. Mentre les primeres neus comencen a cobrir el massís, nosaltres iniciem una ruta des de la Vall d’Imlil que ens condueix fins al refugi d’Azib Tamsoult, a 2250 metres. La ruta ens descobreix extenses concentracions de savina turífera, amb espectaculars exemplars varies vegades centenaris que amb la seua fusta resistentment aspra ens parlen d’hiverns durs i temps difícils. Mentre observen les grans dimensions d’una d’elles, d’entre la copa de l’arbre ixen com un rellamp tres cabres, que s’alimenten amb les fulles llargues i dures. La ramaderia i la tala per aprofitar la fusta són les dos amenaces principals per a la savina i, al mateix temps, són dos de les principals fonts de subsistència de la població humana local, agrupada en xicotets assentaments rurals amb cases construïdes amb fang i pedra com a matèries primeres, amb un disseny ancestral que no ha canviat a penes en més de mil anys i que conviu amb el ciment de les vivendes noves. Els carrers formen part de les empinades sendes de la muntanya i l’únic equipament dels poblats un poc més grans és la imprescindible mesquita, que crida a l’oració 5 vegades al dia començant abans de l’eixida del sol. L’adoctrinament religiós ajuda a entendre moltes coses i ofereix resignació a un destí dur apegat a la terra i al règim governant. Els pomers i uns monumentals nouers aporten altres fonts d’ingressos amb els seus fruits a la població bereber, en una quotidianitat tancada entre muntanyes.

El nostre viatge continua en direcció al sud-est per entrar en la província de Ouarzazate, allí s’eleva la impressionant ciutat fortificada de Ksar Aït Ben Haddou, recoberta també de fang. Declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en 1987, era un punt que servia d’abastiment i control en les llargues rutes de les caravanes. En el present serveix d’atractiu per al turisme i per a la indústria cinematogràfica. Eixe gran plató natural ha servit d’escenari per a la gravació de pel.lícules com Lawrence d’Arabia, El Cel Protector, el Regne dels Cels, la Mòmia, Babel o Gladiator entre moltes altres. A l’entrada de la ciutat de Ouarzazate s’eleven uns estudis cinematogràfics amb un entrada d’aspecte decadent que recorda un temple egipci d’estil imprecís. És el Hollywood africà que ha donat treball a generacions d’artesans i actors extres a costa d’un preu més que raonable per a les grans productores internacionals.

Estem a la porta d’entrada al desert càlid més gran del món, el Sahara abasta més de 9 milions de km² de superfície ocupant un total d’onze països. Nosaltres ens endinsem en el mar de dunes des de la població de Merzouga en una curta travessia atrapada per una tempesta d’arena que porta, fins i tot , algunes gotes de pluja, una situació meteorològica poc freqüent però que periòdicament es produeix al Sahara. L’eixida del sol ens regala una llum que transforma en màgic el paisatge on es mostra tota la força i profunditat de la naturalesa. El desert és possiblement l’ecosistema més net del món, on l’absència d’humitat fa que només els organismes més resistents puguen sobreviure en un ambient tan extrem i, al mateix temps, tant encisador i pur.

Yves Saint Laurent i els Rolling Stones 

 L’arribada a Marràqueix ens recorda com en un món globalitzat res escapa ja a la uniformitat del consum. Els nous temps han permés la construcció de més i millors centres comercials en la zona nova de la ciutat, envoltats per bon asfalt i un trànsit protagonitzat per vehicles nous de marques europees i asiàtiques. Fins i tot una cadena de menjar ràpid nord-americana ha instal.lat un dels seus establiments quasi als peus de l’emblemàtic minaret de la mesquita de la Koutoubia, el gran referent arquitectònic de la ciutat, situat molt a prop de la plaça més famosa d’Àfrica. Jamaa el Fna, Patrimoni Immaterial de la Humanitat, és el punt de trobada obligada per a turistes, venedors, i encantadors de serps o mones, tristament maltractades, a la caça del visitant per a recaptar unes dirhams amb les fotos. Contadors d’històries, artistes del tatuatge en henna i parades que ofereixen sucs de taronja i tot tipus de fruites conviuen amb un tràfec de persones locals i foranies davall un sol de justícia. La reiterativa oferta de souvenirs i les marques de roba “cover” són enfundades en bosses de material biodegradable, després de que Marroc haja sigut pioner a l’Àfrica en la prohibició de les bosses de plàstic d’un sol ús, encara que els residus i la contaminació s’escampen pel país. L’aspecte de la plaça canvia totalment de nit, quan el fum de les torradores expandeix l’olor a corder i pollastre amb un clar sabor local que no ha canviat. A l’entrada de la plaça una gran projector llança imatges de les creacions d’Yves Saint Laurent, dins els actes d’una gran exposició sobre la figura del modista francés que ha inaugurat la princesa Lalla Salma, esposa del rei Mohamed VI, en el mateix dia que visitem la ciutat. Saint Laurent va sentir una immediata atracció per Marràqueix, on va mantindre una residència des de 1966. Altres referents de la iconografia del segle XX també arribaren a Marràqueix atrets pel seu exòtic encant com ara fa 50 anys els “Rolling Stones” Brian Jones i Keith Richards, culminant una peregrinació en cotxe que va passar per València marcada per la personalitat de la musa oficial del grup Anita Pallenberg, referent de la cultura pop que va morir el juny passat, com molt bé recordava recentment Eugenio Viñas. Jimmy Hendrix també es va deixar caure pel Marroc, prop de la ciutat costera d’Essouira es conserven les restes d’un edificació situada a la vora de l’Atlàntic on va residir l’autor de Purple Haze, en mig de les dunes verges del litoral.

Impressions valencianes

Per casualitats del destí i moviments del calendari he viscut des del Marroc algunes notícies de destacada transcendència històrica per motius molt diferents. En novembre de 2016, mentre cobria la celebració de la cimera sobre canvi climàtic (COP22) de Marràqueix es va produir la victòria de Donald Trump en les presidencials dels Estats Units, una elecció que va causar l’estupefacció entre les delegacions participants en la trobada que havia d’aplicar els principis de l’Acord de París. Un “negacionista climàtic” que mostra moltes altres facetes extremes que ajuden a crear més mal ambient. Ara en octubre 2017, també prop de Marràqueix, entre muntanyes marroquines, vaig seguir pels mitjans disponibles la “no declaració d’independència” de Puigdemont.  

Allí mateix, en un poble bereber de la Vall d’Imlil, ens assabentarem dels repugnants successos ocorreguts durant el 9 d’Octubre a València. L’assetjament i les agressions perpetrades per “ultres” d’extrema dreta contra la tradicional manifestació d’eixe dia recorden tristament altres èpoques i que mai s’han acabat de superar. Un odi instigat per omissió de condemna des de diferents instàncies polítiques, i que dins la involució global i local que estem vivim ha tornat a mostrar al carrer amb força el que s’amagava en algunes cases. Sens dubte els únics culpables de les agressions són els propis violents però també sembla estrany que el dispositiu policial no poguera evitar els atacs, com expliquen els testimonis presencials, encara que la seua intervenció va ser decisiva per a evitar mals majors i s’han empleat en practicar detencions entre els autors amb posterioritat als fets. Una situació que indueix a pensar en obscures i sinistres raons que impediren planificar un major desplegament de les forces de seguretat per a un dia tant assenyalat en la tradició dels valencians. La celebració venia enguany precedida d’un clima de crispació evident i anunciat, davant el context propiciat per la situació a Catalunya, on per cert el desplegament per terra, mar i aire sí ha tingut unes colossals proporcions per impedir unes votacions que, a pesar de la violència empleada, sí es pogueren celebrar. El mateix govern central que ha orquestrat eixa operació era i és el responsable de preservar la seguretat dels manifestants valencians mitjançant la seua delegació a València.

La millor forma de combatre la intolerància, que pot conduir a l’odi desenfrenat i a la violència, és l’educació. El coneixement de la història i de la cultura ajuda a formar opinions que no es basen únicament en la simplificació d’arguments, el radicalisme de plantejaments o la guerra de símbols. El diàleg sempre ha de ser l’única via per a tractar els conflictes dins una democràcia i, en tot cas, l’estat de dret ha de garantir l’expressió lliure de les idees sense que la violència ho puga impedir i no a l’inrevés. I com ha passat en el present cas, la condemna d’eixes actituds violentes per part de totes les forces amb representació parlamentària, unes més que altres, és la millor manera d’exhibir la unió davant els atacs a la llibertat i per a tractar de construir un món més sostenible, ací i a l’Àfrica.