GRUPO PLAZA

 VA COM VA   / OPINIÓN

Menys astúcia, més treball

17/03/2021 - 

Dies frenètics a la política espanyola. Jornades accelerades on quan encara no has digerit una notícia d’impacte t’arriba la següent, que et passa per la gola sense demanar permís i t’acaba de regirar l’estómac. Al final, acabem embafats, incrèduls i un poc farts de tant d’enginy polític al nostre voltant, de tantes jugades mestres consecutives i de tanta meta-política totalment allunyada dels interessos immediats de les persones. Pandèmia? Quina pandèmia? Estem patint una sobredosi d’astúcia en el pitjor moment possible.

Tot va començar quan Moncloa va voler enviar una postaleta amb remitent murcià als dos ‘pablos’, Iglesias i Casado, en forma d’avís a navegants. A un li deien que estava en precari i li podien tocar el nas en allò que a Madrid consideren la perifèria, a l’altre l’avisaven que hi havia coixinet pel centre i que a vore si es tranquil·litzava un poquet. Tot això, sense tindre en compte els 25 anys de granítica hegemonia político-social de la dreta agrària i urbanística murciana i sense calibrar que el seu interlocutor era un partit de cartró pedra fonamentat en les ambicions personals. Una jugada genial. Enhorabona als impulsors.

Una altra persona preocupada pels interessos reals de les persones, Isabel Díaz-Ayuso, va decidir aprofitar l’excusa barata per a convocar eleccions a la Comunitat de Madrid pel simple interés personal, pensant únicament en abonar una nova hegemonia ultraliberal i protofeixista gràcies a ser l’aspiradora de recursos de tot l’Estat i basada en la cultura del cubata i la llibertat de contagiar. Laissez faire amb camisa blava trepitjant les oportunitats de les classes populars madrilenyes al calor de mitjans de comunicació que fa anys que vomiten odi a les portades.

La reacció en cadena continua. El camaleó de Torrelodones ha trobat el seus casus belli per a fugir del barco que s’afona per la porta gran, omplint portades amb cara d’indignació amb una promesa de retirada ja incomplida en altres ocasions. Toni Cantó és tan bon actor que aspira a un premi Max sense haver de xafar un escenari. Ahir per xarxes ja corria una porra sobre quan tardarà a parasitar un altre partit. Jo si fos Casado o Abascal m’ho pensaria dos voltes abans d’obrir-li la porta. FOTO: EUROPA PRESS

Faltava l’última jugada mestra. El vicepresident enèrgic que trenca el tauler amb una altra astúcia. Pablo Iglesias vol confrontar directament amb Díaz-Ayuso buscant la seua revitalització després del pansiment dins el Consell de Ministres per a evitar el naufragi de les seues sigles i, de pas, tocar-li la cara al seu examic. De nou, portades i més portades amb la política parlant d’ella mateixa.

En definitiva, una setmana que acaba arrasant el panorama polític espanyol en una concatenació d’astúcia desbocada que ha aconseguit omplir portades i hores d’informatius mentre es perd de vista la realitat de les persones, els problemes del seu dia a dia, que ara mateix són molts i nombrosos. Una setmana sencera amb la classe política madrilenya mirant-se el melic en un context de greu crisi social i en plena lluita contra el virus, amb la gent cansada i sense reserves de paciència amb la política. Algú creu que tot aquest circ ens pot portar alguna cosa bona?

Sense voluntat de xovinisme o autocomplaença: no insistim prou en el contrast entre la política valenciana i tot allò que ens envolta. Amb els nostres problemes, les nostres imperfeccions, les nostres mancances en polítiques públiques. Però amb una base de normalitat en la gestió del dia a dia, amb un acord progressista que funciona des de fa sis anys, amb bases clares i treball constant. Una estabilitat que rau en el fet que tothom coneix i reconeix quina part del camí podem fer junts i on estan les principals diferències, treballar-les i intentar solucionar-les. Una diferència valenciana que naix d’un sistema de partits propi expressada en la presència determinant de l’esquerra valencianista com a ingredient diferencial. 

Sabeu quan s’ha posat en perill aquesta diferència valenciana? Quan hem deixat que dinàmiques alienes a la nostra realitat, importades des de Madrid, afecten el nostre dia a dia. Quan les marques valencianes han decidit provar estratègies no parides ací. Com un suposat gir al centre del PSOE buscant Ciudadanos, quan aquest partit ha demostrat que se sent molt més còmode en la foto de Colón a la valenciana. Un moviment que a Madrid amb Pedro Sánchez podia tindre sentit en el seu moment, però que al País Valencià amb Ximo Puig era un focus de tensió innecessària. 

Mentre a Catalunya no saben què en faran de la legislatura, a Múrcia el govern depèn de trànsfugues de Ciutadans i de Vox, a Madrid la divisió cuirassada liberal-feixista esmola les dents, al Consell de Ministres hi ha ball de cadires i vivim el festival col·lectiu de l’astúcia d’aprenents de guionistes de Netflix, el País Valencià gestiona el seu dia a dia. Amb tots els problemes, però els ajuntaments funcionen, el Consell funciona i la gent sap a què atindre’s. Fem un tallafocs davant la toxicitat que ens envolta i evitem importar les jugades mestres que només porten a més incerteses quan necessitem més certeses que mai. Guardem-nos de l’astúcia i refugiem-nos en el treball. Tenim una pandèmia que superar i un país que reconstruir.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email