A penes en recorde el disseny concret. Em sona vagament que portava una quatribarrada i les sigles UPV: era una gorra de la Unitat del Poble Valencià que hi havia per casa i algú va explicar-me que aquells, tot i que no eixien per la tele, eren els nostres. Ningú de la familia més estreta hi tenia una militància especialment intensa -a dia de hui no tinc clar si algú va pagar mai quota-, ni menys encara havia sigut -ni tampoc seria- càrrec públic. Era una cosa més vaga, identitària: un quadre de personalitats dels Països Catalans per ací, una enganxina de la quatribarrada en un cotxe familiar per allà; les rodes punxades en alguna visita a València, en una ciutat encara en una llarga ressaca de la batalla identitària homònima. En l’entorn on em vaig criar no eren -érem- els perdedors absoluts de la Transició -al capdavall, comptaven amb faenes fixes, cases en propietat, un cert capital cultural- però certament tampoc els guanyadors absoluts. Un entorn de mestres d’escola i professors d’institut extraparlamentaris front a als professors d’universitat i lletraferits que havien optat pel pragmatisme i els encants de la socialdemocràcia amb pressupost; un univers de professionals circulant en furgoneta amb la quatribarrada penjada del retrovisor en un poble on fins i tot la policia local conduïa BMW’s. Molt més identitat, i moviment, que no partit.
De fet, si revisem algun video promocional o programa electoral de la UPV de principis dels 90 hi trobem ja, de forma bastant clarivident temes com la millora del finançament autonòmic, l’alerta contra les deslocalitzacions de les indústries tradicionals, l’alliberament de les autopistes o el Corredor Mediterrani. Val que la factura tècnica i els recursos disponibles per fer publicitat no eren els millors, però no va d’això: la Història no premia els pitonisos i els pardals de mals auguris; menys encara si com aquell que diu acabes d’estrenar Unió Europea, diner barat i turisme de masses. Els partits majoritaris -i la societat que els votava de forma aclaparadora- estaven a una altra cosa.
En un país i més específicament un sector social especialment addicte a plorar la dissort històrica -de la Batalla d’Almansa a la de València, sempre en el bàndol perdedor i a causa de traïcions i defeccions de tercers, autocrítica la justa- la barrera electoral del 5% autonòmic servia d’excusa perfecta per a l’autocompassió. I també per justificar operacions i volantades un tant estranyes: tot s’hi valia per superar la maledicció històrica. Tot això seria més fàcil de superar amb alguna mena de lideratge carismàtic. Però tampoc no en tenien cap en cantera: ni un González Lizondo amb instint demagògic, ni un líder de la talla intel·lectual de Beiras, tampoc cap fitxatge del món de la cultura de reconeguda trajectòria a l’estil Labordeta. L’ascens a Primera Divisió havia d’improvisar-se tirant de la cantera, çò és, de regidors de poble, amb els punts forts i limitacions que això implica: construir un partit a partir d’una confederació de clans locals, amb la conseqüent sobrerrepresentació, en militància, en càrrecs i en maneres de pensar, de certes ciutats i comarques.
Fins aquí podria sonar èpic. Però les travessies pel desert de veritat mai no tenen la mateixa gràcia que en els textos sagrats, duren 40 anys o només 40 dies. En tants anys de travessia extraparlamentària hi ha temps per escoltar els cants de sirena més diversos, passant en pocs anys de pactar amb el PCE a intentar una paròdia de Convergència i Unió de la mà de González Lizondo i d’un Rafael Blasco acabat d’expulsar del PSPV pel seu primer cas de corrupció. Les volantades seguirien, tant a escala autonòmica com local -sovint prescrivint l’equidistància entre el PP i el PSOE, romantitzant els pactes de CiU i el PNV a Madrid- i acabarien per generar de portes enfora la imatge de partit poc fiable i consistent, no tant en la ideologia sinó en el contrast entre esta i la pràctica diària i la possibilitat de justificar qualsevol cosa.
La Societat Limitada de Ferran Torrent retrata molt bé el clima d’aquells anys, el pragmatisme extrem d’aquell lideratge de Pere Mayor i els seus acòlits, i sobretot la displicència amb què els tractaven no només els dirigents del PP i el PSOE sinó la classe empresarial, per a qui en termes generals no resultaven massa interessants. En la seqüela, Espècies protegides, el Front -trassumpte del Bloc a l’univers ficcional- pactava el govern amb els conservadors més per demostrar no se sap ben bé a qui la seua ductilitat i pragmatisme, per certs complexos, més que per cap tipus de convenciment sincer. De la mateixa manera es justificaren -ja en el món real- bona part dels pactes locals amb el PP en aquella època, que en termes generals el partit pagaria ben cars en les urnes. No sabem que hauria pogut passar amb un Bloc -i/o una Esquerra Unida- amb accés al govern, la televisió i sobretot llocs directius de control a les caixes d’estalvi en els temps de la bombolla immobiliària; però el destí judicial de Convergència i Unió i sobretot d’Unió Mallorquina ens pot donar algunes pistes sobre què implicava en la pràctica aquell model de flexibilitat. La trajectòria posterior de Pere Mayor al món dels negocis i la seua tria de companyies ens dona indicis si cap més clars.
Dues dècades després, les persones que s’enfrontaren per la successió de Mayor en el congrés de 2003 -Enric Morera i Maria Josep Amigó, que es va quedar només a 2 vots de diferència del primer- comparteixen executiva sota la direcció d’Àgueda Micó, que també formava part del sector crític amb la directiva. El mateix sector que va mostrar-se crític amb el pragmatisme extrem i després en la manera en com es va formar i configurar la coalició Compromís és la que ha tret -també en nom del pragmatisme i el creixement- el nacionalisme no només del nom sinó de la pròpia ponència política del partit, on “autodeterminació” apareix només una vegada i per especificar que no s’hi renuncia com a principi general, que sona més a excusa o afegitó que una altra cosa. Tot i així, la ponència que acaba amb el nacionalisme com a principi polític rep el suport de tres quartes parts dels delegats; senyal que probablement no és en la línia política on estaven els grans dissensos. I que probablement tampoc és el nom, la bandera o l’etiqueta el pegament que els uneix ni entre ells ni amb el seu electorat; que és una cosa més difusa.
Un dels elements més importants del canvi té a veure amb una certa transició sociològica o substitució d’elits. Si el partit original era bàsicament de mestres i professors adobats amb alguns professionals, la nova executiva compta amb un nombre molt alt -quasi al voltant del 50% en els càrrecs principals i de coordinació d’àrees- de persones llicenciades i graduades en Ciències Polítiques o en periodisme, començant per la pròpia Micó; molts d’ells amb màsters o especialitzacions en comunicació política. Segueixen existint, és clar, docents o professionals del Dret com en la resta de partits, però es concentren més en els perfils de més edat. La dinàmica no els és exclusiva: si ens fixem en Iniciativa del Poble Valencià, els principals valors emergents tenen perfils professionals i d’estudis sensiblement distints a la generació anterior.
La qüestió a què apunten algunes veus crítiques és si esta relativa homogeneïtat en els perfils -molt centrats en la vida institucional, en el món de la comunicació i també en la ciutat de València i la seua àrea metropolitana- no resulta exclusiva d’una bona part de la militància que segueix sent bàsicament la mateixa que fa vint anys: unes 3000 persones la majoria de les quals a comarques no metropolitanes. En qualsevol organització hi ha sempre una tensió entre eficiència i representació. La qüestió és si una executiva emmirallada en la representació sociològica d’allò existent -envellida, masculinitzada, semi-rural- podria pilotar amb èxit un procés d’expansió en militància i suports com la que el (nou?) partit vol abordar, o si els calien més aviat perfils que s’assemblen més a aquells a qui es vol atreure. Sembla que la opció elegida és la segona.
De fet, és cridaner que l’única força parlamentària del valencianisme explícit no haja augmentat de militància en dues dècades malgrat haver multiplicat els vots per tres fins i tot per quatre, i haver millorat exponencialment la seua influència institucional. En temps extraparlamentaris o de feblesa, sense lideratges massa magnètics, això era explicable fins a cert punt: per a gent com jo mateix era molt més atractiu optar per altres organitzacions extraparlamentàries més actives i contundents, no abonades al pragmatisme que llavors semblava estèril. Ara, tal pragmatisme pot estar justificat, malgrat no siga compartit, per la pervivència dels governs progressistes, i no els falten lideratges amb un cert predicament. El fet és que la marca Compromís funciona fins al punt de poder implicar a més de 30.000 persones en un procés de primàries obertes com el de 2019, però la militància de quota no augmenta significativament malgrat comptar amb més simpatitzants i una base de dades major; tampoc s’ha incrementat la d’Iniciativa ni els Verds, però això segurament té altres causes que tenen a veure amb el model de partit, més hermètic.
El congrés de Bloc-Més va plantejar-se inicialment -s’ha de dir, abans de la covid-19- com un congrés obert a tot Compromís, especialment a simpatitzants i gent de la societat civil afí. Tot i pandèmia pel mig, aquesta aspiració, si parlem de la crua estadística, ha sigut un fracàs: el cens per al conclave va tancar-se més o menys tal i com estava abans de convocar-lo. Pel que a mi em toca de prop he conegut un grapat de gent que havia mostrat un cert interès o esperança en esta renovació; a algunes i alguns fins i tot se’ls havia convidat explícitament a afiliar-s’hi i s’ho havien plantejat. En tots els casos i perfils que conec -simpatitzants i càrrecs electes de la pròpia coalició a escala local, militants desencantats de Podemos, exmilitants universitaris, quadres d’entitats de la societat civil- he detectat una decepció progressiva, ja no només amb el partit sinó amb el propi procés d’apertura i els seus límits. No conec a cap d’elles ni ells que s’hi haja acabat afiliant; que em corregisquen si m’equivoque. De fet, el principal perfil social que conec a dia de hui que s’afilia a un partit de govern pagant quota és qui té intenció de fer-hi vida orgànica o carrera professional. És dubtós que un simple congrés puga canviar eixa tendència que és profunda i generalitzada a totes les forces polítiques.
Això ens porta a l’altre element important que va insinuar-se en el precongrés i que sembla que tampoc ha reeixit en excés: el trànsit de partit a moviment, en forma de propostes i projecte per a la societat civil; és a dir, la relació amb els sectors que es consideren valencianistes, que poden votar a Compromís de forma més o menys pragmàtica però no tenen perquè tindre interès a militar-hi i potser s’estimen més altres formes de participació social. En això, les i els valencians tenim un dèficit important: sent valencianista i progressista no hi ha opcions clares de consum mediàtic propi, però tampoc de banca ètica, telefonia, alimentació, electricitat o audiovisuals. No hi ha un projecte específic de què significa ser valencianista i com actuar quan es participa en un club esportiu, una societat musical, una agrupació escolta, una parròquia, entitat festiva o una associació veïnal, per posar alguns exemples. Ens falten propostes d’oci, de vida i/o criança segons uns principis ètics i nostrats. Ser valencianista és o hauria de ser una forma específica de sentir i de viure més enllà de participar o no en governs, ocupar institucions o votar cada quatre anys. I definir això no és (només) faena dels partits.
Existeixen associacions i/o think tanks com Escola Valenciana o la Fundació Nexe, però tenen febleses evidents: com que depenen de forma molt marcada del finançament públic, acaben produïnt una majoria de continguts enfocats a l’àmbit institucional i per al sector públic -al capdavall té sentit que treballen per atreure més recursos-, i bona part dels seus quadres acaben treballant al sector públic, que els hi paga millors sous, i per tant tenen pocs incentius personals, si s’estimen la seua promoció professional, a comportar-se de forma crítica amb el poder. En contrast, els think tanks de la nova dreta madrilenya, com l’Instituto Juan de Mariana o la Fundación Civismo, entre d’altres, tenen als estatuts no rebre finançament públic per preservar la seua independència. De veritat que entre el mig milió i milió i mig de votants progressistes valencians -molts dels quals segur que paguen Netflix o Amazon cada mes, que tenen la capacitat econòmica i a més no els fa por donar la targeta perquè els cobren cada mes pel banc- no hi ha massa crítica per sostenir organitzacions i projectes valencianistes, independents del poder institucional i financer?