Mésdemil: “Hem ajudat més els grups que el segell”

BENAGUASIL. Ha començat la burocràcia dels finals: records apilats, parets nues i un comiat més lent del desitjable, entorpit per la paperassa o la sobrevinguda nostàlgia. Eixa sensació ocupa des de fa unes setmanes la fortalesa de Mésdemil, una casa de poble amb façana blava i aspecte “modernet”, segons la descripció que arriba en un whatsapp per tal de poder identificar-la en arribar a Benaguasil.

Han passat deu anys des que es va publicar Rap a dit, la cançó de Rapsodes germen del segell discogràfic. “Mésdemil naix de la necessitat. Tenia l’experiència d’autoedició amb un grup anterior, Bakanal, i de nou amb el primer de Rapsodes no trobava ningú que em resolguera els dubtes de distribució, legals… Se’m va ocórrer que molts grups estarien en la mateixa situació que nosaltres i els podria oferir la meua experiència”, conta Andreu Laguarda (Benaguasil, 1979), soci fundador de la companyia.

La primera referència de Mésdemil és, doncs, Contes per versos (2008), un àlbum pioner en un altre sentit, el del rap en valencià, i que va obrir el camí discogràfic que han transitat després desenes de grups. La suma es detindrà amb l’últim d’El Trineu Tanoka, 132 discs després. 

“Tanquem per motius econòmics. Fa molts anys que batallem, cobrant uns sous que considerem que no són acords a la feina que fem”, explica, fora paraules boniques, Carme Laguarda (Benaguasil, 1977), germana d’Andreu, que es va incorporar al projecte quan ja estava en marxa i s’ha ocupat, entre altres coses, de la crua comptabilitat. Potser per això evita el vers en parlar  de l’adéu: “No era realiste apujar els preus als grups perquè també estan en una situació molt precària. No véiem que fóra un negoci ni a curt ni a llarg termini”.

Tubal Perales (1981, Benissanó) forma part de Mésdemil pràcticament des de l’inici. Coneixia a Andreu Laguarda de l’etapa dels dos en Bakanal i és un dels realitzadors d’aquell videoclip germinal de Rapsodes. Ell i els germans Laguarda són el trio al capdavant de la companyia. Els tres són o han sigut part de l’ecosistema de bandes valencianes –Perales és membre d’El Trineu Tanoka i Carme Laguarda va formar part d’Arròs Caldós– i asseguren que “l’amor a l’art”, i no els beneficis, ha mantingut el segell en peu.

Fins ara, clar.

“Ho vàrem decidir de sobte a l'octubre, encara que feia temps que estàvem cansats. Andreu va tindre un fill a setembre i també és productor musical en uns altres projectes on li paguen millor. Ens va dir que no volia seguir i vàrem respondre que sense ell no podíem continuar”, conta la major dels Laguarda.

La maduresa ha imposat un canvi de prioritats vitals que s’ha revelat incompatible amb el segell. Eixa “batalla” de què parlen planteja una contradicció: com és possible que una discogràfica valenciana tan consolidada siga insostenible en un moment d’ebullició, tant en térmens de bandes com de qualitat?

Hi ha raons del mateix funcionament de Mésdemil, reconeixen els socis. “No hem signat contractes editorials i, en una època en què no es venen discs, els beneficis podrien haver arribat per ahí, pels drets d’autor. Hem ajudat més als grups que no al segell”, es resigna Andreu Laguarda. El fet de constituir-se com a empresa de servicis va deixar fora de l’equació un cabdal d’ingressos que s’hauria vist afavorit, per exemple, per la reobertura de la radiotelevisió pública. 

Però això, diuen, no formava part de la filosofia d’una companyia que volia contribuir a impulsar una indústria incipient. Molt fràgil encara, tanmateix, com reflexiona Carme Laguarda: “La gent no és capaç de pagar 10 euros per vore un grup. Cal educar el públic per a que vaja als concerts perquè els grups han de viure del directe, no de vendre discs, que està en vies d’extinció”. En la cadena de prioritats de les bandes, expliquen, un segell amb les particularitats de Mésdemil s’havia convertit en “l’últim esglaó”, sobretot quan la part de producció es va detindre en absència d’Andreu, qui va estar tres anys treballant a l'Equador. “Si els músics tingueren una feina digna, podríem cobrar una promoció com toca; arriben a nosaltres quan ja s’han gastat els diners en gravar”, incidix Carme Laguarda.

Amb tot, els últims anys de Mésdemil havien suposat un èxit. A 2016 varen editar 22 discs, més que mai, alguns dels quals tan reconeguts com l’Oh, germanes! de Gener. Després d’anys de sembra, tocava collita. “Vàrem pensar que això podria tirar”, recorda la mateixa Laguarda. Tanmateix, el balanç final del millor exercici de la companyia no va deixar espai a l’eufòria: “Els beneficis eren de riure”, desunfla Perales.

D’Inòpia a Gener

Presa la decisió, els productors volien desfer-se de la sensació de malenconia amb un concert final, el pròxim 27 de desembre a la sala 16 toneladas. Allí estaran bandes i músics com Borja Penalba, Mireia Vives, Andreu Valor, Gener, Mox… inclús hi haurà algun tribut als inicis amb Rapsodes en la desfilada de noms que han passat pel segell. “Eixa relació familiar amb els grups s’ha vist reflectida en la resposta a l’anunci del tancament: la gent es veu un poc òrfena d’opcions, perquè discogràficament València no té res”, sentencia Perales.

“No sé si algú agafarà el relleu, pense que el futur és l’autoedició”, opina Carme Laguarda. “Ara és més fàcil l’autoedició: a Internet hi ha moltíssima més informació i és més senzill accedir als canals de distribució digital”, concreta el seu germà. A més, com afirma Perales, els grups valencians han interioritzat en els últims anys algunes de les noves regles del joc: “Hi ha moltes bandes jóvens que tenen molt clar que la imatge i la promoció són molt importants: fer un Facebook i una web com déu mana, un videoclip amb qualitat… Abans demanaves la foto a un grup i t’enviaven la d’un directe”.

Sembla que caldrà un esforç major i col·lectiu, però, perquè la indústria musical valenciana isca de la fase de supervivència. La major dels Laguarda reclama, en este sentit, la implicació de les institucions en assumptes com la nounada fira valenciana Trovam, i assenyala el model català: “Tenen fires amb més d’un milió d’euros de pressupost. La de Manresa té un equip en nòmina de la Generalitat. Per això, allí va gent de tot el món a comprar i programar”, aprofundix la productora, qui lamenta que “les empreses privades estem fent ací una tasca de promoció de la nostra cultura que hauria de ser compartida amb l’Administració”. 

La primera condició per a l’expansió, almenys, ja s’ha donat. “El nivell quantitatiu i qualitatiu de bandes valencianes és brutal. Hi ha molta gent fent discs a l’altura de qualsevol treball internacional”, subratlla la mateixa Laguarda. 

A Mésdemil han constatat este fenomen durant els últims anys. Per això, entre altres coses, costa ressaltar un favorit: “A mi em va fer molta il·lusió editar el de New York Ska-Jazz Ensemble o el de Desechos, grups que has seguit”, tria Perales; “el primer de Gener i, si he de triar una cançó, diria Contrallum”, tercia Carme Laguarda; “el d’Inòpia: Les 4 estacions de l’arròs, un discàs”, tanca l’altre Laguarda, amb un àlbum que va suposar la segona referència de Mésdemil, fa vora deu anys.

“El balanç és positiu”, remunta, a la fi, la seua germana: “Hem sentit molts discs abans que ningú. Descobrir coses noves és meravellós, com el disc de Gener, que nosaltres teníem abans que ningú; o quan et crida Yeray –Calvo– de Novembre Elèctric, un xic que viu a Madrid i ha fet el disc en valencià… Tot això és un privilegi”, sospira la productora.

Noms, cançons, discs, records, apilats mentre conclou la sempre lenta burocràcia dels finals…

–No ens has preguntat pel nom! –s’estranya Carme Laguarda quan s’apaga l'enregistradora.

… on sempre queden qüestions per resoldre.