VALÈNCIA. Fades, un dels grups més divertits i alhora més conscients del panorama català, arriba a la ciutat. Amb el seu brilli-brilli que amaga reivindicació, referents com Joan Maragall i Juana Dolores, i ha ficat al centre l’estètica queer. Pocs grups poden dir això d’obrir portes; Fades sense dubte ho han fet. El grup actua a la Sala Jerusalem aquest 28 de novembre, juntament amb Svsto.

— Fins a quin punt esteu còmodes amb el fet que la vostra proposta es llija a partir de la vostra identitat?
— Sí que sentim que, tant la catalanitat com la identitat queer, són troncs i pilars de la formació de Fades. Per tant, els aportam molt com bandera i realment els aportam com un orgull. Però vegades hem notat que es capitalitza molt el nostre discurs, o fins i tot se’ns utilitza per a certes imatges i per discursos polítics que poden ser una mica erronis.

Per exemple, en el moment en què nosaltres estem fent una cançó en contra del turisme massiu i després Collboni [alcalde de Barcelona] fa un reels amb la nostra cançó de fons… Des d’allà és on sentim que, potser, el problema és que a vegades la nostra identitat fabrica pasta i mou el mercat. I allà entram en conflicte segons quin lloc que ens contracta, per exemple.

— I com vos aneu cuidant entre vosaltres quan apareixen estos conflictes?
— El que passa també és que jugam moltíssim amb aquesta cultura de masses, amb la cultura mainstream, i és l’etern debat. Realment, per accedir al públic general has de passar per una despolitització. És una pregunta que ens feim nosaltres mateixes, i ens plantejam moltes coses per veure, no només què ens pot aportar més capital econòmic, sinó també què ens pot aportar més tranquil·litat i una consciència més tranquil·la participant segons què.

Evidentment feim errors, i participam en coses que després ens fan sentir malament, i al revés: a vegades ens duim alguna sorpresa. Però jo crec que, més que res, ho feim tot de manera molt assembleària. Som tres caps —i evidentment som tres persones que pensam diferent a vegades—, i és cedir i veure, a base d’un marge d’error, què et funciona i què no funciona amb el projecte.

— Una de les coses més interessants de la vostra proposta és que moltes vegades, quan pensem el pop o lletres que parlen de sexualitat amb referències tan explícites, es pot llegir com kitsch. Però el kitsch no té per què ser superficial, i es nota que cada referència que feu, encara que parega una gràcia, porta una càrrega política. Com vos ix de manera tan natural resignificar contínuament totes estes referències i allò que viviu?
— Primer de tot és que totes tres som molt teòriques. Totes tres sortim de Filologia Catalana; jo estic fent un màster de literatura comparada i el Vicenç en fa un d’identitat cultural. Per tant, realment, som persones que llegim prou, i sí que és cert que tenim una naturalitat referencial, però a la vegada també som molt teòriques.

Per una banda, és llegir, llegir i veure referències i teories que apel·len directament a un ús referencial conscient. I també és intuïció: a l’hora d’escriure un rap, referenciar Joan Maragall però també la Juana Dolores i també la Gossa Sorda; i, a la vegada, fer-ho en una cover de Katy Perry.

— És molt més senzill llegir les referències musicals d’on ve el vostre projecte, però jo crec que és interessant saber que estudieu Filologia Catalana, perquè hi ha molts referents amagats.
— En la primera mixtape vàrem tenir una cosa molt clara, i és que realment volíem referenciar cultura mallorquina per reconvertir-la en pop. I hi ha de tot: hi ha Les Tres Bessones, hi ha la Gossa Sorda, hi ha la Maria Jaume, hi ha la Maria Hein, hi ha Ramon Llull, hi ha la Katy Perry —que justament va gravar un videoclip a Eivissa aquell estiu.

A nivell de mètrica, ens agrada mirar molt formes actuals de rimar, com les tonades mallorquines o les glosades mallorquines, que són aquestes rimes de 5 en 5, que trobam molt peculiars.

O raperes com La Zowi o Métrika o Yung Beef tenen una manera de rimar molt peculiar, en què no només rimen la paraula principal del vers, sinó que també amb els ad-libs, aquestes paraules del final del vers, que fins i tot afegeixen una rima paral·lela. I això, a nivell mètric, ens sembla una cosa superadmirable. Ens fixam molt en això.

— Quant d’important és passar-ho bé mentre feu les cançons?
— Pràcticament tot. Sí que vàrem passar per una època en què ens vàrem deixar endur una mica més pels ritmes de la indústria i que podíem arribar a un públic més massiu, i ens vàrem deixar endur una mica per ritmes ràpids.

Però a partir d’allà, ara que estam treballant en el tercer disc —exclusiva per aquí— sí que ens hem posat com a premissa que sempre ha de ser divertit. Ens hem de divertir molt a l’hora de fer una cançó. Perquè, bàsicament, sempre reivindicam que la posició política i la reivindicació política poden anar acompanyades de diversió.

— En quant a la producció musical: parlaves de Danny L Harle, de Sophie… però en el mateix disc hi ha moltíssimes coses. Quan comenceu un disc, penseu en a què volem sonar o cada cançó vos du a terrenys diferents segons el moment?
— Intentam que cada disc tingui una sonoritat molt concreta. El primer sí que va ser una cosa purament intuïtiva, aquella mixtape, però en Metallix sí que va ser d’una manera molt conscient. Era dir: d’acord, la sonoritat ha de ser aquesta. Hem d’agafar sons d’hyperpop; per exemple, les bateries i el synths han de sonar d’una certa manera, i les veus no poden tenir reverb perquè han de sonar com si fos un àudio de WhatsApp modificat, etc.

Ara, és cert que després, quan comences a crear, de sobte te surt una cançó molt divertida que pareix totalment de ràdio o d’altres que sonen a un reggaeton una mica més fosc. Però sí: abans de crear cada disc, fem sessions úniques per crear un imaginari sonor comú i també un imaginari estètic comú, que definisca una mica l’etapa del disc.

— Que difícil i que xulo, no?
— Sí, és molt divertit. És la part que més m’agrada. Després, executar-ho fa una mica més de mandra.

— En una entrevista parlàveu que el vestuari que utilitzeu als concerts ha anat evolucionant i alliberant-se. M’interessa saber quin impacte ha tingut això en el públic: sentiu que el vostre alliberament damunt de l’escenari també s’ha contagiat al públic?
— Sí, molt. Sí que notam que, des que nosaltres hem fet un upgrade a nivell de looks i que hem invertit bastant en looks bons i en un maquillatge bo —que al principi ni ho pensàvem—, ens hem posat una certa exigència estètica. I hem vist que el públic també ho rebia així. Per tant, deien: “Si anam a un concert de Fades, ens hem de posar guapes, ens hem de posar els millors looks”. I realment és superagraït.

També veim que es crea com una espècie d’espai lliure, d’expressió queer, als nostres concerts. Quan tocam just després de segons quins grups que tenen un públic molt més masculinitzat o molt més normatiu, de sobte veure que s’ha creat un espai de seguretat… Hi ha moltíssima gent d’expressió queer entre el públic, sobretot gent jove. És molt agraït.

Però també tenim públic més gran: gent de 55 anys que els encanta el nostre projecte i que també ho senten com un moment alliberador. És molt guapo.

— Ara mateix, en el pop hi ha aquesta idea de fer espectacles molt grans i espectaculars. Però a mi em fa la sensació que, en el vostre projecte, el vestuari i les coreografies no busquen ser grandiloqüents, sinó fer-ho tot més divertit i alliberador, i tindre una relació molt concreta amb el públic.
— Nosaltres, aquesta teoria de the bigger the better, no. Realment no ho pensam així. Sí que ens havíem proposat: potser hauríem de dur molt d’espectacle a nivell de llums, focs artificials, confeti, espurnes… Havíem pensat moltes coses d’aquestes. Però realment l’important som nosaltres tres: la sensació d'amistat entre nosaltres i com això ho transmetem al públic. I no fa falta fer the bigger the better ni una megaescenografia en què semblin que estan veient la Lady Gaga.

— Quan parleu del vostre començament, sempre dieu que, aleshores, hi havia un cert buit a l’escena mallorquina. Sentiu que l’heu animat?
— Jo sí que sent que, des que sortim nosaltres, acompanyats d’altres grups de Catalunya, realment sí que ha animat que hi hagi com una seudoescena. Potser s’ha quedat una mica més a l’underground, desgraciadament, i no ha romput tant la barrera del mainstream. 

I sí que sent que, des que hem arribat a això que s’anomena escena queer al panorama en català, hi ha un èmfasi en el vestuari, per exemple. O també en la reivindicació política: el missatge polític s’havia perdut una mica, i sembla que ara, a poc a poc, es va introduint més en els discursos de les cançons.

Sent que, si hem sortit nosaltres i hem fet possible que un projecte com el nostre existeixi, gent més petita també s’ha sentit amb el valor de dir: “Bé, si ells ho han fet, per què nosaltres no?”. I sent que hi ha projectes petits que beuen una mica de la nostra influència.

— Una última pregunta, que també té a veure amb allò polític: en les vostres cançons es fa evident una consciència de Països Catalans, de cultura compartida, que crec que també s’havia perdut. Sentiu, quan actueu als tres territoris, que el públic també ha perdut aquesta sensació d’unitat?
— Jo sí que te diré que hem sentit una manca d’aquesta ideologia. Però també hem sentit que cada vegada que anam a llocs com l’extraradi, a l’àrea metropolitana de Barcelona, o anam a Menorca, o anam al País Valencià, hi ha un públic molt agraït que diu: “Puf, tanta sort que hi ha gent com vosaltres que transmet això”. I veig molta intenció de pares que venen amb els seus fills perquè ens vegin, perquè ens tinguin com a referents. I no és una cosa residual de dos nines en un concert: és molt sovint.

Sobretot sí que not que al País Valencià hi ha una politització molt més conscient. A Mallorca, tot i estar en situacions polítiques dramàtiques, el públic està superadormit. La consciència política està molt adormida, i encara s’ha de fer molta feina. Però sent que al País Valencià hi ha una polarització política que, dins el que cap, és positiva, perquè hi ha molta gent que té consciència dels Països Catalans.