VALÈNCIA. La veu —multiplicada, distorsionada, clonada o nua— és el centre de gravetat d’Ama, el primer disc que la cantant catalana Maria Arnal firma en solitari. L’àlbum explora els límits entre cos, tecnologia i cançó per a parlar de l’amor més enllà d’allò romàntic.

“Cada cançó són diferents estats del cos produïts per l’amor”, explica, en un projecte que també recull l’empremta de les experiències creatives que ha desenvolupat en els últims anys entre la música, la dansa i la tecnologia. Entre elles, la banda sonora de la pel·lícula Polvo Serán o diferents col·laboracions amb Marcos Morau.

Arnal, que sempre ha estat molt atenta a la cultura valenciana, tanca el disc amb una versió sui generis de El Fallero i fica en la seua veu paraules d’Ausiàs March en Madrigal. 

L’artista aterrarà en l’Auditori Roig Arena el pròxim 2 d’abril amb un show total que fa créixer la proposta del disc.

— Què passa quan, en un projecte musical com un disc, es posa la veu en el centre del projecte o fins i tot en l’origen de les cançons?
— L’origen està en el cantar, inclús, abans de tindre cap lletra. Abans de tot això hi ha una melodia, o una harmonia, o una dimensió polifònica. Un cantar amb. I a partir d’ací és com si anares pintant-ho tot.

— Fins i tot, al haver-hi moltes capes de veu, cal pensar quina és la veu original i quines són, d’alguna manera, ramificacions de la idea inicial.
— Hi ha cançons que tenen clarament una veu solista, però són l’excepció. Comencem el disc (Dilo) amb una polifonia en què normalment, quan hi ha arranjaments vocals, solen estar molt més fluixos que la veu principal. Ací, en canvi, la veu principal està quasi dins del mateix volum que la resta de veus. I acabem el disc (Meua) només amb una sola veu, però fet de manera que quasi podria tornar a començar l’àlbum. Amb aquest ordre: si comences amb Meua i després fas Dilo, també funcionaria.

Hi ha molt aquestes capes que juguen amb la idea que no hi ha una sola Maria ni una sola veu principal. Totes poden ser principals. Igual que les emocions de què parlen les cançons: no són contradictòries, són orgàniques. Normalment sempre fem separacions entre allò digital i allò acústic, entre allò tecnològic i allò emocional, entre allò poderós i allò vulnerable. Però per a mi totes aquestes realitats són orgàniques i van de la mà. No es barallen. I en el disc volia que sonara així: que totes aquestes dimensions anaren juntes i connectades, i que no funcionaren com a jocs d’extrems.

— De fet, el disc juga contínuament amb això: coses que pareixen fetes amb un instrument i que de sobte comencen a sonar digitals a partir de la distorsió. I, al revés, veus tan distorsionades que pareixen instruments que nosaltres entendríem com a orgànics.
— Hi ha tot aquest joc de producció musical que per a mi també ha sigut un gust poder firmar com a productora i treballar amb productors tan guais com l’Alizzz o el Pau Riutort. Però també poder produir per primera vegada jo mateixa, i produir molt des de la veu, que al final és l’instrument que més conec i amb el qual més m’agrada experimentar.

— Hi ha una motivació en això, en experimentar concretament amb la veu? 
— Amb la veu s’experimenta bastant. El que passa és que potser amb les coses amb què he experimentat jo no tant. Ningú es clona la veu seixanta vegades fent diferents datasets i tot això. 

I és una mica el resultat d’haver entrat en aquest món. Sobretot, crec que l’aprenentatge més heavy que m’enduc és sobre allò que no és reproduïble, tot allò que no es pot clonar de la veu humana. Com de màgica i sofisticada que és. I també la bellesa de l’error. La bellesa d’allò que la fa humana. La petita desafinació, el vibrato irregular. Em sembla preciós.

— I fins i tot, això té una última volta en el directe, on també aquesta idea de l’error és inevitable.
— En el directe, les ballarines porten uns braçalets que responen en temps real al moviment del seu cos. Aquests braçalets són controladors de síntesi dels meus clons. És a dir, elles, amb el seu moviment, estan fent sonar la meua veu sintètica. Això permet continuar jugant amb la idea de què significa cantar amb el cos en la nostra època. I què significa, per a una cantant, sentir que la seua veu pot sonar sense el seu cos.

Després, les veus sintètiques estan entrenades amb uns datasets de veus, però és la veu d’aquest moment. Jo d’ací a deu anys ja no tindré aquesta veu —segurament serà més greu. Llavors podré tornar a fer datasets per actualitzar-la. Això vol dir que, al mateix temps, estic fent arxius de la meua pròpia veu i de com va canviant amb els anys.

— A l’ombra de tot el que és aquest disc, sent que hi ha una reflexió molt pausada sobre la relació entre veu i cos.
— Al final, una manera d’explicar el disc és dir que cada cançó són diferents estats del cos produïts per l’amor o per la manera d’estimar o de ser estimada. I no parle quasi de l’amor romàntic. Parle molt més de l’amor cap a la germana, de l’amor en el dol, de l’amor cap a l’amiga, cap a la mare, cap a les dones que han fet la meua vida, que també m’han donat la meua veu. També cap a artistes que m’han nodrit la visió artística, com Nan Goldin o moltes altres artistes que han sigut molt importants en aquest procés. I pense que, com més em faig gran i més envellisc, més feminista em torne. I també tinc més consciència de la violència que està totalment normalitzada contra els cossos de les dones.

— De quina manera aquest disc és també el final d’un camí que passa per altres projectes en què has estat durant els últims anys. Hem d’entendre el teu treball en Polvo serán o les col·laboracions amb Marcos Morau com a experiments o preàmbuls d’aquest disc?
— Sent que aquest disc és una mena de síntesi de tots aquests camins que he anat obrint i que m’han alimentat molt aquests anys. També m’han permés viure de la música des d’uns circuits diferents que jo no sabia que existien.

Com que no tenia la necessitat de fer un disc ni tampoc volia tindre la pressió de traure’l per inèrcia, o perquè era el que tocava fer, he pogut treballar amb molta llibertat. He pogut viure de la música amb projectes molt diferents, que a més han sigut molt enriquidors musicalment, tècnicament i emocionalment.

I a partir d’ací, em van tornar a vindre les ganes de fer un disc. Quan vaig acabar l’última gira hi havia un moment en què pensava que potser no calia continuar. M’ho vaig arribar a plantejar. I estic contenta d’haver-me donat el temps i el permís per eixir del cicle de gira-disc-gira i dedicar-me a tots aquests projectes, que també són musicals però en els quals estic en un espai més protegit.

La veritat és que ara no vull deixar de fer-los, perquè han sigut molt guais. De fet, amb el Marcos ens n’anirem a Tòquio aquest estiu a fer una producció nova amb el Teatre Bunkamura. Jo faré la música original i cantaré en directe. I estic superemocionada i contenta.

— És molt interessant la teua relació artística amb Marcos Morau, perquè fa la sensació que es va nodrint molt de dues disciplines artístiques diferents però, al mateix temps, vos fa créixer mútuament en les vostres pràctiques. Ho sents així?
— Amb el Marcos Morau ens hem fet molt amics. La meua relació amb el País Valencià ja saps que és molt profunda, també amb el cant i la música d’ací, i sempre ho he tingut molt present en els meus treballs. Treballar junts és un plaer. Jo l’admire moltíssim. No soc gaire de treballar tant amb una sola persona, però amb ell confie molt i sempre em porta a llocs on jo sola potser no arribaria.

A més, el Marcos és molt melòman. Sempre té playlists increïbles, amb músiques brutals. Jo aprenc moltíssim. I després pensar aquesta música per a ser ballada per ballarines tan increïbles m’ompli molt.

— Parlant de referències valencianes, la pregunta obligatòria és tant per Meua com per la referència a Ausiàs March en la lletra de Madrigal. Com deies, sempre ha estat molt present en la teua trajectòria la cultura valenciana. En realitat, és una qüestió que hauria de ser normal, aquests trasbalsaments dins d’un espai de llengua i cultura compartida, no? 
— Sí, totalment. A més, per a mi anar a València sempre és especial. M’agrada estar connectada amb la cultura valenciana i em sent molt alimentada per ella. Li tinc molt de respecte.

En aquesta cançó (Meua), per exemple, em semblava perfecte que hi apareguera perquè és l’única part del disc on la tradició apareix de manera més literal. Volia que hi haguera una cançó on apareguera la paraula ama i el personatge d’Ama.

Després també connecta amb Madrigal perquè també parla d’aquesta sensació de sentir-te l’ama del carrer, que és quasi una utopia. El cos d’una dona de matinada al carrer pot ser un lloc molt vulnerable.

— Comentaves abans que havies tornat a sentir l’impuls de voler fer un disc. Què et dona a tu el format disc?
— M’agrada molt que ho digues, perquè realment no havia fet mai un disc en què jo decidira tot. Per això dic que en aquest disc també hi ha molt d’estrenar-me jo mateixa. Té una energia molt de debut, encara que no ho siga.

El que més em va sorprendre és que vaig fer una pregira d’aquest disc, només amb cançons noves. I les cançons allà ja estaven prou acabades com per presentar-les, però vaig pensar les cante amb el cos i després ja veurem si alguna canvia. I algunes han canviat molt. 

Per exemple, Madrigal al principi no tenia lletra. Era així expressament perquè volia que hi haguera una cançó on només hi haguera vocalitzacions, on la veu funcionara com a instrument musical i no com a instrument que porta el text. Però al final la lletra m’agradava tant que la vaig posar.

El cas és que moltes cançons han canviat molt amb el directe. I jo pensava que això seria suficient i que el disc el podria tindre acabat molt abans. Però quan vaig començar a escoltar el disc vaig pensar: ací no hi ha ni les llums, ni la dansa, ni el fet de cantar en directe, ni els visuals. I de sobte vaig sentir molt clar que era un viatge diferent.

El directe és un espectacle amb moltes altres arts: el disseny de llums, el vestuari, la manera de presentar les cançons… I en el disc el viatge és molt més íntim. Aquesta intimitat ja hi era en les cançons, perquè havien nascut d’un lloc molt semblant a escriure un diari o una carta. I el disc havia de tornar a aquest lloc.

Per això també em va costar més acabar-lo. Decidir l’ordre final em va portar molts dies. Vaig dedicar molt de temps a escoltar el disc de maneres diferents fins a trobar la combinació que funcionava millor.

Això no ho havia fet mai. Abans era el meu antic mànager qui proposava l’ordre dels discos. Ho feia molt bé i jo normalment deia sí, perfecte. Però no havia sigut una decisió meua. I clar, ací també hi havia una cosa: estar sola. La majoria de vegades és un exercici de llibertat molt bonic, però a vegades també trobes a faltar tindre algú darrere de qui amagar-te. Ací no podia amagar-me darrere de ningú.

— Quan entren Pau Riutort i Alizzz com a productors i quin ha sigut el seu paper en aquest disc?
— Amb Pau la relació ha sigut bastant constant. Hi ha cançons on està més com a productor, altres on també participa en la composició, altres on està més en un altre lloc. Per exemple, en les que ha produït l’Alizzz, ell potser està més dins de la producció vocal, i jo també amb ell. Però sempre en aquest espai on qui té l’última paraula soc jo. Això és molt important.

Amb el Pau és molt una relació d’anar trobant. També de reaprofitar coses que potser han sorgit en altres projectes que hem fet junts. I, de sobte, aquestes coses connecten amb el disc. Amb l’Alizzz, en canvi, la relació ha sigut més portar el meu univers cap a un so una mica més contemporani. A nivell de producció i de cançó. Ell potser ho explicaria més en termes de pop. Jo ho sent com un pop una mica estrany.

M’ha sorprés molt, per exemple, com de ràpid treballa i com s’adapta al meu univers. I també la seua sensibilitat per portar-me cap a llocs que jo havia explorat menys, sobretot a nivell de programacions i de composició. Amb el Pau és una altra mena de relació: més de prova i error, de connectar materials que ja tenim i veure cap a on ens porten.

— M’ha sorprés com algunes cançons s’acosten a l’hiperpop. Les primeres cançons quasi pareixen produccions de Danny L. Harle, per exemple.
— Suspiros també és molt ASMR i té moltes capes. I sí, he escoltat molt els discos de Caroline Polachek que estan produïts per Danny L Harle. Soc molt fan. És música que escolte molt. També sent que és important que hi haja una experimentació amb el pop, però amb ritmes que no siguen els més mainstream.

— A l’hora de fer la lletra, de quina manera les figures literàries també afegeixen una nova capa a la mateixa experimentació de la veu?
— Això és tot culpa de les meues professores de literatura, que em van fer descobrir totes aquestes capes del lloc poètic o del joc amb les paraules. Al final les paraules són fonemes, i la música és suma de sons. És articulació. Cada fonema és una articulació de la veu.

En aquest disc, per a mi era molt important no escriure el text abans de tindre la melodia. Tots els textos de les cançons els he escrit al final de tot, quan la cançó ja estava feta. De fet, si escoltes la maqueta d’Ama, és quasi la mateixa cançó, molt semblant, però la veu fa improvisacions.

Jo volia que les cançons es construïren a partir de les melodies o de les harmonies de la veu, i després que el text s’adaptara a aquest camí que ja havia marcat la veu. La veu com a instrument abans que la veu com a portadora del text.

Després, quan ja hi ha el text, moltes vegades intentava que s’emmotlara fins i tot als fonemes que m’havien eixit improvisant. Per exemple, Madrigal va ser l’última lletra que vaig escriure. Vaig respectar la rítmica que havia eixit en la improvisació, però no els fonemes. No hi havia manera de trobar paraules amb aquells sons.

Eren fonemes molt amb la “i” i la “u”. I clar, paraules amb “i” i “u” en català tampoc n’hi ha tantes que funcionaren en aquell context. Al final vaig dir: doncs en Madrigal no passa res, ho canvie. Però sí que faig moltes lletres amb jocs de sonoritat i de fonemes. Sempre hi ha al·literacions, repeticions de sons… Per a mi és molt musical.

— Quan un treball és el final d’una investigació tan llarga i té un component personal, biogràfic, filosòfic, quina sensació et queda quan està publicat? Has de saber quan parar-ho?
— Jo vaig fent. Necessite crear material, i aleshores tire del que he aprés. Moltes vegades cree un poc a cegues i després faig l’storytelling. L’acció mateixa em dona claredat sobre el que estic fent. No és que tinga un mapa mental molt intel·lectualitzat i després el baixe a la pràctica. A mi em funciona al revés: faig, faig, i després construïsc el relat.

En aquest cas era tot el que he aprés: de la dansa, de fer música per a dansa; de les bandes sonores; de la producció musical; de la investigació de la veu. I de sobte, apareixen aquestes cançons, aquest directe.

I el que sent quan acabe és, primer, una pau interior increïble. Perquè ho he aconseguit. I en molts moments vaig dubtar molt de si podia fer-ho. Per tant, hi ha molta pau interior.

I després també molta alegria de veure que hi ha gent que ha connectat tant amb el disc. De fet, s’està escoltant més que cap dels discos que havia fet abans, i només fa una setmana que ha eixit. Això em sorprén moltíssim.

I a nivell personal també sent que hi ha una part de mi que pot estar en pau. He fet el millor que he pogut amb els recursos que tenia. I sé que continue aprenent. Sempre seré una eterna aprenent. El següent disc també serà una manera de continuar descobrint el potencial que sent que tinc com a creadora. Fins que senta que ja no ho necessite fer.