VALÈNCIA. A l’Albufera no només hi viu la flora i la fauna —també la humana. Dins de cada tros de terra, hi habiten també altres elements capaços de convertir-se en un univers propi, com la cultura, els mites, els usos i relacions naturals, o les amenaçes i pors. 

La banda valenciana Marjal continua habitant eixe espai físic, però també simbòlic que és l’Albufera. Un univers que habita entre la ficció, la crítica social i un surrealisme d’arrel mediterrània. El seu segon disc, El Cicle del Fang, aprofundeix en una proposta que Pep Margalef defineix com “un projecte on el concepte artístic arriba abans que la música”.

Margalef explica que, des del seu origen, el grup tenia clara la voluntat de “generar un espai ficcionat que evocara els espais intersubjectius” i que els permetera fugir de la idealització del territori. “Vivim una època molt polaritzada, on tothom està convençut de tindre una veritat, i això genera conflictes”, afirma. Per això, el grup entén la música com un vehicle dins d’un projecte més ampli: fanzins, un fals documental en procés o textos literaris formen part d’aquesta constel·lació artística que busca acabar generant el grup.

L’Albufera és l’eix de tot. “Era un territori que ens agradava molt i amb el qual teníem un lligam emocional fort”, diu Margalef. Recupera també el gest de l’escriptora Mariana Enríquez, una de les seues referències: “Ens interessa això que fa ella, que en els seus relats el més terrorífic són els humans i no els monstres”. Darrere de la fantasia i l’humor, Marjal busca denunciar “el deteriorament ambiental i social”, que en aquest disc es fa més explícit: “El primer estava més relaxat; aquest ens ha eixit molt més crispat políticament”.

A nivell musical, Marjal treballa sobre una base psicodèlica però amb voluntat expansiva que explora altres gèneres musicals. “Venim de projectes diferents i tenim molts referents: la escena de Canterbury, els primers Bowie, Roxy Music, els Beatles…”, explica. 

Però sobretot, la proposta del grup destaca precissament perquè habiten una escena que no ha tingut, històricament, molta ressó al territori: “La dictadura no va permetre que ací arrelaren el rock progressiu o la psicodèlia. Pensàrem que algú havia de fer-ho, encara que no estiguera de moda”. La recepció, reconeix, no sempre ha sigut fàcil dins de l’escena local: “Crec que ens penalitzen els nostres paràmetres musicals. L’escena és xicoteta i també hi ha una qüestió edadista”, reconeix.

En El Cicle del Fang també creix la presència de l’humor com a llenguatge dissident: “Som friquis de tota la vida, hem estat fora de la normativitat, i l’humor és una manera de desafiar-la”, afirma Margalef. I afegeix: “Molta gent pensa que tot és humor, però per a nosaltres és una forma d’activisme”.

En els directes, el grup reforça aquesta dimensió performativa: “Teniem clar que no volíem només un concert: fem blocs semàntics, prepare discursos surrealistes i utilitzem un llibre de salms amb les lletres ordenades com si fora un ritual”, descriu.