X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ART A LES PORTADES DEL CD 

Música que entra pels ulls: dissenyadors valencians davant el repte de donar una nova vida al disc

4/08/2018 - 

VALÈNCIA. “No em pareix que tinga màgia, el CD”. La sentència és dura perquè prové d’un músic, Enric Alepuz (Benifaió, 1986), bateria de grups com Gener i Tórtel, cocreador d’estranyes criatures com John Exit. És també dissenyador gràfic i ha creat portades per a Fru Katinka, Malva-Rosa o June’s Kaleidoscope, entre altres, a més de dirigir l’art de Gener. Tanmateix, és pessimista quant al compact: “Hui li trobe més gràcia a traure un vinil o un casset, pel rotllo retro”. Quina paradoxa, la del CD: a punt de complir quatre dècades, és massa vell per a l’era digital i massa jove per a la nostàlgia. Dimonis, algú conserva el seu discman?

I tanmateix aguanta, incomprensiblement. 

 Per alguna estranya raó, un xicotet nucli d’artistes i públic mantenen l’intercanvi de discos en un context on les regles han canviat. “Youtube, tot i que no va ser creada per a això, s’ha convertit en una plataforma de difusió musical”, introdueix Cèsar Amiguet (Borriana, 1974), dissenyador gràfic i coordinador del jurat dels Premis Ovidi en l’apartat de disseny de disc i videoclip. No apunta en este cas a les mutacions del negoci, sinó a una altra transformació: “Els grups saben que necessiten projectar una imatge pròpia”.

El govern de la imatge imposa filtres nous per a arribar al públic i obri una bretxa generacional: entre els músics que van nàixer en este nou ecosistema i els que han hagut d’aprendre els seus codis. A la creixent escena valenciana, concretament, Amiguet percep que “cada volta són més els que treballen amb professionals per a resoldre estes qüestions”. Ho expressa d’una altra manera Alepuz: “Ara una banda té més clara des d’un principi la direcció d’art, perquè la gent sàpiga a primer colp d’ull a qui s’estan dirigint”.

Sofía Hernández (Alcoi, 1993), estava a tercer de carrera quan es va creuar amb les components de Júlia. “Van vore per Instagram un treball meu de classe i els va agradar;  un dia em van vore en un bar i vam parlar. Estàvem totes molt tendres encara!”, riu la jove dissenyadora gràfica que ha guanyat, amb el grup, dos premis Ovidi en l’apartat de disseny. Del primer recorda que “buscaven una cosa molt casolana” i que “el nivell d’error era elevadíssim”. Cartó reciclat, un segell de polímer i una impremta de tipus de plom van conspirar per a la realització de Nuvolàstic (Malatesta Records, 2015), primer àlbum del grup alcoià. Això i “un taller de manufactura format pels amics”, rememora divertida Hernández.

Sofía Hernández 

Dos anys després d’aquell celebrat llançament, l’aliança Júlia/Soysoft (nom professional d’Hernández) es tornava a repetir per confeccionar la caixa de Pròxima B (Malatesta Records, 2017), últim llançament de la banda. “Volien mostrar un planeta del qual no hi ha fotografies, així que ens vam decidir a fer un escanejat”, explica la dissenyadora, qui va comptar amb la col·laboració de Magda Arques per a generar un codi que creara eixes malles acolorides que il·lustren la portada del CD. Volien, a més, anar un poc més enllà, i van gastar per a cada còpia una màquina AxiDraw, braços electrònics que pinten amb retoladors seguint una pauta. “Això ens permetia crear cada disc com a únic”, apunta Hernàndez. Paradoxalment, no hi ha dos còpies de Pròxima B iguals.


Apunta l’autora que no va pensar en referents concrets dins de la música per a realitzar estos dos encàrrecs. “Em posava la seua música en bucle, interioritzava les lletres i treballava el concepte; el disseny de discos ara és molt lliure”, raona.

D’una manera pareguda s’acosta Alba López Soler (Benissa, 1987) als seus treballs per a la música. Aspencat, en dos ocasions, i Pau Alabajos han comptat amb ella. “Em fixe en que estan fent altres però intente no saturar-me d’imatges. Treballe, sobretot, des de les lletres del disc”, apunta qui ha arribat al disseny des de les Belles Arts. Característiques són les seues il·lustracions per a discos, com el cor de la portada de L’amor i la ferocitat (Bureo, 2016) d’Alabajos, guardó al disseny als Ovidi de 2016: “A partir de la il·lustració va sorgir la resta: era un disc molt personal, gravat en cru, i vam fer com un quadern de viatge amb cartó i paper reciclat, una cosa molt artesana”.

Els materials orgànics han guanyat protagonisme a mesura que el disc ha esdevingut un objecte minoritari, un regal relacionat amb l’artesania més que amb la gran indústria. “Abans la fotografia marcava les portades: havies de conéixer al grup. La idea de marca també es transmetia mitjançant la creació de logotips en els grups. Hui s’intenta comunicar a través del format, és important que la imatge siga coherent amb el contingut”, argumenta Amiguet. Eixa és la brúixola, assenyala, de moltes de les propostes que presenten cada any més dissenyadors als Ovidi, certamen que precisament ha obert esta setmana el termini de presentació de candidatures de l’edició de 2018.

Entre els referents dels últims anys en esta col·laboració entre disseny i música, Amiguet recorda l’àlbum de Rascanya dissenyat per Dídac Ballester a 2010. Un artefacte mínim, amb el disc aguantat al seu suport de cartó amb una goma i un tros de canya. “Després hem vist la senzillesa de treballs com el Wegener (Música de Telers, 2013) que va dissenyar Andreu Valls per a Arthur Caravan i Hugo Mas, les portades de Dani Olmo per a Verdcel o la gràfica esbojarrada del casset d’Orxata, que també estan comunicant”, enumera Amiguet.

Transcendir amb un objecte acurat és l’obsessió de molts dels actors d’una escena valenciana que amb moltíssimes complicacions tracta de pujar graons cap a la professionalització. Eixe dèficit és també el que espenta als músics a buscar simbiosi amb altres espècies: “Tant el sector musical com el del disseny estan maltractats, amb preus molt baixos, així que moltes voltes s’estableixen sinergies per a generar un bon producte amb els mínims recursos”, reflexiona Amiguet.

“Estem parlant de bandes que s’autofinancien i no viuen de les vendes dels discos, però s’està evolucionant en matèria de disseny, s’està tornant a valorar la importància de la imatge en un grup de música”, apunta López Soler, atreta per un llenç que encara no ha treballat: “Ara que ha tornat el vinil, els dissenyadors estan al·lucinant treballant en eixos grans formats”. Tot i això, pensa que el germà menut encara ofereix moltes possibilitats: “Si hi ha pressupost, es pot fer el que siga”.

Sofía Hernández 

Contrasta la seua perspectiva amb la visió apocalíptica respecte a l’objecte físic d’Alepuz, qui es fixa en gèneres que s’han enlairat al núvol i estan estirant les possibilitats de la imatge: “Els artistes que fan vaporwave són els que menys vergonya tenen per fer les coses; grups que només estan en Youtube”. 

Tot i això, este dissenyador que s’obsessionava quan era xiquet amb les tarjetes de la Ruta i feia portades de discos per a amics punkies, manté referents dins del CD: “Les portades que més m’agraden són eixes on la fotografia està molt present. Pense en les de Grace Jones, per exemple”. “Jo m’he comprat discos per la imatge. Em va passar, per exemple, amb l’últim de Vetusta Morla”, aporta López Soler. “Sempre m’han impressionat les portades dels discos de Joan Colomo, li trauen la seua personalitat”, tanca Hernández.

Referents per a una nova generació de creadors valencians que s’enfronten al repte de donar-li una vida extra al disc compacte. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email