VALÈNCIA. Mantenir viu el patrimoni també implica posar-lo a funcionar. Fer-lo ballar, desordenar-lo una mica, mesclar-lo amb nous sons i posar-lo davant d’un altre públic. Almenys, així és com ho interpreta Faixa i aquesta és la raó per la qual va nàixer la banda valenciana fa un parell d’anys. Formada en les comarques de l’Alcoià i el Comtat, la formació ha acabat mesclant la tradició amb l’electrònica perquè, senzillament, els encanta som sona la mescla. Aquesta és la raó principal que Carles Pasqual, en entrevista amb Culturplaza, dona sobre el seu treball: “Des del principi tot naix un poc així: açò mola, a veure com ho enganxem. No és pur hedonisme i ja està, però sí, també n’hi ha molt d’això.”

 

Faixa forma part d’una generació d’artistes que han aconseguit incloure la música d’arrel en el dia a dia, no des del rescat nostàlgic, sinó des de la llibertat creativa. En el seu primer disc, publicat en octubre de 2024, fan conviure el cant de batre, les marxes de moros i cristians o les jotes amb samples, percussions digitals i una atmosfera de club.

 

Amb tot, no saben ben des de Faixa cap a on els durà tot aquest camí però el seu desig és continuar creant. Recentment, han llançat ‘Marineries’, amb Sandra Monfort, una cançó de festeig en clau electrònica que reforça la seua aposta per una tradició sense complexos. I pel que fa als concerts, després de passar per l’EACC o el Feslloc, aquest mes actuaran a Xàtiva el dia 26 dins del FesCoop i el 16 d’agost faran parada a Barcelona.

 

-Mentre a l’escena estatal sona ‘Mojaica’, vosaltres publiqueu ‘Marineries’. Com naix aquesta cançó? Teníeu ganes d’explorar un to més festiu, menys fosc?

-La veritat és que ‘Marineries’ feia temps que estava per ahí, mig embastada. I entre unes coses i altres, al final no va entrar al disc. La vam deixar apartada, però un dia la vam tornar a escoltar i ens va semblar molt guai. Llavors li ho vam proposar a Sandra, i de seguida ens va dir que sí. S’ha implicat moltíssim, tot ha anat superfluid... i així ha eixit: una cançó que estava a mitges i que ha acabat trobant el seu moment.

 

 

-‘Marineries’ parteix d’una cançó de festeig, amb una picardia més oberta. Quan treballeu amb materials populars, com decidiu què mantindre i què transformar?

-La veritat és que tot ve un poc de la pràctica. Normalment treballem a partir de gravacions i anem fent encaixar les peces. No és que, d’entrada, decidim què volem mantindre i què no. A vegades hi ha elements reconeixibles, com el 3x4, que si els mantens ja t’apropen molt a la música de ball. Pel que fa al festeig, la lletra és molt d’eixe rotllo, de romancero, però tampoc hem volgut posar-li un èmfasi especial. Les lletres populars parlen de tot, però moltíssimes tenen aquest punt. Així que simplement ens el vam trobar; també és un element popular.

 

-A diferència del vostre disc, ací preneu la veu. Us veieu cantant més en pròxims treballs?
-No sabria dir-te, dependrà de com vinga. ‘Marineries’ era una d’eixes cançons que es van quedar fora del disc, i en tenim alguna altra amb veu que també vam decidir no incloure. En realitat, el disc té molta veu, el que passa és que no cante jo, perquè no ho faig tan bé… Tenim a Carles Dénia, a l’Apa… i això ja li dona un toc molt diferent.

 

-Com plantejàreu les col·laboracions al disc? Al final, també s’hi genera un diàleg intergeneracional molt potent.
-Sí, depén una mica de cada col·laboració. Però més que partir d’una idea de diàleg intergeneracional, el que fem és apostar per gent que ens agrada molt escoltar, que tenim molt interioritzada. Amb Noèlia ja teníem contacte; i a Carles Dénia i a l’Apa els hem escoltat moltíssim, ens hem fixat molt en ells, sobretot per beure d’eixa part més tradicional. En el cas de Dénia, a més, és un referent perquè domina molts estils i perquè ha sabut portar la música tradicional a altres llocs.

 

-Tornant als inicis: què vos va dur a formar FAIXA?
-Doncs crec que justament va nàixer de la mateixa manera que va sorgir ‘Marineries’, des del principi tot naix un poc així: “açò mola, a veure com ho enganxem”. No és pur hedonisme i ja està, però sí, també n’hi ha molt d’això. Si ens agrada i ens interessa la sonoritat, tirem endavant. És un projecte molt basat en la prova, en l’experimentació.

 

-L’objectiu del grup és, doncs, principalment artístic?

-Cent per cent. Si volguérem que fora d’una altra manera, no faríem la música que fem.

 

 

-‘Ens devem a la faena’ va ser el vostre primer senzill: un cant de batre dut a l’electrònica. Per què vau decidir obrir el camí amb aquest tema i no amb un altre?
-No sabria dir-te exactament, però era el que més ens agradava en aquell moment. Quan el vam fer, ‘Malaguenya del carrer Calvari’ pràcticament també estava acabada, però ‘Ens devem a la faena’ ens semblava més embastat, més definitiu. Ja tenia bastant del que volíem que fora la carta de presentació.

 

‘La Malaguenya’ també era una opció clara, perquè tenim un vincle molt fort i és molt representativa. Però en el cas d’aquesta altra, parlant amb Òscar, que és qui va fer el videoclip, tenia molt clar com representar-la visualment. A més, hi havia la idea d’al·ludir també al treball, que connecta amb les nostres idees polítiques, que estan molt presents al projecte.

 

-En temes com ‘CV-500’ feu una referència molt directa a la Ruta del Bakalao. Què significa per a vosaltres aquest moment de la cultura valenciana? Veieu algun fil invisible entre la Ruta i la tradició oral?
-Sí, cent per cent. Però més que amb la tradició oral, ho relacionem amb la cultura valenciana en general. Últimament, s’està reivindicant molt la importància de la Ruta, perquè durant molt de temps ha estat superdenostada, com si tot foren quatre rebentats que anaven a drogar-se. I en realitat va ser un moment contracultural superimportant i fortíssim.

 

Personalment, la música de la Ruta no és la que més m’agrada, però em sembla molt interessant. L’electrònica que fem a FAIXA no beu directament d’aquell so, però és part de la cultura valenciana de la mateixa manera que les jotes i les malaguenyes.

 

 

-Quan es treballa amb elements del patrimoni immaterial, sempre hi ha el risc de desvirtuar-los. Com trobeu l’equilibri entre el respecte i la llibertat creativa?

-Jo és que pense que respectar-lo és utilitzar-lo. I no respectar-lo és pensar que són sols d’una determinada manera només perquè es van gravar així. Eixes gravacions són només una mostra d’on estava aquell fet artístic en aquell moment concret. Si s’hagueren gravat cinc anys abans o cinc anys després, segurament haurien sonat diferent. Per això no té sentit eixe argument que diu: “esta jota és així”. És mentida. Les coses, en la tradició oral, no són d’una determinada manera i ja està, depenen de qui te les conte, des d’on, i de molts altres factors contextuals i socials que condicionen la manera de veure l’art i la vida.

 

-Projectes com el de Palmer, Tesa, La Maria o la mateixa Monfort estan reescrivint la tradició des de llocs molt diferents. Sentiu que esteu dins d’una escena que creix i es ramifica cada vegada més?

-Sí, pense que sí. Tant de bo fórem una escena tots els que fem aquestes coses, i no com se sol entendre l’escena, però sí que hi ha un moviment molt fort. Crec que és una cosa que està passant també a escala estatal i fins i tot fora. Per exemple, a Grècia hi ha artistes que treballen des de la música tradicional però també des del dancehall o el reggaeton. Al nord d’Àfrica també hi ha electrònica amb referències tradicionals. És un moviment molt extens, en realitat. No és una cosa antiglobalista.

 

-No us ho he preguntat, però… què és el que més vos fascina de la música tradicional valenciana?
-Uff, això és difícil de contestar. A mi, moltes coses. Des de les lletres, com estan fetes, la poesia que hi ha en tot això, que és com molt orgànic… la manera d’utilitzar les paraules, la música, el ball també. Personalment, em fascina. Em sembla molt potent. I també la importància que té dins de la nostra cultura, això no ho faig de menys, em sembla un element fonamental.

 

 

-Hi ha alguna sonoritat o moment de la tradició que vos connecta molt emocionalment?

-Estem prou bojos amb el cant de batre, que és com allò primer al qual arribes. El Botifarra ha fet moltes coses al voltant d’ell, i supose que per això també el tenim tant a mà. A mi em sembla increïble: primer, per com sona, i després per la vinculació que té amb el treball. És un cant de treball que, a més, va replegant-ho tot, des d’on venim fins a on estem ara. Té un clar origen àrab, però es canta ací, en valencià. Ha anat absorbint tot el solatge cultural que hi ha a la base de la nostra identitat.

 

-I què vos inspira fora d’eixe món? Hi ha artistes o gèneres que vos alimente com a FAIXA però que no tinguem per què relacionar amb el folklore?
-Sí, clar. Pràcticament qualsevol cosa. Òbviament, es nota molt la influència de Bullion, per dir-te un nom. Però també gent del jungle, com Tim Reaper. En realitat n’hi ha un fum d’artistes. No només ens interessa escoltar gent que fa el que nosaltres fem, sinó fer un pas enrere. És a dir, si vols mesclar tradició i electrònica, en lloc de buscar qui ja les barreja, pots escoltar música tradicional i electrònica per separat… i provar d’ajuntar-lo a la teua manera.

 

-Aquest estiu esteu girant per festivals com el Feslloc, el Benicafest o el FesCoop. Com està sent l’experiència?

-Bé, molt guai. Tampoc tenim una especial devoció pels festivals, però aquests tenen una cosa diferent dels festivals. El FesCoop de fet és com una trobada de cooperatives. A nosaltres el que ens mola de veritat és fer el directe i moure’l per ahí.

 

-Heu descobert alguna cosa nova del vostre projecte ara que el compartiu en directe amb públics més amplis?

-Sí, cent per cent. Des del primer concert, ja vam veure una cosa molt guai, molt vinculada al que em preguntaves abans sobre com abordar la tradició des del respecte. Teníem por que ens digueren: “quina frikada és això!”, i ha sigut tot el contrari. Toques una jota, i qui en sap, la balla; i qui no, la gaudeix a la seua manera. Des del principi, la rebuda ha sigut molt bona.