[Continua de https://alicanteplaza.es/sobre-el-valencia-a-alacant-i i https://alicanteplaza.es/alicanteplaza/sobre-el-valencia-a-alacant-ii]
Si en els articles anteriors teníem l’oportunitat de constatar que la situació diglòssica del valencià (com a llengua històrica, tradicional i immensament majoritària a la ciutat d’Alacant) respecte del castellà (com a idioma sobrevingut i imposat pel centralisme castellanitzador de l’administració borbònica arran dels Decrets de Nova Planta) és un fenomen antic que resulta perfectament documentable en un periòdic satíric com El Cullerot (publicat en diferents etapes entre 1884 i 1907), voldríem ara comentar, ni que siga a tall d’anècdota, que no menys antiga és la realitat —i la necessitat— del plurilingüisme, i la utilització per part de la ciutadania d’Alacant de terceres i quartes llengües més enllà del valencià i castellà.
En efecte: l’efervescència comercial del port d’Alacant durant els anys en què es publicava El Cullerot va comportar, ben curiosament, la interferència lingüística d’altres llengües a la ciutat d’Alacant de finals del XIX i inicis del XX. És el cas de l’anglés i —de manera especial— l’italià. La circumstància apareix igualment testimoniada en les pàgines de la premsa humorística del moment. I els redactors del mateix setmanari El Cullerot no es van estar de recrear, en relació amb aquestes altres llengües, les sabudes fórmules humorístiques d’arrel lingüística i sociolingüística. En el cas de l’anglés —per posar un exemple—, la broma era fàcil:
«—Xe, pos no sabia que parlaves l’anglés.
—Mos has carregat! Cosa més fàcil...
—A vore, a vore, dis-me algo.
—Mira, per exemple: «Yes veregut.»
—Què vol dir això?
—Llaüt. Una altra: «Yes verigüel.»
—I això?
—Manuel. I així tot lo demés.» (9-11-1884)
Quant a l’italià, llengua originària de no poques famílies de comerciants notables que s’havien assentat a la ciutat d’Alacant —una llengua que disposava, de més a més, del prestigi cosmopolita que atorgava l’escenificació d’òperes al Teatre Principal—, s’arriben a publicar en El Cullerot llarguíssimes converses amb personatges que parlen italià, les intervencions dels quals no són en cap moment traduïdes. També hi trauen cap personatges valencianoparlants que usen les sabudes barreges còmiques entre italià i valencià meridional. I és que, ben mirat, el prestigi cultural de l’italià a la ciutat devia ser tan elevat que, fins i tot, podien produir-se situacions lingüístiques com aquesta que es critica en una conversa publicada en la primera pàgina del setmanari, i en la qual l’italià opera com a marca de classe de la mateixa manera que vam veure la setmana passada respecte del castellà:
«—Pos sí me dona ràbia vore que tots se la tiren d’italians. Com voldràs tu creure que a la senyoreta d’enfront de casa li preguntava l’altre dia la criada: «Senyoreta, què porte de la plaça?» I la senyoreta li deia: «Dos quilos de canutis, quatre dotzenes de caracolis, carn, cebes tendres, criaïlles novellis i un xavo de joliverdi.
—I per això s’enfada vosté? Home, pot ser que la senyora fora neta d’algun italià, i s’enrecordara d’algunes coses del seu auelo.
—Què ha de ser neta d’italià! Si l’auelo d’ella és el tio Barres Agres el de l’Olleria!
—Vol que li diga? Que viva la llibertat, i cada u que parle com li done la gana.» (13-4-1885)
Però el procés de substitució lingüística —d’acord amb la situació de diglòssia creada—, a pesar d’aquestes al·lusions anecdòtiques a l’anglés i l’italià, era, a Alacant, evidentment, en benefici del castellà. Com el mateix creixement demogràfic de la ciutat, la pèrdua del prestigi social de la llengua pròpia i la conseqüent ampliació d’espais comunicatius per a l’ús del castellà era un procés lent però constant: sostingut, progressiu, ininterromput. I mentrestant, tanmateix, la llengua majoritària de la ciutat en els àmbits col·loquials —afectius, impremeditats, desimbolts i informals— continuava sent la de sempre: el valencià. Fins i tot amb el segle XX ja ben avançat, en els anys immediatament previs a la Guerra Civil, el senyor Enric Valor (que va viure a Alacant els anys 1932, 1933 i 1934) encara va poder tenir una percepció sociolingüística de la ciutat que apuntava a una gran vitalitat i genuïnitat de l’idioma propi. Així li ho recontava, el gran escriptor de Castalla, a la seua amiga, editora i biògrafa Rosa Serrano:
«L’any següent, el 1932, ja vivíem a Alacant, sobretot pel meu pare que volia passar uns hiverns en un clima millor. Alacant ens era molt familiar i popularment mantenia la llengua pròpia. Un valencià marítim, és clar, molt semblant al llenguatge d’Eivissa com trobàvem així mateix a la Vila Joiosa i a altres poblacions de la Marina. Un català magnífic. » (Rosa Serrano, Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, 1995, p. 56)
La salut lingüística de la ciutat, amb l’orella parada en les converses espontànies dels seus habitants —al tramvia, al carrer, al mercat, als bars, a les tendes o en els aplecs festius—, devia semblar poc qüestionable en els anys trenta del segle XX. «Popularment, un català magnífic», en paraules del senyor Valor. Però es tractava d’una salut ja només aparent, greument amenaçada pels efectes imminents de la diglòssia i el conseqüent dòmino del desprestigi social. El mateix Enric Valor, una mica més avant en la mateixa conversa amb Rosa Serrano, matisa significativament:
«Com he dit, tota Alacant parlava un magnífic valencià, però ja començava, en certa classe social, la transformació lingüística. Això m’indignava i em feu escriure, en el setmanari, un article molt apassionat “per aquella Alacant que no volem que muira”» (p. 62).
El setmanari a què es referia el senyor Enric Valor en la conversa amb la senyora Rosa Serrano era, per descomptat, El Tio Cuc. I és que, com en el cas de la ciutat de València, durant els anys de la República hi va haver a Alacant un moviment que esmerçava esforços a capgirar l’estat de les coses i a dotar de normalitat cultural i lingüística la ciutat i la seua àrea d’influència. Precisament sobre la plataforma del mític setmanari El Tio Cuc —una publicació en valencià de to politicosatíric, del mateix estil que El Cullerot, que posava en circulació més de 20.000 exemplars de cada número amb una transcendència social incontestable (molt major, de fet, que la de Información, Levante, Las Provincias, El País, ABC, El Mundo i La Razón junts, en la mateixa àrea de distribució, en el moment actual!)—, el director, Josep Coloma, va crear, amb l’ajuda inestimable del jove Enric Valor (que, de més a més, el va convéncer per a popularitzar i fer servir en les pàgines de la publicació l’ortografia fabriana), l’Agrupació Regionalista Alacantina: una entitat transversal que tractava de consolidar al sud un determinat projecte de valencianisme polític i cultural.
L’activitat de l’Agrupació —constituïda el diumenge 24 de setembre de 1933 als locals de l’Associació de la Premsa Alacantina— prompte va començar a donar fruits. Era capaç d’aglutinar en el seu si, de manera transversal, una majoria sensible al patrimoni cultural propi de les alacantines i els alacantins amb independència del tarannà progressista o conservador dels qui anaven adherint-se al projecte. L’activitat cultural de la ciutat, juntament amb una important evolució de la sensibilitat de les alacantines i els alacantins envers les seues pròpies senyes d’identitat ¾tan evidents en aquell moment pertot arreu!¾, permetia pensar en la possibilitat d’un redreçament de la diglòssia existent. Pocs mesos després de la constitució de l’Agrupació Regionalista Alacantina se celebrava ja a Alacant la cèlebre Tercera Setmana Cultural Valenciana (el 28 de juliol de 1934); es van començar a produir programes en valencià des de Ràdio Alacant (el mateix Enric Valor es va encarregar d’un programa que es deia Parla ara i que s’emetia tots els dimecres i dissabtes); es reivindicava l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia valencià; l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (de la qual el jove Enric Valor, precisament, era delegat a Alacant) instava a organitzar l’educació pública en valencià; s’impartien cursos de llengua; es divulgaven les Normes de Castelló; l’alcalde Llorenç Carbonell promocionava de manera intensa el valencianisme cultural a la ciutat...
Com devia ser el clima del valencianisme que desacomplexadament es respirava a la ciutat d’Alacant d’aquell moment que, fins i tot, l’Ajuntament d’Alacant, coincidint amb la Tercera Setmana Cultural Valenciana, va aprovar un canvi de denominació per al que actualment és la plaça dels Cavalls o la plaça dels Estels: perquè deixara de dir-se «plaça de la Independència» (que és com es deia fins aleshores) i passara a dir-se... «plaça de Catalunya»! No m’estic de citar, a propòsit d’aquest tan simbòlic gest del canvi de denominació de la icònica plaça d’Alacant, un article publicat en el periòdic El Luchador del 17 d’agost d’aquell mateix any de 1934 amb el títol «La veritable pàtria», en què s’apuntava com a argument a favor de la nova denominació que l’antic nom de «plaça de la Independència» era «quelcom confús [...] i un mot buit», per tal com la independència respecte dels francesos en la guerra de principis del segle XIX no havia evitat una altra forma de supeditació frustrant, anorreant i empobridora per a la ciutadania d’Alacant: «no som lliures: depenem de Castella, i més particularment del Madrid borbònic», sostenia el text. Per contra, en la balança dels pros l’argument principal —sense embuts ni eufemismes—, era el següent: «el nom de plaça de Catalunya respon a una realitat, a la realitat del nostre origen, de la nostra història, de la nostra llengua, i més que res a la realitat d’un canvi que cal imprimir en l’avenir».
Deixe a la lectora o al lector l’oportunitat de reflexionar lliurement sobre com d’intensa devia ser la valencianitat cívica, cultural, política i lingüística a l’Alacant dels anys trenta del segle passat, que habilitava la possibilitat de posar negre sobre blanc aquesta mena de consideracions, en perfecte valencià, des de la tribuna d’una diari generalista en castellà com era El Luchador. Feia l’efecte que les peces caigudes en la cadena del dòmino potser s’hi podrien anar alçant i redreçant: que les alacantines i els alacantins valencianoparlants començaven a prendre consciència del seu idioma i de la seua identitat; que estaven en disposició de revertir-ne el lent però constant procés de substitució; i que en podien rearmar tots els prestigis perduts. Però aquesta temptativa de redreçament, com se sap, va ser escapçada dràsticament pel fet traumàtic de la Guerra Civil Espanyola —i per la repressió lingüística impietosa i metòdica exercida durant la subsegüent dictadura franquista.
Però d’això en parlarem ja la setmana que ve.
[Continuarà]