Com moltes de les persones que lligen aquesta columna saben, els principals objectius que tenen els bancs centrals arreu del món són d’una banda assolir l’estabilitat de preus i d’altra la plena ocupació. Els Bancs Centrals tracten d’assolir els seus objectius mitjançant la política monetària, sent el principal instrument d’aquesta la fixació del preu oficial dels diners (tipus d’interès), a la vegada també actuen com a supervisors de les entitats financeres privades i públiques del sistema financer del que són responsables.
En la zona Euro, quan es va dissenyar l’estructura del Banc Central Europeu (BCE) només es va considerar com a objectiu del mateix l’estabilitat de preus: “The main objective of the Eurosystem is to maintain price stability: safeguarding the value of the euro”. Aquesta frase la poden trobar al web del BCE. Així, l’objectiu operatiu que es va fixar en termes de taxa d’inflació va ser que en la zona Euro la pujada del nivell de preus anual no superara el 2%.
I això ha de ser necessàriament així? Doncs NO, es pot funcionar perfectament prenent altres decisions. Per exemple, la Reserva Federal dels USA (la Fed) té com a principal objectiu assolir la major taxa d’ocupació que l’economia puga sostenir a la vegada que es mantinga l’estabilitat de preus: “the highest level of employment that the economy can sustain while maintaining a stable inflation rate”. Aquesta frase la poden trobar al web de la Fed.
A que ja se’n van adonant d’alguna diferència important? Personalment trobe totalment inadmissible que el BCE no tinga dintre del seus objectius principals l’assoliment de la taxa d’ocupació més elevada que permeta l’economia de l’Euro-zona, més tenint en compte que en molts dels països de la zona Euro existeixen taxes de desocupació per damunt del 10-15% que persisteixen en el temps i, com a conseqüència, en alguns casos el percentatge de població en risc de pobresa supera el 20%. És senzillament irresponsable.
Tot i això, un altre tret en comú que fins ara solien compartir els Bancs Centrals de les grans zones monetàries a nivell mundial ha sigut el apostar per una independència dels Bancs Centrals respecte dels governs de les zones monetàries de les que són responsables. La raó per vetllar pel manteniment de la independència dels Bancs Centrals ha sigut que la història econòmica demostra que quan els governs estenen els seus tentacles dins dels Bancs Centrals sempre acaben monetitzant el deute i causant grans turbulències financeres.
Mirant al BCE i com a ciutadana i pagana de l’Euro-zona, els he de dir que estic profundament preocupada pel curs dels esdeveniments que estem vivint. Em referisc al fet que el Sr. Luis de Guindos, actual Ministre d’Economia de l’estat espanyol i Secretari d’Estat amb el Sr. Rodrigo Rato com a ministre d’Economia espanyol, esdevindrà properament Vice-president del BCE després de la retirada del candidat irlandès. No conec personalment al Sr. De Guindos, a nivell personal i professional li desitge el millor, però pense que el seu perfil no reuneix les característiques que serien les desitjables per garantir la independència del BCE respecte del Govern d’Espanya.
En aquest sentit, cal que tingam en compte que l’endeutament de l’estat espanyol va tancar 2017 al voltant del 100% del PIB. A 31 de desembre de 2017, el deute espanyol era de 1.144.629 de milions d’Euros quan 1 any abans, el 31 de desembre de 2016, ascendia a 1.107.214 milions d’Euros. En un any el deute espanyol s’ha incrementat en 37.415 milions d’Euros. Si a això li sumem que el BCE és el principal comprador de deute públic de l’estat espanyol, destinant més del 12% del total del seu programa de compra de deute sobirà i sent Espanya el quart estat beneficiari del programa compra de deute sobirà, al menys jo humilment hi veig un clar conflicte d’interessos. Tanmateix aquest deute espanyol comprat pel BCE vencerà durant la Vice-presidència del Sr. De Guindos.
A més, tinguen vostès en compte que el programa de compra de deute sobirà ja hauria d’haver conclòs, doncs va ser una mesura extraordinària implementada pel BCE per donar resposta a l’increment de la prima de risc que els mercats financers li carregaven al deute d’alguns estats com l’espanyol.
D’altra banda, el Sr. De Guidos era qui dirigia Lehman Brothers (banca d’inversions) a Portugal i Espanya quan Lehman va fer fallida. Ací també veig una possible font de conflicte d’interessos, es tracta d’un cas de portes giratòries política- banca privada-política. Com a Vice-president del BCE el Sr. De Guindos participarà en la presa de decisions de supervisió del sector en el que va treballar.
Per totes aquestes raons, com a ciutadana, haguera preferit un perfil més tècnic. Una persona amb un currículum acadèmic solvent especialista en bancs centrals i política monetària, hi ha moltes persones (homes i dones) amb nacionalitat espanyola que reuneixen el perfil tècnic i acadèmic solvent a més de la independència política. Per què no s’ha optat per alguna d’aquestes persones?
Aquest nomenament al BCE és un nomenament de un caràcter marcadament polític que erosiona la independència en la presa de decisions al sí del Banc Central de la zona Euro. En algun moment el Partit Popular Europeu haurà de donar explicacions al respecte. Els i les Euro-Diputats/des de la oposició podrien ser els primers en demanar-les, com a ciutadana els estaria molt agraïda.