Òscar Briz: "Vaig pagar un preu en la baralla per la visibilitat de la música en valencià"

VALÈNCIA. Òscar Briz celebra la seua carrera musical aquest dissabte al Teatre Principal per tot lo alt. L'alcudià repassarà 23 anys de carrera en solitari un espectacle inèdit i un ample repertori que permetrà conéixer totes les cares de la seua discografia. Un ample repertori que ha defensat a capa i espasa de la millor manera que es pot fer: creant, tocant i cantant.

Sobre l'espectacle i la seua carrera, atén uns minuts les preguntes de Culturplaza.

- Quines sensacions tens de cara al concert?
- Ho contemple com una gran celebració. Si en un primer moment no tenia molt clar fer açó perquè no podia fer-ho jo a soles al no comptar habitualment amb l'equip de producció necessari, després —ja portem molts mesos treballant— hem anat perfilant molts aspectes i ara ho veig com una celebració de tants anys dedicat a la música popular. També una celebració de la meua obra, que és molt abundant. Ja m'agradaria poder tocar moltes més coses de les que faré. Hi ha moltes cançons de grups que no existeixen, així que em centre en els meus últims 23 anys de carrera. En fi, celebre que s'ompli el teatre, anem a ser còmplices amb el públic i intentarem fer alguna cosa per al record.

- T'acompanyen quatre persones amb la banda, una desena de músics convidats i un grup nodrit de violins. Com ha anat el procés d'assaig d'un espectacle amb aquesta complexitat?
- El que volíem crear ja, des de la idea primària, era un esdeveniment més que un concert. Això implicava més riscos i això porta en si implícit, per exemple, ampliar la banda en certes peces, crear una musicalitat més rica (i per això tenim una secció de ventalls i coristes), també reunir algunes col·laboracions... I tot plegat, també amb l'ajuda de la gent de producció que s'encarrega de les llums i l'escenografia, fa que siga un esdeveniment. Tot açò en un marc com és el Teatre Principal, que ja de per si és un marc imponent i bonic.

- Com dius, les cançons que tocaràs en el concert són dels últims 23 anys, però la teua carrera musical comença ara 40 anys...
- Jo he tingut bandes com a autor des del principi, però jo em centre en la meua carrera en solitari perquè pense que és una obra àmpliament desconeguda per múltiples raons per al gran públic. I com deia, és l'obra que jo el repetisc i que està més vigent ara. La meua carrera comença aproximadament l'any 2000. Clar que he fet moltes coses abans, però soc una persona que no mira massa enrere. La nostàlgia està molt bé per un comentari o dos, però després s'ha de passar pàgina; però el que m'estimula són les cançons més recents. Sé que no complaure a tots (no em complauré ni a mi mateixa), però és que és impossible fer un repertori que complaga a tots i que abaste tota la meua carrera. Tampoc soc la persona que era aleshores ni el meu públic és el d'aleshores.

- Veient els comentaris que t'ha dedicat la premsa, es diu de tu tant que has conformat una carrera molt coherent amb una marca que has mantingut, com que t'has anat transformant mirant de cara al temps. Quina és la fórmula per combinar aquestes dues dimensions?
- Vull pensar que és una qüestió simplement de melomania meua. Qui no em coneix personalment no ho pot saber, però jo he escoltat tones i tones de música des que tenia 11 o 12 anys. Això em dona un espectre molt ample (també sentimental que va relacionat amb la meua història). Són músiques de les quals podria parlar en tu, o en una altra persona, que per a mi, en un moment de la meua vida, significaren una influència futura. Eixe bagatge és el que em permet ser així. Fer-se major, que et dona un punt més mimètic, et permet adquirir una saviesa, que no és més que quan el coneixement es converteix en intuïció.

- Més enllà del contingut de la teua música, també et volia preguntar pel context. Més de 20 anys de carrera també t'ha fet viure diferents etapes de salut de la música en valencià. Com ho has viscut?
- Com dius, per exemple, quan vaig començar a finals del 99 publicant el meu primer disc en solitari, el context era molt diferent. L'escena de música en valencià era minúscula: els referents antics de la cançó dels 60 i 70 eren ignorats voluntàriament i a més funcionava la mateixa dinàmica del pop de devorar noms contínuament. Després passarem una època molt lletja (la primera dècada del segle XXI sencera), on no teníem pràcticament àmbits on donar a conéixer el que fèiem, començant per la radiotelevisió valenciana. La meua producció s'ha vist immersa durant molts anys en eixa baralla, en eixe diàleg entre una sèrie de forces que reivindicàvem una sèrie de coses i altres forces que negaven tot això. Sense ser obertament polític ni abraçar cap causa de manera indestructible, he tingut les meues empaties perquè també he patit les conseqüències de tota aquesta baralla i de l'estat de les coses.

Jo m'he anat adaptant a la meua manera, però sempre es paga un preu. El que s'abraça a algunes causes també paga un preu; jo també al reclamar llibertat d'una manera innegociable. També he acceptat que en tots els llocs no es pot estar i al final has de creure en el que fas. Si no creus en el que fas, no estaries sent tu.

- 40 anys de música que parla de les teues intimitats i dels grans temes del món seran com un àlbum de radiografies de com has anat vivint la vida...
- Sí, clar, jo seguint els discos que he fet des de l'any 84 —la primera maqueta autoeditada de Coda, que era com podíem fer les coses aleshores, en cinta casolana— podria fer eixa radiografia de la meua vida.

El que passa és que visquem en un món que vol dualismes i contraris. La vida és molt complexa, encara que molts entesten en reduir-la en un "estàs amb mi o estàs contra mi" i "si no ets dels nostres, ets d'ells". Jo mai he contemplat la vida així. A mesura que anar creixent encara menys. La vida té molts colors i molts matisos; és inabastable. Només penetrant en ella un poc vas coneixent que eixa és la realitat i no la que molts entenguen en imposar. La meua obra busca reflectir tot això.