GRUPO PLAZA

ovidi4 presenta un llibre-disc que mira cap al futur

Ovidi Montllor i la cançó protesta com a porta oberta

23/04/2021 - 

VALÈNCIA. Ja han passat 25 anys de les vacances d'Ovidi Montllor i segueix marcant l'agenda i la creació musical, fins i tot més enllà de Vinaròs. Podríem preguntar-nos per què, però la resposta sempre és ampla, ambigua: simplement és inassolible i encara està tan lligat al present que la seua música viu. "Cançó del suburbi pareix escrita ahir a la nit per parlar de l'onada de desnonaments a Catalunya", diu David Fernández, membre d'Ovidi4. La formació, que completen Borja Penalba, Mireia Vives i David Caño, presenten el seu primer treball físic, L'Ovidi se'n va a la Beckett (Propaganda pel fet, Sembra Llibres, 2021), un llibre-disc que intenta ser un recull de tots els aprenentatges de la seua immersió en el territori Ovidi dels darrers set anys. Així, el gran referent de la cançó valenciana té un nou homenatge en el final del seu any commemoratiu, que ha sigut involuntàriament més estrany del que es voldria.

Per una banda, L'Ovidi se'n va a la Beckett és part de la gravació d'un concert de la gira Cuidem-nos del grup, en una versió que selecciona 78 de 210 minuts que va durar l'espectacle. Va ser gravat pràcticament en la seua totalitat a la Sala Beckett i vol ser una mostra d'eixa barreja del territori inabastable de música, paraula, comèdia i política del que Ovidi n'era mestre.

Per altra banda, un llibre amb un recull impressionant amb textos que comprenen quatre dècades de persones pensant i estimant la figura de l'artista alcoià. Hi està Marina Garcés i Jordi Cuixart, però també Manuel Sánchez Montalban, Montserrat Roig, Vicent Andrés Estellés, Isabel Clara-Simó, o la família Guillem Agulló. I, per descomptat, els Ovidi4. "Hem volgut fer un homenatge a tota la gent que ha recordat a Ovidi durant tots aquests anys, quan estava viu i quan se'n va anar de vacances. La selecció és impressionant, i hem hagut de seleccionar-ho molt", comenta Fernández. "També vol ser un resum de tots els materials i complicitats que hem anat acumulant durant aquests anys del projecte, i compartir-ho amb tot el projecte, que no som només nosaltres quatre, sinó molta altra gent", afegeix Caño.

Ovidi4 s'han definit com una cooperativa de paraules, que no significa més que adoptar i ficar en el centre tot l'imaginari i els pilars del pensament i la creació en comú. No només és el què, també és el com: "no volem ficar les coses a competir, sino a cooperar: volem ficar en l'escenari a l'Ovidi música, a l'Ovidi pallasso...", comenta Caño. Una idea radical que pren a Montllor com a punt de partida però mai com a final, i explora quines són les petjades de la seua vida i obra en altres artistes i en l'actualitat: "una cosa que teníem clara és que no volíem imitar-ho, perquè era un fracàs segur. Nosaltres ens fixem en les llavors que ha plantat en molta gent i obrim un diàleg". La Fera Ferotge, per exemple és anunciada per Marchena i Llarena: "L'Ovidi se'ns ha fet qüotidià, i per entendre aquest món injust i desigual ens fiquem les ulleres del seu exemple", resumeixen. En el seu treball hi ha una ferma voluntat d'assumir el llegat de l'artista de la manera més pura possible, i en comú: "barrejar sociopolítica, música i poètica podria ser un pastiche, per això ho hem cooperativitzat. Per recordar l'Ovidi fan falta quatre persones perquè ell tenia cooperativitzats tots aquests àmbits dins d'ell mateix”.

Amb aquest llibre-disc fiquen un punt que encara no volen dir si serà seguit, a part o final. Per ara, pensen en un 2021 presentant-lo i seguint aprenent en aquest camí.

25 anys de record

Se li ha recordat a Ovidi suficient? O millor dit, se li ha recordat suficientment bé? Aquesta pregunta provoca una conversa encesa, apassionant... i desordenada. "L'homenatge s'ha fet i no ens hem adonat. Durant 25 anys hi ha hagut milers d'actes que comprenen des d'un concert al Palau fins a una paella amb una colla d'amics per celebrar l'Ovidi un 4 de febrer o un 10 de març. No hi ha cap artista que haja rebut tants homenatges i hi haja entrat en tantes cases com ell. I això és bonic: el patrimoni d'Ovidi és ingovernable i no pertany a ningú”; "El millor homenatge a Ovidi és continuar aquest posicionament vital que ens interpel·la. El que m'interessa dels homenatges és veure des d'on es fan: a nosaltres ens interessa la seua crítica contra el poder, l'homenatge de la perifèria, encara que no només s'ha de recordar des de ahí, ell també tenia una voluntat de majories”; "L'Ovidi és una porta a la història silenciada d'un país”; "Cal agrair que les institucions valencianes s'hagen implicat enguany. Podem parlar si ho han fet tard, o qualsevol cosa, però ho han fet”.

Foto: ESTRELLA JOVER

Unes altres idees: "Hi ha un paral·lelisme amb la memòria de Guillem Agulló: hi ha una voluntat popular tan clara i tan irreversible, que les institucions s'han d'acabar sumant"; "Pensar a Ovidi, anar més enllà de superfície, ha de partir sempre de la gent, com qualsevol altra reivindicació. No podem esperar que siga l'administració"; "Hi ha un risc que és de mitificar la seua memòria, quedar-se només amb La fera i amb Teresa. Hi ha mil Ovidis, alguns vius, que al País Valencià han de reivindicar-se"; "És un referent per entendre el nostre país i millor”.

Una última, el titular: "L'homenatge a Ovidi de les institucions és l'equivalent a que li fiquen una plaqueta a Guillem Agulló en Vivers en lloc d'un carrer, que seria allò realment valent. Portem sis anys governant i molt poca gent valent que es queda a mitges de tot. L'homenatge està bé, però on anem? Què ve després? El que hem de fer és acabar amb la batalla de València d'una vegada, i dir que el valencià és català. Fer-ho amb seny, educació i pedagogia, però llevant-nos tota la merda que portem des de l'any 75"; "A nosaltres ens ha ocorregut en València: començar el concert amb 40 minuts de retard perquè el senyor que hi manava, del govern progressista, ens deia que no hi podíem començar amb el cartell dels presos polítics i el 155 taxat. Qui ets? Rita?”.

La cançò protesta, amb un futur per construir

"La cançó protesta està ahí, però tot està diluït, tot és líquid", creu Borja Penalba. L'espai mediàtic i social que va ocupar durant la Transició aquesta escena musical ha quedat en un segon pla, encara que segueix havent-hi grans referents com ara són Feliu Ventura, Pau Alabajos o Andreu Valor. Justament, Ventura diu que hi existeix la cançó denúncia i la cançó renúncia. "Qualsevol persona o grup que estiga fent cançons que facen reflexionar estan fent denúncia, no fa falta portar la bandereta de res i de ningú. Quan Feliu Ventura comença a reivindicar la figura de l'Ovidi, amb tota la música que havia fet abans ja estava seguint la seua estela", opinen Mireia Vives i Caño.

"La cultura del País Valencià dels 90 fins hui ha demostrat una major consciència fins i tot que el Principat, on sí que hi havia suport institucional. Ací sempre hi ha hagut una major massa crítica perquè es va convertir en una forma d'entendre un país i refer-ho", aterra Fernández. El llegat d'Ovidi és allargat, però no suficient: la cançó necessita les seues llavors però, al mateix temps, seguir mirant al present com a punt de partida, al futur com a horitzó i al poder des del front.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email