Peatges de classe

Vaja per davant que aquest article no serà del gust de tothom. El tema del cobrament per l’ús de les carreteres és complex i admet molts punts de vista, perquè s’entremesclen factors econòmics, socials, ambientals... la mobilitat és un dels aspectes més definitoris d’una societat i té implicacions importants en les oportunitats de les persones i per tant en la justícia social. Per això, una aproximació única seria poc vàlida.

Ara bé, potser sí que pertoca fer una aproximació a la proposta/globus sonda llançada pel govern de l’Estat des d’un punt de vista de les classes populars valencianes. La frase que primer se m’acut és senzilla: és una autèntica barbaritat. I ho és per diverses raons.

La més cridanera és que portem dècades reclamant l’alliberament de l’AP7, fet que va ser un anatema fins fa no res, tant que es va preferir construir autovies paral·leles abans que tocar el negoci de la concessionària. Clar que sí, negoci de les constructores per doble via: l’explotació de l’autopista i la construcció de l’autovia. Visca Floren i la llotja del Bernabéu! Després de fer el corcó tota la vida, l’alliberen. Però als pocs mesos et diuen que no, que era broma, que si eres de la Safor, les Marines o el Baix Maestrat te toques el nas. Molta gent d’este país que necessitava moure’s per les comarques costaneres ha pagat, repagat i tornat a repagar l’AP7 perquè mai n’ha tingut més remei. Tractar de la mateixa manera aquestes persones que aquelles que no han olorat un peatge en sa vida pareix, com a mínim, injust.

Més enllà del factor AP7: seriosament, algú creu que el sistema de transport públic que tenim al País Valencià és un servei que permet plantejar una alternativa diària al cotxe? És que no sabria ni per on començar, si pels trens a dièsel del sud, si la manca de connexió Alacant-València per la costa, si el servei deficient de Rodalies de Castelló cap al nord, si els retards i les desenes de trens anul·lats cada setmana en les Rodalies de València... per no parlar de ‘detalls’ com que el viatge en tren de Castelló a València tarda uns 40 minuts més que amb el cotxe. I, per damunt de tot, les immenses parts del nostre país que no tenen res que se li parega a un tren i que, a més, tenen una oferta de transport públic per carretera ridícula.

La manca històrica d’inversió en mobilitat pública per part de l’Estat al País Valencià (que contrasta dolorosament amb, per exemple, la inversió en Madrid) té conseqüències. I la nostra dependència majoritària del cotxe n’és la principal. Perquè tenim gran part del país sense oferta o amb una oferta insignificant, inservible o poc fiable.

Així doncs, on ens porta el pagament generalitzat per l’ús de carreteres sense alternativa? A una discriminació territorial i de classe. Perquè pagar 100 euros al mes per anar a treballar a una persona amb una renda de 1000 euros mensuals no és el mateix que per una renda de 5000: a un li té igual, a l’altre li amenaces la fi de mes. I tampoc és el mateix per a les persones que viuen a les zones d’interior de Castelló, per exemple, que hauran de pagar per anar a l’hospital a fer-se una prova, que per a algú de l’àrea metropolitana de València.

Ninguna política pública és inofensiva. Sempre hi ha qui guanya i qui perd. Reduint l’ús del cotxe i en general dels combustibles fòssils és evident que guanyem tots. El canvi climàtic és el principal problema al que ens enfrontem no ja com a societat, sinó com a gènere humà. Però això no ens ha de fer perdre de vista que gravar l’ús de carreteres sense alternatives reals és penalitzar les rendes baixes i la gent que viu en zones rurals. I qui millor hauria d’entendre això és un govern que s’autoanomena progressista, que hauria de vigilar molt les polítiques que penalitzen directament al seu gruix de votants potencials.

Supose que se’n parlarà prou d’aquest tema, i serà bo que així siga. De moment, Compromís ja ha presentat iniciatives a les Corts i els ajuntaments per un pla de xoc de mobilitat sostenible que genere oportunitats i no discrimine persones ni per renda ni per ubicació geogràfica, de la mateixa manera que porta anys demanant millores en les inversions de l’Estat en transport públic urbà i rural al País Valencià per a fer front a la manca d’inversió secular. Vorem quin és el posicionament de la resta.

Cal debatre. Cal parlar de com contaminar menys, amb mesures efectives i reals que posen en el centre de la vida el futur de la vida mateixa. Això inclou parlar també de qui en paga la factura i de com evitem deixar persones enrere. Perquè la fiscalitat verda és absolutament necessària, com absolutament necessari és que siga redistributiva. Si les classes populars percebem que la lluita contra el canvi climàtic, que propugnen quasi en exclusiva els partits progressistes, és un altre element per a beneficiar els rics li estàs parant la taula a la dreta i la seua distorsió malintencionada de la llibertat. En els peatges i en tot, la transició ecològica serà justa o no serà.