GRUPO PLAZA

HABITEM

Pensar com habitem des de les ruïnes del poble que es va traslladar dos mil metres

Des de l’epicentre de la Pantanada de Tous, el Centre Habitare vol repensar com els humans habiten el planeta amb l’ajuda de l’art

11/01/2022 - 

VALÈNCIA.  “Comunicado para Mercedes Gómez de Sitges, Barcelona. Lola Gómez de San José, 22, Carcagente; se encuentra bien”. Sense electricitat ni telèfon, els radioaficionats es van convertir en l’únic mitjà de comunicació entre la Ribera i l’exterior. El 19 d’octubre de 1982, un canvi de pressions entre el nord d’Algèria i la península Ibèrica va provocar més de 24 hores de pluja a tot el front mediterrani.

I a les 19.15 del 20 d’octubre, la presa de Tous no va poder resistir la crescuda de les aigües Xúquer amunt. Huitanta persones mortes, incomptables pèrdues a la resta d’espècies, i milers de refugiats a una catàstrofe especialment dura a Sumacàrcer, Gavarda i Beneixida. Fins i tot, estos dos últimes pobles van ser reconstruïts, anys després. 

“El Xúquer sempre s’ha desbordat. Quan arriba al País Valencià, en setembre i octubre, el riu creix. I això ha generat molta riquesa, tenim una terra boníssima per a plantar. Però el pantà de Tous es va construir de pressa sobre una falla tectònica. I per una qüestió tècnica i de manteniment, no va funcionar el desguàs. L’aigua va buscar, baix del mur de contenció, el foradet de la falla tectònica. I va fer fissura fins que es va enderrocar tota la paret”.

“Beneixida va ser arrossegada per les aigües. Els humans ens pensem que som el centre de tot, que la terra, l’aigua, l’aire són recursos per explotar fins que s’esgoten”, conta Rafael Tormo, coordinador del Centre d’Interpretació i Recerca de l’Habitar. “El que nosaltres intentem fer és que allò que va succeir no es quede en un titular de premsa cada deu anys, perquè hi hagueren morts, 300.000 desplaçats o danys immensos. El que volem amb Habitare és reflexionar i fer canvis per trobar noves maneres d’estar i relacionar-nos amb el territori”. 

“Tothom esperava que el Xúquer inundara el poble com feia sempre, uns pams. Però esta vegada va vindre de l’oest, muntanya avall, no des del riu. Aleshores la gent no tenia referències del que estava passant. Van estar esperant fins a l’últim moment, quan ja se sentia el rumor de l’aigua. Van anar a la muntanya i les unitats de rescat dels helicòpters va rescatar dels terrats a qui es va quedar. Ací quan trona la gent se segueix espantant”. 

Després de la catàstrofe, Beneixida va quedar arrasada. Entre cases de familiars d’altres pobles i uns barracons al costat de la ruïna, els veïns encara van poder vore com les seues cases es convertien en camp de pràctiques de l’exèrcit i el bomber. Després d’un llarg litigi judicial, van aconseguir que es reconstruïra un nou poble a tocar de l’autovia central. “Però es va fer ràpidament, intentaven resoldre un problema sense perdre temps en ell. Al nou poble, de 700 habitants, hi ha piscina olímpica, però ens vam quedar sense carrer per a jugar a la pilota, que és el que es feia”. 

Una vegada la gent torna a tindre casa, arriba la sensació de buidor. “Van perdre totes les fotografies, documentació, mobles, ceràmiques... Tots els objectes que els subjectaven i els permetien rememorar. Tot es va perdre. És gent que no té casi res per a contar, a nivell objectual, de la seua vida. I al 96 vam començar a treballar amb el col·lectiu Banu-Saidi —el primer nom de Beneixida—, per impugnar l’oblit i recuperar la memòria col·lectiva”.

“Durant uns anys, fem projectes per recuperar-la i contextualitzar-la a partir de pràctiques artístiques. Hi havia un component més romàntic i nostàlgic, més d’arxiu, amb fotos, testimonis, arxius i materials que es convertien en una cosa comuna. Parlàrem en historiadors per relligar la història del vell poble a episodis com l’època romana —teníem un jaciment— o l’expulsió dels moriscos. Ens havíem quedat sense història present i l’havíem de rescatar”. 

“Els pobles menuts sembla que viuen fora del món. Les seues realitats són invisibles per a la contemporaneïtat i no impliquen qüestionar què passa allà fora. Però és just al contrari, el que passa és que no tenen ferramentes que amplifiquen la seua forma d’estar al món”, exposa Tormo. 

Després d’un parèntesi de vora deu anys, el llegat de Banu-Saidi fonamenta el Centre Habitare. “Vaig convidar a gent de l’entorn i a agents externs per proposar-los aprofitar tot el que havíem fet, però per a intentar repensar no des de la melangia i la recuperació, saltar eixe pas i pensar de quina manera podríem conjugar l’urbanisme, la concepció espacial, per generar connexions improbables i connectar-ho amb altres realitats d’àmbit internacional i que es veguera que és latent”. 

Entre 2018 i 2019 a Beneixida, la Llosa de Ranes, l’Alcúdia i Algemesí es va exposar “Absència, presència a l’habitar contemporani”. Un projecte que desplegava diferents processos artístics. “L’experiència ens va servir per a mostrar l’evolució del riu des del segle XII per mostrar que és un ésser viu que ha acabat encaixonat. Però a la Llosa de Ranes, on moltes famílies es van refugiar durant setmanes, vam investigar qui havia acollit a qui, en unes relacions que moltes encara perduren. Però volíem rescatar eixa imatge del refugiat, perquè ara de sobte a la Llosa van aparèixer 2000 persones xopades a la muntanya i van ser acollides. Sembla que els refugiats venen d’Àfrica, però nosaltres també hem passat per allí, igual que per la immigració”. 

Del poble vell de Beneixida només queda l’església. Una pinada ocupa l’espai de les antigues cases, on no queda rastre de ciment. Uns passejos pavimentats recorden la traça dels carrers, i molta gent del poble nou prefereix no tornar ni per a la romeria de festes. “Ara està en un buit legal, per això ens hem proposat que l’Ajuntament aconseguisca la declaració de Bé d’Interés Cultural i així tindre un marc de treball per poder desenvolupar projectes d’investigació que aporten més coneixement sobre este tipus de contextos”. Unes jornades anuals serveixen de moment com a motor del projecte.

Les ciutats no només s’aprofiten dels espais rurals per aconseguir aigua, energia o menjar. També extrauen el capital humà que fa possible sostindre la cultura o el disseny. Amb la col·laboració de professionals de la història de l’art, la mediació o l’arquitectura com Miguel Mallol, Laura Pastor, Adrià Ripoll o Elena Llàcer, és una impugnació que Habitare vol marcar.

“Els que vivim als pobles hem d’entendre que tenim la potencialitat de gestionar els recursos. Hem de buscar eixes noves regulacions dins de l’àmbit de la política”. I on queda ahí l’art? “No aportarà una solució, el que sí que posa en comú són pràctiques que és difícil que es conjuren a un altre espai. Entendre la pràctica artística des d’un àmbit expansiu, per posar en dubte els nostres coneixements i amplificar-los”. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email