Per què molesta Grezzi?

Giuseppe Grezzi és un dels regidors més coneguts de l’Ajuntament de València. El responsable de Mobilitat sostenible i espai públic apareix molt més en els mass media que molts altres edils, tot incloent l’alcalde Joan Ribó, i en competència directa amb Pere Fuset, responsable d’una altra àrea “sensible”, la de Cultura festiva. Segons la meua limitadíssima experiència –invàlida com a referent científic- protagonitza també moltes més converses de taxi que cap dels seus companys. La major part de les vegades el seu nom apareix submergit en la polèmica. Per què? Per què ell? És la seua personalitat la que provoca aquesta notorietat o és l’àrea que ocupa? Em fa l’efecte que una barreja de les dues coses.

Grezzi s’ocupa de l’espai públic, un àrea on qualsevol actuació és immediatament visible, molt més que, posem per cas, les decisions sobre la hisenda municipal. Al contrari que els seus antecessors, Grezzi té un pla, coherent, i l’aplica; i això resulta terriblement nou a València. A banda de l’obsessió carrinclona de destruir el Cabanyal, els successius governs presidits per la desapareguda Rita Barberà no tenien cap projecte per a l’espai públic. Una fonteta ací, un parc allà, un poquet de carril bici –però poquet, eh?- i sobretot res d’estrident, res que puga provocar la més mínima discussió, perquè el que importa és mantenir-se en el poder. I punt. Després de tants anys d’apatia arriba Grezzi –damunt amb un cognom tan curiós i tan sonor- i es llança a treballar. Però què s’haurà pensat?! Era obvi que una novetat així faria parlar.

En realitat Grezzi, i sense llevar-li mèrit, no fa més que el que fan per Europa molts altres responsables de mobilitat: intentar que la ciutat siga més amable i que tinga un aire més pur. I ho fa de forma pragmàtica i amb la urgència que cal. Eliminar l’anomalia que representava un carril bus “ocupat” i condicionar espai per al tràfic ciclista són mesures cridaneres, però òbviament necessàries. Les bicicletes han vingut a València per a quedar-se, com a la resta d’Europa. El nombre d’usuaris creix molt ràpidament, i encara ho farà més quan els models elèctrics baixen els preus. Preparar la ciutat per al que arriba és només qüestió de responsabilitat. Mentre ens acostem al model d’Amsterdam, on la ciutadania ha assumit que els carrers són, sobretot, per a bicis, una bona xarxa de carrils específics és l’única garantia d’evitar el caos circulatori.  

Els nostàlgics d’una ciutat sense bicicletes, plena del símbol per excel·lència del “progrés”, l’automòbil, no entenen res i protesten; els seus referents cauen i això sempre és incòmode, però cal estar preparat perquè ens passarà a tots. Estic segur que a mon pare, que es mogué molts i molts anys en bicicleta i que no pogué comprar-se un cotxet fins als quaranta anys, no li farien gens de gràcia les maniobres de Grezzi... -ara bicicletes?-, hauria dit incrèdul.

Les crítiques que rep el regidor representen doncs una nostàlgia molt concreta i  no tenen res de nou ni d’original. La premsa de Brussel·les dedica el mateix espai que la de València, i amb la mateixa virulència, a les decisions municipals sobre l’ampliació de zones de vianants o l’adequació de les “pistes cyclables”. Els que tenim canes i memòria recordem l’intent fallit de Ricard Pérez Casado de fer una xarxa ciclista –quant de temps hauríem guanyat!- i els qualificatius que algun mitjà li dedicà, “esa mancha verde que invade la ciudad”. Pérez Casado va abandonar la idea i ara Grezzi ha de reprendre la feina. Al contrari que l’alcalde socialista, l’edil de Compromís té el suport de l’equip de govern, i a més les idees clares, molta energia i sentit de l’humor a cabassades... és obvi que les crítiques li preocupen però tinc confiança que no l’aturaran. Andiamo Giuseppe!

Jordi Sebastià és portaveu de Compromís al Parlament Europeu