GRUPO PLAZA

VA COM VA / OPINIÓN

Perill de secessió

Foto: A. MARTÍNEZ VÉLEZ/EP
25/05/2022 - 

Durant els últims dies hem assistit atònits a l’espectacle del retorn del rei emèrit a territori espanyol. Al respecte s’han escrit rius de tinta i s’han emés hores de ràdio i televisió i comença a ser difícil comentar alguna cosa que no s’haja dit ja. En tot cas, el panorama que ens ha deixat tan sonada visita no deixa massa bones notícies per a la normalitat democràtica i dibuixa senyals d’un perill de secessió real dins Espanya.

No és motiu d’este article repassar la situació judicial de Joan Carles de Borbó, però sí fer notar que, a banda d’haver reconegut delictes fiscals amb una regularització un poc especial, molts altres presumptes delictes mai no s’investigaran per la famosa inviolabilitat constitucional del rei, que a efectes pràctics vol dir que si durant el seu exercici l’ex-monarca hagués atropellat i matat un xiquet mentre conduïa un cotxe no se’l podria haver jutjat per això. Perquè indicis de conductes delictives mentre este home era cap de l’estat n’hi ha a manta. Però res, millor xiular i mirar cap a una altra banda.

Cal fer notar això perquè fa especialment cridanera la defensa tancada del personatge per part d’una part de la societat, gens marginal, que pregona una absoluta indulgència respecte la seua conducta escandalosa i ataca de forma ferotge qui s’atreveix a emetre senyals d’alarma democràtica. Un cap d’estat d’una monarquia parlamentària que va aprofitar el seu càrrec per a enriquir-se personalment i que no ha donat -ni donarà- cap explicació pública torna al seu país des de la dictadura on resideix per a assistir a una regata de vela i dinar amb la seua família. Com és això mínimament defensable? Com una persona que es considera patriota espanyola i monàrquica pot aplaudir este desgavell?

Foto: MARÍA MUIÑA PHOTOGRAPHY

Poden haver-hi diverses causes. Alguns apel·len a l’estima que els provoca un dels guardians de la Transició. Que encara que s’haja portat un poc malament tot està compensat pel seu suposat paper al 23F, segons la versió oficial, com a mite fundacional de la democràcia espanyola. Una espècie d’indulgència prèvia: vas fer allò tan bé que ara tens butlla per a fer totes les malifetes que vulgues. Clar, si el teòric salvador de la pàtria resulta que és una espècie de roder, mal negoci per a esta pàtria. Millor tapar-se els ulls, circuleu que ací no ha passat res.

Però comença a olorar una altra cosa ben diferent a este excés de generositat en el perdó. És una causa més bé tribal. La dreta política, mediàtica i administrativa tot li ho perdonen perquè, en essència, és un dels seus. Forma part del que ells creuen que és la seua classe, la seua condició, definida pel domini del poder en el sentit més gran de la paraula. No el governamental, aquella xicoteta fracció del poder que s’obté temporalment en base a unes eleccions legislatives, sinó el poder de veres, el que mana, el que decideix com són les coses i com no són. Eixos vasos comunicants al voltant de taules en restaurants de luxe amb persones de cognom compost, on potser hi ha directius de l'Ibex, membres de la judicatura, advocats de l’Estat, alts funcionaris, algun comandament de les forces de seguretat i mig aristòcrata despistat, tots ells amb la rojigualda al canell (entenguem la descripció feta sense pretensió d’exhaustivitat).

Este grup de persones defensaran i faran defensar al que ha sigut un dels seus principals líders (i en alguns casos concrets, origen de la seua fortuna o posició social) sense atendre a cap altra raó que no siga clànica. Per a ells no és que la conducta dubtosa haja de ser perdonada, és que no hi ha cap conducta reprovable perquè la impunitat forma part del seu ADN com a classe dominant. I respondran a qualsevol roig, hippy, pollós o qui siga que gose alçar la veu contra les barbaritats emèrites, que no són tan diferents de les que han fet o haurien fet ells si hagueren pogut.

I és ací on rau l’autèntic perill secessionista que té l’Estat espanyol: tota esta sèrie de gent que no accepta les regles del joc que tenim el comú dels mortals perquè ells n’estan per damunt. Que els importa un rave la democràcia perquè per a ells només forma part del paisatge. Que abans són classe dominant que demòcrates. Que volen viure separats de la resta, en un altre sistema legal i de valors on no es puguen discutir els seus privilegis.

Foto: JOSE VELASCO/EP

El que passa és que a voltes no pareix que ells se’n vulguen anar i ser independents, sinó que volen expulsar-nos a tots els que no som com ells. Si són ells els que manen i dominen tots els ressorts del poder, per què se n’han d’anar? Millor aprofundeixen la divisió entre minoria privilegiada i majoria perdedora, que per a alguna cosa estan en el costat bo de la història.

Eixe i no altre és el perill real de secessió que patim. La secessió social, la dels que se saben impunes i immunes, la dels que manen de veres, de tota la resta de mortals. I és este procés secessionista el que qualsevol democràcia hauria de combatre de forma ferotge, perquè en ella sí que s’hi juga la seua essència.

Capítol a banda mereixen aplaudidors i aduladors. Les persones que creuen que formen part d’eixe cercle perquè també porten la bandereta al canell i voten el mateix que ells però que ni en el millor dels seus somnis formaran part d’eixa elit. Els que estan afavorint la secessió però que també viuen expulsats del paradís. Trista vida la d’un autònom que paga l’IVA religiosament al trimestre mentre aplaudeix un defraudador de visita a Sanxenxo. Per a pegar-li una volteta.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme