Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

valència sona

Periodisme musical: rèquiem per una professió?

9/05/2020 - 

VALÈNCIA. Alguna o algú dels presents sabria dir què era un faroner? En 1717, el rei Felip V, davant de l’onada de delinqüents que aprofitaven la nocturnitat a Madrid i a altres grans ciutats per tal de cometre els seus crims, va ordenar que totes les veïnes i els veïns sense excepció d’aquests indrets fixara un fanal a la façana de les seues cases. Es veu que l’home li havia agafat el gustet a això d’encendre ciris després d’haver cremat Xàtiva uns anys abans. Anys més tard, en 1765, un nou rei, Carles III, va instaurar l’ofici de faroner, amb el qual els propietaris de les cases quedaven així alliberats de les despeses de l’enllumenat, manteniment i neteja dels fanals. Un ofici que es considerava essencial, que ningú qüestionava, i que es va mantindre fins ben entrat el segle XX. Fins a la instal·lació generalitzada de l’enllumenat elèctric.

Després de la desaparició de la figura del faroner, sí que va seguir vigent la professió del sereno, professió que va nàixer poc després i que a banda de l’enllumenat també s’encarregava de guardar les claus dels veïns i de “mantindre l’ordre públic”. Un ofici que també va desaparèixer l’any 1977, amb la desaparició de la dictadura franquista i la instal·lació dels porters automàtics.

Són dos exemples de tantes i tantes professions que van desaparèixer en la boira del temps i van caure en l’oblit, soterrats pels nous contexts socials i per la innovació de les noves tecnologies. Ningú les troba ja a faltar, perquè el món va seguir girant sense elles. Encara que el món que girara ja fora un altre.

A aquestes altures del ball, crec que totes i tots som conscients que haurem d’adaptar-nos al ritme en què girarà aquest nou món, i que s’aveïnen temps molt durs per a tots els sectors socioeconòmics. També, per descomptat, per al de la cultura. Com a una de les últimes mostres sagnants d’aquesta “nova normalitat”, el dilluns passat vam començar la setmana amb la trista notícia del tancament de la revista Rockdelux, després de 35 anys dedicats a la informació, l’anàlisi i la crítica musical.

“L’impacte de la pèrdua de Rockdelux és enorme, perquè parlem d’una de les publicacions més veteranes, emblemàtiques i de major qualitat de les que poblaven els nostres quioscos. Una publicació que ha estat lligada a l’educació musical, i fins i tot periodística, de diverses generacions, entre les quals m’incloc”. Les paraules són de Carlos Pérez de Ziriza, un dels periodistes valencians més reputats. Entre les publicacions que compten amb la seua signatura, El País, Mondosonoro, The Hype, Beat Valencia, i un llarg etcètera, a més d’haver publicat un bon nombre de llibres amb la música com a epicentre.

De la mateixa opinió és Arancha Moreno, directora d’Efe Eme, una de les publicacions dedicades a la informació musical més seguides a tot l’Estat, encara que va més enllà: “Las revistas musicales somos una entelequia, una rara avis que se mantiene a flote por puro tesón y con mucho sacrificio. Y cuando las olas hunden el barco de al lado también golpean el tuyo. Que desaparezca una cabecera tan longeva como Rockdelux, con 35 años de historia, es una prueba más de que el periodismo musical vive el momento más delicado de su historia reciente.”

Arancha Moreno. AUTOR: Patricia J. Garcinuño
“Se veía venir que las revistas en papel más pronto o más tarde fueran desapareciendo”. La reflexió és de Jesús Ordovás, mite vivent del periodisme musical a l’Estat espanyol. Un dels fundadors de Radio 3, ha encapçalat diversos programes de ràdio al llarg de la seua carrera, el més conegut dels quals, Diario Pop, es va mantindre en antena durant 25 anys. A més, també ha sigut l’autor d’un bon grapat de llibres de temàtica musical.

“La revista Efe Eme también desapareció de forma mensual y se reconvirtió en una serie de libros trimestrales, combinándolos con la web; y parece que la fórmula les está funcionando”, continua Ordovás. “Ruta 66 ha anunciado que va a seguir publicando en papel, aunque el panorama que se prevé es que las revistas en papel vayan despareciendo tarde o temprano.”

“En el plànol emocional, l’impacte del tancament de Rockdelux ha sigut demolidor”. Les paraules són de Víctor López Heras, director i editor de la revista Beat València, publicació que des de fa més d’una dècada i des d’una posició independent es dedica a informar de l’actualitat musical al nostre territori. “I l’esforç titànic que han mostrat els seus directors per tal de mantindre un projecte rigorós i independent al llarg d’anys molt durs és digne de lloança. Els seus lectors i lectores, encara que ara compren alguna que altra publicació, no faran que l’altra revista reviscole o es mantinga al llarg dels anys, ja que no són les vendes, ni les subscripcions, les que nodreixen la major part del pressupost editorial de cap publicació especialitzada. Això ho fa la publicitat, tant institucional com privada (festivals sobretot), i les subvencions públiques les que sostenen el sector”.

Davant un moment crític per a la premsa, en general, amb tancaments, acomiadaments de gran part de les plantilles o reduccions de salaris, hem volgut analitzar el present i el possible futur del periodisme musical.

Per deferència amb els entrevistats procedents d’altres punts geogràfics de l’Estat espanyol, que no parlen ni entenen la nostra llengua, s’ha optat per reproduir les seues respostes en castellà.

Quin és l’estat actual del periodisme musical a l’Estat espanyol?

Arancha Moreno: “Somos un mercado pequeño, especializado, en el que sobrevivimos gracias a que tenemos perfiles muy diferentes y llegamos a públicos distintos. Creo que en la mayoría de los casos nuestros pros son también nuestros contras: la mayoría somos independientes, no pertenecemos a ningún grupo editorial y eso nos proporciona un poco más de ‘libertad’ a la hora de manejar el barco. Sin embargo, esa libertad supone un peaje caro, porque no tenemos una gran estructura editorial que mantenga el proyecto y cuesta horrores llevarlo adelante en solitario. Además, en periodos de crisis como este, la independencia puede arrastrar otro tipo de opresión comercial, y entonces ya no eres tan libre”.

Carlos Pérez de Ziriza: “Crec que possiblement siga millor esperar uns mesos a l’hora de respondre a eixa pregunta. La situació ara mateix és molt impredictible”.

Carlos Pérez de Ziriza. AUTORA: María Carbonell
Jesús Ordovás: “Ahora mismo hay muy pocas revistas especializadas, tanto de pago como gratuitas. No hay mucho más, porque incluso cabeceras internacionales también han tenido que cerrar. Puede que las revistas de pago tengan que reconvertirse y ser en línea. Respecto a las revistas gratuitas, como Mondosonoro, en las que buena parte de sus contenidos son publicidad de festivales y de compañías discográficas, se da el caso de que ahora no va a haber festivales durante un año, y tampoco presentaciones de discos, así que puede que también desaparezcan. El futuro se presenta muy negativo.”

Víctor López: “En termes globals, la professió està a l’UCI. És un procés lògic després del canvi de paradigma tecnològic des que va començar el segle XXI. La gran recessió de l’any 2008 la va rematar. També és cert que no és el mateix pertànyer a un grup editorial que ser un mitjà independent. De tota manera, el periodisme cultural, en general, no ha sigut el preferit en aquest Estat, sobretot pels directors dels mitjans de comunicació. A França, periòdics generalistes de prestigi com Le Monde o Liberation, homenatgen els seus artistes a les seues portades, i ací els presidents del Govern compren premsa esportiva i van a les llotges dels estadis de futbol a negociar amb els propietaris dels grups editorials. Tenint en compte algunes excepcions, el poder mediàtic espanyol no confia en periodistes per dirigir els seus mitjans, sinó en gestors pragmàtics que no molesten les empreses anunciants, i això ha sigut un factor clau perquè la crisi periodística haja sigut pitjor a l’Estat espanyol que a altres països europeus.”

En quina mesura ha evolucionat el paper de prescriptor que originalment se li pressuposa al periodisme musical?

Arancha Moreno: “Generacionalmente estoy viviendo una etapa muy distinta a la de los prescriptores de antes. Supongo que antes tenían un poder mucho más rotundo que ahora, sentaban cátedra antes de que los demás escuchásemos los discos y, a veces, no llegábamos a hacerlo simplemente porque las críticas advertían que no merecía la pena invertir tiempo y dinero. Eran un puente entre los músicos y el público. Ahora ya no ejercemos de puentes, porque el público puede escuchar el disco directamente sin leer la crítica de nadie y decidir si algo le gusta o no. A esto se le añaden otros factores, como que los periodistas prefieren escribir en positivo sobre los discos que les gustan y descartar los que no, o que los artistas no difunden las críticas que les incomodan. Desde que existen las redes sociales todo el mundo tiene su canal de comunicación y nuestro papel no tiene la fuerza de antaño”.

Carlos Pérez de Ziriza: “Crec que ja no prescrivim res. Però al marge d’això, que seria una funció bàsica del periodista, crec que hi ha un treball de perspectiva històrica, de contextualització, d’interpretació i d’investigació que encara té el seu públic”.

Jesús Ordovás: “Nuestro papel ha cambiado radicalmente. Ahora cualquiera puede enterarse a través de internet de festivales, novedades discográficas, etc. Yo vengo de una época anterior a internet, en la que los periodistas teníamos que ir a Londres o a Nueva York a comprar discos. Por ejemplo, yo tuve que ir a París a comprar los discos de Bob Dylan porque aquí aún no se editaban. Además, los grupos nos pasaban sus maquetas, y las discográficas los adelantos, antes de que los discos salieran. Así que quien quisiera enterarse de lo que pasaba en el panorama musical, tanto nacional como internacional, tenía que leernos o escucharnos, no había más. Ahora ya no, el periodismo ya no se sigue por necesidad, sino por interés.”

Jesús Ordovás.
Víctor López Heras: “La majoria dels periodistes musicals del segle XX eren professionals amb una formació i amb anys d’experiència. Cobraven un sou perquè estaven acreditats per eixa tasca i no havien de retre comptes més que a la seua consciència (si es plegaven a les discogràfiques o als amiguismes) i al director del mitjà en qüestió. Això passa a ser minoritari quan arriba internet i amb la crisi del 2008, ja que la professió esdevé precària. I és ací quan arriba un nou món: apareixen milers de blogs musicals, se sumen les agències de comunicació de les marques publicitàries i el regnat dels festivals d’estiu. Eixa combinació dinamita l’statu quo del prescriptor musical, i per prendre la metxa a la traca final apareixen els influencers. Intentar trobar signatures fiables en aquest context és complicat, però no és impossible, i la tasca dels directors dels mitjans és apostar per elles i no pels que es mouen al dictat de la propaganda i els diners de les marques.”

Renovar-se o morir, sembla ser la consigna. Però, fins a quin punt és això possible? Algunes publicacions intenten actualitzar els seus continguts i apropar-se a noves tendències per tal d’atraure lectors i lectores més joves. Lectors i lectores els quals, en la pràctica, no llegeixen aquest tipus de publicacions. Altres capçaleres tracten de mantindre’s fidels al seu estil de sempre, amb el qual la seua base de lectors i lectores, sense que hi haja una renovació en eixa base. És el peix que es mossega la cua.

Com es pot resoldre aquesta paradoxa perquè el periodisme musical encara siga viable?

Arancha Moreno: “Me preocupa mucho que a las nuevas generaciones no les interese leer sobre música. Nuestra misión ahora es atraer al público nuevo sin perder nuestra esencia, porque el vehículo que utilizamos son las palabras. Ahí está el reto. Cómo conseguirlo ya es otra cosa.”

Carlos Pérez de Ziriza: “Si sabera la resposta a eixa pregunta, crearia el meu propi mitjà demà mateix per a tindre la vida solucionada. En tot cas, més enllà de càlculs de mercat, sempre he cregut que el periodista hauria d’informar sobre qualsevol tipus de música que estiga d’actualitat o que considere rellevant. Perdre la cara a l’actualitat mai hauria de ser la resposta. Dubte que el periodisme de trinxera, fonamentalista o fanzinista, amb tots els respectes, tinga un camí de roses per davant.”

Jesús Ordovás: “Los chavales que consumen trap, reguetón u otros nuevos estilos consumen música a través de teléfonos móviles u ordenador, donde tiene toda la música y la información, y no consumen papel. Por eso las revistas en papel tan solo la consumiremos gente cada vez más mayor, y claro, llegará un momento que eso se extinga.”

Víctor López: “La paradoxa no es resol, i per això tanquen els mitjans i no hi ha visitants joves per engreixar les estadístiques i així aconseguir publicitat. Als nous estils musicals, els més seguits pels nous consumidors de música, l’artista és la marca, no necessiten d’un intermediari, i els xavals tenen els artistes a les històries d’Instagram, a l’abast del seu dit. Des de fa cinc anys, en la Beat portem publicant informació sobre trap, reggaeton i altres estils contemporanis, perquè el periodisme musical no pot viure allunyat de la seua època, però una altra cosa és que eixa informació arribe als menors de 25 anys. Que els mitjans tradicionals donem eixa informació només serveix per apropar les noves músiques als majors de 35 anys, no per a aconseguir audiència entre la franja de 18 a 25 anys. Ni ens coneixen, ni ens llegeixen, ni falta que els fa.”

Víctor López Heras. AUTORA: Merce Galán Rosi Moreno

Segons tots els arguments exposats, quin creieu que és el futur del periodisme musical? Més concretament, té algun futur?

Arancha Moreno: “El periodismo musical es un oficio herido y funambulista. La supervivencia de la prensa musical dependerá de encontrar nuevas maneras de conectar con los nuevos lectores.”

Carlos Pérez de Ziriza: “No ho sé. Jo em dedique a açò perquè és l’única cosa que sé fer mitjanament bé. I perquè m’agrada, és clar. Eixa pregunta ja me la feia jo, en un sentit més ample, quan em vaig inscriure a la carrera de periodisme, l’any 1995. Han passat 25 anys, i ací seguim.”

Jesús Ordovás: “Yo creo que no tiene futuro, que va a desaparecer tal y como lo hemos conocido hasta ahora. Como cantaba REM, “It’s the end of the world as we know it”. Puede que tal vez las firmas de periodistas más conocidas sobrevivan a través de internet. A mi me va a seguir interesando conocer la opinión de gente como Diego Manrique, Jamie Gonzalo o Juan Puchades. Puede que la gente acabe haciendo algo así.”

Víctor López: “El periodisme musical tindrà futur mentre hi haja lectors de qualsevol edat que permeten mantindre els ingressos publicitaris i mentre tinga suport institucional. Però, crec que la gran pregunta és: ‘Quin tipus de periodisme musical rebrà la confiança d’ambdós pilars d’ingressos?’. Si les administracions públiques intenten fer un ús polític del periodisme cultural, només tindran suport aquells mitjans que compren el relat de les institucions culturals de torn. I si els festivals només volen taquígrafs que repetisquen els seus mantres i no garbellen la informació, tindrem el mateix problema. No hi haurà espai per l’anàlisi crítica en la premsa musical.”

Obrir una revista. Fer una ullada a l’índex, però, abans de seguir-la en ordre, buscar primer aquell article sobre el teu grup favorit. Gaudir d’una visió crítica. De l’anàlisi de les cançons. De la contextualització. De la investigació. Entendre millor allò que escoltes i descobrir-ne aspectes nous, no sempre complaents. Perquè el periodisme de vegades és això: escriure coses que no t’agradaria haver d’escriure, com aquest article, i llegir coses que no t’agradaria haver de llegir. 

Una manera de fer periodisme que amenaça amb perdre’s en la boira dels temps, per sobreviure al món de la informació musical només amb notes de premsa de festivals o discogràfiques. Qui sap, tal vegada encara així segurament el món continuarà girant. Encara que el món que gire ja siga un altre.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email