Foto: EVA MÁÑEZVALÈNCIA. El regidor d'Urbanisme de València, Vicent Sarrià, ha fet públic, després de més d'un any de treball, el Pla Especial del Cabanyal-Canyamelar i el seu entorn (PEC), que substituïx al PEPRI (Pla Especial de Protecció i Reforma Interior), el projecte abanderat durant lustres pel consistori de Rita Barberà, aprovat l'any 2001 i suspés pel Ministeri de Cultura en 2016.
El PEC, per tant, hauria d'acaramullar les expectatives i esperances dels veïns i col·lectius que des de fa tres dècades han lluitat per a preservar un Cabanyal sancer i viu i contra l'amenaça que representava (per als propietaris de 1600 vivendes i per al patrimoni moderniste), la prolongació de l'avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar. Les noves directrius s'han proposat de viva veu i a través d'un pdf amb escassa informació específica (és una "versió preliminar" del PEC) i difícil de trobar per al gran públic.
Durant 24 anys els consistoris conservadors liderats per l'alcaldessa Barberà (1991-2015) tractaren d'impondre la prolongació de Blasco Ibáñez contra una majoria de la població, aplastant, a finals del segle XX. N'han transcorregut tres i mig més, amb el govern de la Nau, que anuncià des del minut 1 que el Cabanyal era una de les seues prioritats. Per als oïts del veïnat aquelles paraules eren música celestial i molts estaven convençuts que la situació es capgiraria. Hui la sensació generalitzada és de frustració i decepció.
Mentres governà el PP l'oposició a la prolongació de l'avinguda minvà progressivament, no per falta de convicció, sinó per un argument cada volta més arguït: "arribats a tal punt de degradació, que facen allò que vullguen, però que facen alguna cosa. No es pot viure en estes condicions". Hui el nou Pla Especial del Cabanyal (PEC) podria aplegar a obtindre la cabotada d'una majoria de veïns per pur cansament, per resignació, tot i que els parega decebedor. Seria un error gravíssim haver aplegat fins ací per a morir a la vora: s'estima que l'execució del PEC va a tardar quinze anys, amb la qual cosa serà important lluitar per millorar cada detall, per pegar-li la volta, si cal, abans que comence. O es farà molt llarg. De fet, la primera cosa a reivindicar és un pla més modest, executable en un màxim de cinc anys, per a reduir l'afectació sobre la vida quotidiana dels veïns. Després de tres dècades de degradació i negligències, castigar al Cabanyal amb quinze anys d'obres és, de tot punt, excesiu.
Es diria que existix una certa obsessió amb construir un gran hotel prop del port: si fa un temps Ribó desautoritzava un projecte per a convertir els Docks en un hotel-casino, fa poc tornava la polèmica amb l'anunci de bastir un gran hotel junt a l'estació marítima. Torna l'hotel a estar en l'horitzó, dins del PEC, com si fóra essencial per al futur del Cabanyal.
Ara fa dotze anys que s'inaugurà l'hotel de Les Arenes, arrasant l'antic balneari de finals del segle XIX i amb una altura excepcional. L'operació fon molt criticada però l'edifici de gran luxe es construí, creant una pantalla de més que dubtós gust estètic entre la mar i eixa àrea del Cabanyal. Molta de l'atenció del PEC s'ha centrat ara en este hotel de 17 altures però, tot i que siga difícil de justificar des del punt de vista de la regeneració del Cabanyal (la paraula rehabilitació pareix haver desaparegut del discurs), no és el pitjor dels problemes del pla. La idoneïtat o no de l'hotel no hauria, en cap cas, de solapar el necessari debat sobre la conveniència general del pla.
Gerardo Roger, director de l'equip redactor del pla, i els altres signants exposen, d'entrada, la filosofia que els mou. En esta part preliminar ja apareixen les primeres contradiccions: per una banda s'explica que el PEC partix del PEPRI de 2001, suspés l'any 2016 perquè representava l'expoliació del conjunt històric del Cabanyal, perquè destruïa la trama urbana i part dels elements protegits; però el PEC no suggerix, ni explícitament ni implícitament, la protecció d'eixe conjunt com a tal –de la trama– ni prioritza l'harmonització de l'actuació prevista amb eixa graella i amb el patrimoni protegit. Es posiciona, més bé, per "la regeneració urbana i socioeconòmica", literalment. Sobre esta base, el pla desplega tres objectius essencials: recuperar la mar, la població i el carrer i l'espai públic. Si Rita alçara el cap podria argumentar que el seu PEPRI buscava just açò mateix.
Per a la connexió amb la mar s'han dissenyat itineraris de mobilitat tranquila. La intenció naix d'un cert desconeixement del Cabanyal, ja que millorar la ciutat per als vianants és una necessitat en molts punts, però no una urgència ací. En realitat la trama històrica del Cabanyal, eixa estructura urbana heretada de les fileres de barraques originàries, forma una graella de carrers paral·lels i travessies per a vianants perpendiculars a la mar. El Cabanyal històric ja és just això que ara es vol implementar. Així que, en tot cas, sí que és molt interessant suprimir (o resoldre) les barreres que s'han creat amb els anys, però sense perdre de vista que actualment l'accés dels vianants a la mar és més que òptim i que, per tant, esta actuació és un tant gratuïta, i més encara si tenint en compte que és el motiu que justifica la construcció de cinc aparcaments en altura i un subterrani per a 1.300 vehicles.
El Cabanyal no necessita recuperar la mar; este és un concepte estrany a la situació del poble i la idiosincràcia dels veïns. La mar se n'entra en el Cabanyal a través de la trama urbana que oxigena carrers i travessies, amb la brisa. La mar està a un pas i ben present en tots els carrers, banyats per la llum, sobretot en aquelles àrees on s'han mantingut les cases de dos altures i l'estructura de carrers i travessies està inalterada.
S'anuncia també en el pla la intenció de recuperar el carrer i l'espai públic. En el Cabanyal tradicionalment –de forma minvant– s'ha viscut de cara al carrer. Tant és així que la pròpia vorera, la frontera i el rebedor eren els espais més importants de la casa, els espais de socialització.
La creació de blocs residencials de quatre i cinc altures –com els que apareixen en les recreacions il·lustrades del PEC– barraran alguns dels pasos existents cap a la mar i consolidaran unes altres barreres, i representa una agressió a la trama urbana tradicional i als avantatges històrics per a la qualitat de vida dels veïns. Provoca, a més, just l'efecte contrari al que diu perseguir: aïlla el poble de la mar i crea una sòlida frontera de nous edificis residencials –i nous habitants– que miraran a la platja i la taparan a la resta dels veïns, sobretot en els blocs de l'entorn d'Eugènia Vinyes, i també, en menor mida, en els de Doctor Lluch.
Per l'altra banda, construir cinc unitats residencials amb espais verds interiors, com mostren les imàtgens, és contrari a la conformació tradicional de les vivendes: l'antiga cohesió social del Cabanyal –arrasada en les últimes dècades– està lligada a la disposició de les cases, bolcades al carrer com a espai de convivència; just al contrari del concepte residencial, tan de moda, que incita a viure tancat dins d'una comunitat privilegiada i d'esquenes al carrer i a la resta del veïnat.
El concepte de recuperar població és el més confús. D'entrada és interessant que el pla tinga en compte a la població que ha abandonat el Cabanyal, per diversos motius, o als fills dels actuals habitants que vullguen seguir fent vida ací, quan s'emancipen, però el pla parla de repoblar. Textualment diu que cal atraure al nou barri als veïns que l'abandonaren i a nous habitants que enriquisquen el teixit social. Esta és la base que justifica la construcció de mil noves vivendes en els blocs residencials.
És realment imprescindible apadrinar un efecte crida per a repoblar el Cabanyal? És precís repoblar precisament els espais que no estan edificats i construir blocs residencials per a satisfer eixe efecte crida? Pareix evident que un Cabanyal rehabilitat al costat de la mar és un dels llocs més atractius per a viure en València; no necessita cap efecte crida. I d'una institució pública, com l'Ajuntament, s'espera que resolga els problemes –molts i complexos– dels actuals veïns; no que actue com a promotora de blocs residencials per a atraure'n de nous a un poble que té ara mateixa una part important de la seua bossa de vivenda pendent de rehabilitar, reconstruir i rehabitar. En el Cabanyal existixen, segons diverses fonts, entorn a un 20-25% de vivendes deshabitades –algunes de propietat municipal– i una considerable quantitat de xicotets solars disponibles, tot dins de la trama urbana tradicional.
Un dels grans reptes que sí que té l'Ajuntament és regular el mercat immobiliari per a que alguns dels actuals veïns, amb menor poder adquisitiu o major risc d'exclusió social, poguen fer front, amb èxit, a un procés de rehabilitació i regeneració que, després de dècades de degradació, augmentarà el preu de la vivenda, tant d'adquisició com de lloguer, i que, com a mínim, l'equipararà al de la resta del cap i casal.
Com pot regular el mercat un ajuntament? Pot generar una bossa de vivenda social (contemplada en el pla, per a lloguer social i protecció oficial, però de nova construcció) emprant els habitatges i solars que té en propietat. Açò permetria, a més, la rehabilitació de cases i reutilització de solars municipals, respectant i recuperant la trama urbana tradicional, i contribuiria, a més, a una ubicació aleatòria de la població minoritzada durant els propers anys, evitant l'estratificació social.
Si no és precís fer un efecte crida a nous veïns i es pot crear una bossa de vivenda social alhora que es rehabilita i reconstruïx la trama urbana tradicional, quina necessitat existix de promoure vivenda nova per part de l'Ajuntament? Si ni tan sols és precís, a penes, crear més espais per a vianants, per a què 1.000 places d'aparcament en altura? És més: si després de la rehabilitació i reconstrucció de la trama urbana tradicional i de l'habilitació de la bossa de vivendes d'ús social, encara en calen més, o si cal promoure'n algunes de renda lliure per a finançar les altres actuacions (es parla d'una Memòria de viabilitat econòmica però es desconeix encara el seu contingut)… ¿no es poden fer cases baixes, harmòniques en l'entorn i inserides en la graella tradicional, sense crear fronteres de 4/5 altures?
Sorprén, com ja hem comentat, la inclusió d'un projecte que, segons el text del pla, vol "enriquir el teixit social", afegint a l'ús residencial del PEC, el terciari ("comerç, oficines i hotel") en el cantó d'Eugènia Vinyes front als Docks, on estava el vell Bar Gol, on apareix l'hotel de 17 altures. El pla no concreta si este mateix espai va a ser en realitat un centre comercial i d'oficines a l'ús, junt amb l'hotel, ni per què es considera que el complex enriquirà el teixit social. En contrast amb esta intenció, no es dedica ni una línia al foment del comerç tradicional ni al seu encaix en el PEC.
Hi ha una altra zona d'actuació en l'entorn del tanatori de Servisa en Tarongers, on s'aprofiten els tres grans solars recaents a la redona central per a la construcció d'allotjaments per a estudiants estrangers. Això almenys es deduïx del subtítol de l'epígraf ("àrea Erasmus"), per més que el concepte de l'actuació el definix com a "ús educatiu-cutural". El text no desplega qui promouria i explotaria les instal·lacions. Estos blocs, com la resta, estan dissenyats també en forma de residencial semi-tancat de 4/5 altures. En el cas del projectat en la Malva-rosa té l'agravant de que tapona completament la ja escassa perspectiva de l'hospital de Sant Joan de Déu, emblemàtic i centenari edifici moderniste de Francisco Mora (1913).
Un dels majors atractius del PEC, en un primer colp d'ull, és l'augment de les zones verdes en tota l'àrea d'actuació del PEC: 108.000 m2 més de les que n'hi havien, fonamentalment en l'àrea Erasmus i en la zona d'Eugènia Vinyes, la immensa majoria sobre solars preexistents. En realitat en un nou PEC que contemplara com a innecessaris els grans blocs residencials projectats es podrien aprofitar tots estos solars –o gran part d'ells– per a zones verdes, igualment, incloent a més, en elles, l'espai destinat a les noves construccions.
En tot cas, en l'hipotètic cas que es vullguera justificar l'edificabilitat en altura per a garantir zones verdes o d'esplai, cal recordar que les ja existents en tota esta àrea són considerables: tota la part de llevant de Doctor Lluch, de punta a punta, que queda a més al costat de la platja i del passeig marítim. No té trellat afegir més zones verdes a canvi d'omplir el Cabanyal d'edificis de quatre i cinc altures que encaixonen les actuals vivendes i les aïllen de la mar, guetificant-les fins i tot.
Un dels grans retrets al PEPRI, de fet, era que l'edificabilitat en altura en el nou tram de Blasco Ibáñez, amb edificis luxosos, era una forma de guetificar les parts del poble que quedaven al sud i al nord de l'avinguda, per a poder seguir fent obra nova a mida que s'anaren degradant estes àrees. Sense anar tan llunt, este PEC alimenta les mateixes pors.
En el PGOU de 1988 l'Ajuntament governat pel PSPV-PSOE de Ricard Pérez Casado deixava oberta la possibilitat de la prolongació de Blasco Ibáñez. Aquella tímida posició deixà entreobert el clavill per a que la dreta, des que entrà en el consistori l'any 1991, fera bandera del projecte i decidira anar a la guerra contra l'oposició veïnal. Amb la boca més o menys xicoteta els posteriors dirigents socialistes sempre s'han penedit d'allò i obertament s'han posicionat per la rehabilitació integral del Cabanyal. Este PEC és un gerro d'aigua gelada per a milers de veïns, com ja va ser-ho el globus sonda llançat fa uns mesos, quan es va anunciar la destrucció de part de l'actual polideportiu per a construir 700 vivendes, anunci ràpidament rectificat.
L'actual versió preliminar del PEC preocupa, més que per les propostes concretes, per la filosofia que subjau i que delata una alarmant falta de sensibilitat per la preservació patrimonial i identitària del Cabanyal.
Vista aèria des del Grau. © Aumsa
Vista aèria des de la Patacona. La reurbanització de la connexió de l'avinguda amb l'estació és el projecte més encertat del pla. © AumsaPotser el Cabanyal del futur a penes mantinga un rastre del que formàrem part nosaltres i els nostres pares i els nostres iaios. Les ciutats en general creixen amb escàs respecte pel seu passat, deixant en tot cas illes excepcionals d'altre temps i arrasant la resta, creant capes que se suplanten les unes a les altres, amb el gust estètic de cada època i la perenne irreverència per la memòria col·lectiva. Per això és molt difícil –i valuós– trobar un conjunt patrimonial com el que representa el Cabanyal, encara i a pesar de les enormes agressions estètiques patides des dels anys 60 del segle XX.
L'oportunitat és ara i ací. Des d'un punt de vista arquitectònic i patrimonial –i també polític– este PEC representa una oportunitat històrica perduda per al Cabanyal i per a la ciutat de València. Un altre PEC és possible: més modest i econòmic, respectuós amb la identitat històrica del poble i que es puga executar en un màxim de cinc anys, un termini raonable per a la vida quotidiana dels veïns. Perquè tan important com encertar amb el pla és permetre als ciutadans que puguen rescatar, a la fi, les seues vides, després de tres dècades de lluita. A banda dels arguments exposts, quinze anys és molt de temps, un galló massa gran de vida, un horitzó en excés llunyà per a poder mantindre la il·lusió de tornar a vore la llum, al final del túnel. Un altre PEC és possible. I precís.
