La proximitat de l’estiu que anuncia el començament de setembre ésuna època “post-festivalera” en termes musicals, un bon moment per a revisaralguns temes de l’estimulant i, al mateix temps, melancòlica música de La Habitación Roja, que com el bon vimillora amb els anys. Entre el seu repertori extens i sentit, em fixe en unacançó extreta de l’àlbum Cuando ya no quede nada i que dóna nom almini disc Posidonia.
Bailas al son de las olas
y no hay nadie que lo haga como tú.
Yo conozco bien los mares
y no hay nadie en este mundo como tú
Diu una de les estrofes d’aquesta cançó d’amor carregada de missatges encisadorament onírics, que pren el nom d’un vegetal que viu davall la mar però que no és un alga sinó una planta. La Posidonia oceanica és el nom científic d’un dels majors tresors del Mediterrani, que viu a escassa profunditat de la superfície per a poder captar la llum del sol que precisa la clorofil·la per a fer funcionar el seu cos. Com també diu la cançó és com una “tela de araña” que cobreix els fons marins i que dona refugi a una gran varietat de fauna marina que aprofita eixes extenses praderies verdes per a reproduir-se, alimentar-se i amagar-se de possibles enemics. Esponges, tot tipus de mol.luscos, llobarros, estreles de mar i fins a mil espècies diferents fan de la posidònia la seua casa i el seu rebost d’aliment.
Els beneficis que aporta aquesta espècie endèmica del Mediterrani ajuden a mantindre l’equilibri de tot el planeta amb la captació del CO2 mitjançant les seues esveltes fulles verdes, que dansen al ritme dels corrents en una compassada i relaxada coreografia mediterrània. Les arrels que subjecten la planta contribueixen a l’estabilitat del llit marí i frenen els efectes dels temporals, com a tanques naturals situades molt a prop de la costa.
Les aportacions sostenibles de la posidònia no acaben amb el seu cicle vital, les fulles mortes o les que arranquen els temporals que arriben a les platges contribueixen a frenar l’erosió del litoral. Eixes aglomeracions ja seques són un símptoma de la bona qualitat de l’aigua, ben oxigenades i sense contaminants, a pesar que molts banyistes estiuencs només veuen en elles una molèstia que els impedeix gaudir de la platja al seu gust, asèptic i funcional, sense pensar que tots estem envaint un entorn natural, que ja era habitat pels avantpassats de la posidònia almenys fa 120 milions d’anys.
En els seus orígens primigenis la Posidonia oceànica habitava zones de frontera entre la terra i la mar, era per tant capaç de sobreviure fóra de l’aigua durant breus períodes. Finalment la seua personal evolució la va decidir a endinsar-se definitivament mar endins, però possiblement com a record dels seu passat ha conservat el costum de viure a prop de la costa, entre profunditats que oscil·len entre un i 40 metres de fondària.
La importància de la posidònia va fer que les praderies situades entre Eivissa i Formentera foren declarades Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Al territori valencià també sobreviuen extenses masses ben conservades, especialment al sud d’Alacant davant la serra Gelada, entre Benidorm i l’Alfàs del Pi, i l’illa de Tabarca, prop de Santa Pola, així com en aigües de la serra d’Irta i el Prat de Cabanes-Torreblanca. En total la posidònia ocupa aproximadament 38.000 km2, el que suposa el 3% d’espai de la conca mediterrània.
En l’actualitat la superfície que ocupa la nostra amiga marina es troba en clara regressió a causa de diverses amenaces, com ara la contaminació o l’acció d’embarcacions pesqueres i d’oci que amb ancores i cadenes llauren els fons marí destruint en uns segons allò que la mar ha tardat segles en construir. L’augment de la temperatura de l’aigua, afavorida pel canvi climàtic, és altre motiu que ha aconseguit reduir les seues poblacions. A més, la planta mediterrània ha de lliurar un desigual combat cada dia contra les espècies invasores, especialment contra l’agressiva Caulerpa taxifolia. Es tracta d’un alga originària d’aigües tropicals i subtropicals de l’Oceà Atlàntic i del Pacífic que està delmant les poblacions de posidònia, i amb ella qualsevol forma de vida, es tracta d’una “espècie d’Àtila de la mar”. Com es deia dels reis dels Huns, en la terra que xafa la Caulerpa ja no torna a créixer mai més cap altra herba.
La plaga desencadenada per aquesta espècie de Caulerpa que pateix des de fa uns anys el Mediterrani té l’origen a Mònaco l’any 1984. El museu oceanogràfic d’aquest principat dedicat al luxe i l’ostentació va voler netejar els seus aquaris, a causa de la tonalitat verda provocada per la proliferació d’algues. Les aigües brutes foren llançades a la mar i amb elles restes de Caulerpa taxifolia en poc temps la invasora va colonitzar tota la costa blava francesa, la italiana i després les Illes Balears. Recentment aquesta alga tropical ha sigut detectada també en aigües de Croàcia dins una expansió difícilment controlable.
La protecció de la Posidonia oceànica no està garantint la seua supervivència però almenys pot reduir l’impacte humà sobre una planta que ha contribuït a fer el món més sostenible, com també ho fa La Habitación Roja amb la seua música. És hora ja de mirar-la d’un altra manera i recordar-la durant tot any com un fruit de la mar que forma part del paisatge mediterrani durant tot l’any.