Vesprada de diumenge. Acaba Years and years i tornem a la no-ficció. Potser mai l’hem abandonada. Després de la cimera del G7, el president francés Emmanuel Macron anuncia que no ratificarà l’acord de Mercosur si no hi ha garanties que Bolsonaro, el seu homòleg al Brasil, acomplirà els compromisos ecològics adoptats en la cimera del G20 a Osaka. Pum, l’acord UE-Mercosur trontolla.
El darrer juny la Unió Europea confirmava, després d’un procés de negociacions de més de 20 anys, que havia arribat a un acord definitiu per l’aprovació del tractat comercial amb els països fundadors del Mercosur (Brasil, Argentina, Uruguai i Paraguai). A l’Estat Espanyol, malgrat el rol important que el mateix Pedro Sánchez hi havia jugat en l’aprovació, la notícia no va tardar a rebre veus crítiques, especialment des del camp valencià.
Per a la citricultura valenciana, Mercosur és la segona part d’una pel·lícula-malson: després de l’obertura del mercat sud-africà, el lliure comerç amb aquests països d’Amèrica del sud planteja preocupacions serioses per a un sector ja maltractat. En aquest cas, per als productors de sucs -un dels productes estrela amb qui Brasil jugaria fort- i d’arròs, un mercat que no ha parat de créixer a l’altra banda de l’Atlàntic.
Resulta així clar que la importació d’aquests productes tindria com a conseqüència més notable una caiguda dels preus dels productes locals. Una amenaça per a un sector ja de per si maltractat que sobreviu de la venda de fruita a preu de misèria per a l’elaboració de suc com un element d’oxigen a final de temporada. Però és que aquest abaratiment de l’oferta no és espontani: l’explotació i precarietat laboral als països del sud, la no assumpció de les externalitats climàtiques del transport i la falta de reciprocitat en els controls fitosanitaris s’amaguen com a vertaderes causes del low cost agrari.
Malgrat tot, la pressió de les demandes d’unions agràries no ha sigut suficient perquè el govern de Pedro Sánchez qüestionara l’aplicació de l’acord. I tristament, tampoc l’executiu valencià ha estat decisiu en la reivindicació del nostre camp. Una pràctica habitual que contrasta amb la forta defensa del mercat de la ramaderia que han fet recentment Irlanda, França o Polònia.
A Europa, doncs, res de nou: lliure comerç com a baluard d’una UE-mercat. Una UE-mercat que està fracassant estrepitosament en la protecció de drets socials, en la lluita contra l’emergència climàtica, en la democratització del seu funcionament o en l’aprofundiment de la integració i ampliació de la Unió. En definitiva, una Europa que incapaç de donar resposta als reptes actuals sota el model neoliberal que avantposa els diners dels corporates a la vida de la seua gent.
Precisament, és aquest mateix sistema el que s’amaga darrere la desforestació de l’Amazònia. Tot i que encara no hi ha un informe oficial de la superfície cremada, s’estima que el bosc amazònic pateix els pitjors incendis forestals dels últims anys. Cremem la selva, i ens sembla normal. Potser perquè durant 17 dies els mitjans europeus no ens havien informat, potser perquè hem normalitzat l’espoli agrari i el tempo de queimadas, l’acció de cremar terres forestals per convertir-les en pasturatge. Total, com són els beneficis i el lliure comerç el que importa, tant s’hi fa, cremem-la!
Després, haurem de normalitzar també que no tornarem a veure més capim (herba de pasturatge que creix després dels incendis) perquè haurem desequilibrat l’ecosistema que feia possible el seu creixement. Haurem de normalitzar potser també les guerres per l’arròs, per la dacsa, per l’aigua… Haurem de normalitzar els nivells de CO2. Haurem de normalitzar no tindre electricitat, ni Netflix, ni Years and Years. I això, vaja, això no ens agrada.
Potser és el moment de repensar-nos. La Unió Europea no pot seguir sent el mercat destructiu de boscos i vides. Pot ser, una forma de pregar per l’Amazònia és aturar tractats que fomenten la seua destrucció i la ruïna del nostre sector agrícola.
Adrià Sisternes, membre de Joves PV – Compromís i assessor estratègic de l’European Free Alliance