Aquesta setmana els propose reflexionar sobre per a què estem disposats a pagar impostos. Jo, personalment, estic disposada a pagar impostos en funció de la capacitat de pagament de cada persona per a que hi haja una sanitat universal, una educació que assegure la igualtat d’oportunitats (incloent el foment i l’ensenyament de la nostra llengua i cultura pròpia), uns serveis socials i a la dependència que aconseguisquen que totes les persones en situació de necessitat siguen ateses, unes infraestructures del S.XXI i una política econòmica que promoga l’economia productiva (incloent tots els sectors) amb respecte pels drets humans i l’equilibri mediambiental. Doncs be, aquestes funcions són les que té atribuïdes constitucionalment la Generalitat Valenciana (en aplicació de l’art. 148 CE) i formen par del desenvolupament del nostre autogovern, per tant quan es demana retallar la despesa autonòmica s’està demanant retallar la despesa social. També estableix la Constitució espanyola que el sistema de finançament autonòmic ha d’assegurar l’autonomia financera dels governs autonòmics (arts. 156, 157 i 158 CE), qüestió aquesta bastant lògica doncs sense autonomia financera no hi ha una autonomia política real.
Recorde aquests punts en referència als que s’autoanomenen “constitucionalistes”, però que en realitat el que estan implementant és la recentralització de l’estat. Cosa que va en contra de la Constitució que diuen defensar, atès que aquesta no supedita cap administració a altra si no que el text literal estableix una sèrie de competències que són exclusives d’una administració o d’una altra. Per què és aquesta la meua opinió? Donaré algunes raons, en primer lloc l’actual model de finançament autonòmic caducava el 31 de desembre de 2013 (fa 4 anys). No haver renovat el model de finançament autonòmic implica que l’estat ha anat contra la nostra autonomia política. A més es dona la circumstància que a l’hora de fixar quina part del sostre de dèficit correspon a l’estat i quina a les autonomies, el ministre d’Hisenda Sr. Montoro és jutge i part atès que té la capacitat de vet en la “negociació” i això implica que la negociació no és tal si no que el Sr. Ministre pot (i això ho fa) imposar el seu criteri per damunt del de les administracions que constitucionalment presten els serveis més importants per al benestar de les persones (les comunitats autònomes).
Si ens centrem en el cas particular valencià, que és el que ens afecta en primera persona, es dona la circumstància que som l’únic territori amb renda per càpita per baix de la mitjana de l’estat que és contribuent net. Això vol dir que sent pobres paguem com a rics. Per això la perpetuació d’un sistema de finançament autonòmic caducat que infrafinança els serveis públics valencians implica que els ciutadans d’aquesta terra no tenim els mateixos drets en la pràctica que els d’altres territoris, cosa que contravé l’art. 139.1 de la CE que diuen defensar.
I si a aquesta pregunta de per a què estem disposats a pagar impostos li donem la volta? Per a què no estarien disposats a pagar impostos? La meua resposta aniria en la línia d’afirmar que no vull que els meus impostos servisquen per a comprar armes ni per mantenir cap tipus d’organització (militar o no) que puga ser utilitzada per a coartar la llibertat de les persones o anar en contra dels drets humans en qualsevol lloc del món (incloent dins de les pròpies fronteres de l’estat). En aquest sentint, durant la darrera setmana hem sigut coneixedors que l’estat s’ha compromès amb l’OTAN a incrementar la seua despesa militar en un 80% per al 2024. A més que durant l’exercici 2017, el pressupost de defensa ha incrementat la seua despesa en compres d’armes un 32%. Aquestes són competències exclusives de l’estat (art. 149 CE) i eixes despeses són una decisió política del govern del Sr M. Rajoy. Un govern que, d’acord amb dades de l’EUROSTAT, ha fet créixer el deute públic de l’estat entre 2012 i 2016 del 70% a més del 100% del PIB (sense computar el cost del rescat bancari que també haurem de pagar).
Doncs be en aquest context, la setmana passada el ministeri d’Hisenda va fer noves imposicions a la Generalitat per a donar-nos accés al FLA. Eixes noves imposicions impliquen que per a que la nostra Generalitat tinga accés al diners que el poble valencià hem pagat en impostos, per a poder proveir al poble valencià dels serveis públics més lligats al benestar de les persones, el ministeri ha de tenir accés a tots els expedients de despesa i autoritzar o no. Aleshores on està l’autogovern dels valencians? Té igual el que vote el poble valencià? Ens teledirigeixen des de Madrid?
El problema que tenim els valencians és que no tenim Hisenda Foral, cosa que si tinguérem fins 1707, i per això qui recapta és qui té la paella de prendre decisions polítiques pel mànec. Sense autonomia financera real, Hisenda Foral Valenciana, no tindrem mai autonomia política real.
Clar, i a tot açò resulta que el Sr. Ministre és el mateix Sr. Ministre que NO va veure que s’estaven manipulant els comptes públic valencians en l’època en que els seus companys de partit governaven la Generalitat. Cosa per la qual la UE ens ha posat una multa de 19 milions d’€, que ha sigut ratificada recentment pel Tribunal de Justícia de la UE.
Com a conclusió, jo diria que un Sr. ministre d’Hisenda que en els seus anys en el càrrec creix el deute públic de l’estat en més de 30 punts percentuals sobre el PIB, al que el Tribunal Constitucional li declara inconstitucional una amnistia fiscal que afavoria als defraudadors, que du 4 anys amb el sistema de finançament autonòmic caducat i que quan s’auto-atribueix la funció de controlador es manipulen els comptes públics, no és la persona més adequada per a exercir les funcions de ministre d’Hisenda. En altres països occidentals més avançats aquest Sr. havera dimitit o se l’hauria cessat, però açò passa a Espanya.
Qui controla al controlador? En la meua opinió, tots aquests fets posen de manifest que pot ser la Hisenda pública de l’estat espanyol necessitaria una intervenció europea perquè els anys passen, els problemes no es solucionen i es van fent més grans.