Hoy es 18 de enero
GRUPO PLAZA

café del temps / OPINIÓN

Recordant Enric Valor

18/01/2025 - 

El passat dilluns, 13 de gener, en què es van complir cinc anys de la mort de l’escriptora d’Alcoi Isabel Clara-Simó, es commemoraven igualment els vint-i-cinc anys exactes del traspàs del senyor Enric Valor i Vives. Per això, avui —avui mateix, a les 11.00 h al Cementeri de València i a les 12.30 h a l’Aula Magna de la Universitat de València— se’n celebra l’efemèride amb la jornada institucional «25 anys recordant Enric Valor», organitzada conjuntament per la Universitat de València, la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana —que també involucra, com és sabut, la Universitat Jaume I de Castelló. Fet i fet, encara en vida seua, Enric Valor va ser nomenat doctor honoris causa per les tres universitats públiques valencianes amb estudis de Filologia. Però tocava que fora a València on es programara l’acte central d’homenatge al genial escriptor de Castalla: perquè a la ciutat de València és on va acabar el senyor Valor els seus dies, i perquè al claustre de l’edifici històric de la Universitat de València es on va ser acomiadat ara fa vint-i-cinc anys, amb els honors doctorals propis de les grans ocasions —incloent-hi l’emocionant tradició de les tres últimes voltes al claustre, amb el fèretre sobre els muscles dels assistents, girant al voltant l’estàtua de l’humanista Joan Lluís Vives.

Entre els molts privilegis amb què la vida m’ha volgut obsequiar, sempre reconeixeré que hi ha el luxe d’haver pogut conversar llargament —amicalment i distesa— amb el senyor Enric Valor Hernández, fill primogènit de l’escriptor. I ara que recordem la figura i l’obra de son pare amb motiu del vint-i-cinc aniversari del seu final vital, no puc sinó rememorar el moment en què precisament el seu fill Enric em va voler contar, a la sala d’estar de sa casa —a la Gran Via Ferran el Catòlic, de València— com va ser la mort del gran prosista de Castalla. Tots dos conversàvem a propòsit de la immensa festa de records que el fill de l’escriptor conservava de son pare i, comentant-ne les circumstàncies del decés, se m’acut preguntar-li, per pura i morbosa curiositat:

—Per cert, Enric: on va ser que va morir ton pare, exactament?

I la resposta del fill de l’escriptor em va impactar d’una manera que mai no podré oblidar:

—On? Xe, home! Ací on estem. Ací, ací, ací. Estava assegut ací —em deia Enric, assenyalant emfàticament la cadira del racó, a l’altra part de la taula que hi havia a la nostra dreta—. I jo estava al seu costat —m’explicava la bellíssima persona que és Enric, assenyalant ara la cadira del costat—. Estàvem dinant. I quan vam acabar de dinar és quan va, i es queda parat, i diu aquella famosa frase: «No sé si plorar, perquè em pense que em morc.» Va enrotllar el cap. I es va morir. Allí enfront hi havia un dels bessons, que és metge. Jo: «Papà, papà!» I el meu fill va dir: «No cal que faces, que és mort.» Va ser qüestió de segons. S’ho notà ell. Es va adonar que li fallava el cor, o jo què sé. «Vull plorar, que em morc.» I ja està. Ací mateix, en aquesta cadira. Ací: ací mateix. En fi... Ha deixat petjada, mon pare: una petjada forta, saps?

I tant que ha deixat petjada —«una petjada forta»— el senyor Enric Valor i Vives! Tan i tan forta, que ara que en commemorem un quart de segle de recordances, es podria dir que el conjunt de la societat valenciana el sap reconèixer unànimement com un dels grans referents de la cultura valenciana del segle XX. I això, en el seu triple vessant com a lingüista, com a novel·lista i com a rondallaire. Més encara: diria que la memòria del senyor Enric Valor i Vives simbolitza —com ningú—, des dels tres vessants apuntats, l’oportunitat d’una triple reconciliació històrica al si de la nostra societat: la reconciliació amb les pròpies paraules, la reconciliació amb la pròpia tradició literària, i la reconciliació amb les formes pròpies de la fantasia, la màgia i la meravella. I tot això, gràcies a un treball pacient, metòdic, sòlid, sostingut, honest i pertinaç que es va traduir en llibres absolutament fonamentals en els tres àmbits citats. Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971), Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano (1973), Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià (1977), La flexió verbal (1983), Temes de correcció lingüística (1983), Vocabulari fonamental (1988) o Vocabulari escolar de la llengua (1989) són títols essencials en la lingüística valenciana del segle XX. L’experiment de Strolowickz (1931), Narracions de la Foia de Castalla (1953), L’ambició d’Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), Narracions intranscendents (1982), La idea de l’emigrant (1982), Temps de batuda (1983), Narracions perennes (1988), Enllà de l’horitzó (1991) i Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles (1996) constitueixen un corpus narratiu crucial en la gran aventura protagonitzada pel poble valencià quant a la represa d’una tradició literària homologable a la de qualsevol altra llengua o qualsevol altra cultura del món. I les trenta-sis Rondalles valencianes (1950-1976) («Joan-Ratot», «Home roig, gos pelut i pedra redona», «Les velletes de la Penya Roja», «La rabosa i el corb», «Història d’un mig pollastre», «El castell d’Entorn i no Entorn», «Comencilda, Secundina i Acabilda», «Joan-Antoni i els torpalls», «I queixalets també», «Les animetes», «La crida de la rabosa», «El Gegant del Romaní», «El patge Saguntí», «Peret», «El dimoni fumador», «El xiquet que va nàixer de peus», «Els tres plets de Pasqua Granada», «Abella», «Esclafamuntanyes», «L’albarder de Cocentaina», «El jugador de Petrer», «Don Joan de la Panarra», «El llenyater de Fortaleny», «La Mare dels Peixos», «El Castell del Sol», «Els guants de la felicitat», «L’envejós d’Alcalà», «El ferrer de Bèlgida», «El rei Astoret», «La mestra i el manyà», «L’amor de les tres taronges», «El príncep desmemoriat», «Llegenda del palleter», «Nabet», «El darrer consell» i «El pollastre de festes») no solament són una peça cabdal en el fascinant viatge de la recuperació i la vivificació de l’imaginari popular autòcton: són també una veritable obra mestra —un projecte literari únic a escala universal!— que ocupa, si més no, un lloc nuclear en el cànon de les lletres valencianes contemporànies. I pot servir per a il·lustrar-ho el consell que, com a expert qualificat, va redactar el professor d’etnopoètica Joseph Sobol, de la University of South Wales, en el seu informe al responsable de la prestigiosa editorial britànica Routledge, que acaba de publicar la traducció a l’anglés de les Rondalles valencianes (a càrrec de Maria Lluïsa Gea Valor i Paul Scott Derrick), quan n’estava sospesant la viabilitat i l’interés del projecte: «Publica-ho... O viu per a penedir-te’n!» Literalment: «Publish or live to regret it!»

La d’Enric Valor és, sens dubte, una obra extraordinària que respon a unes circumstàncies històriques insòlites —hi ha prou a pensar en la censura que va patir, o en el detall que la meitat de les Rondalles valencianes van ser escrites dins de la presó Modelo, on va haver ser represaliat durant quasi tres anys— i a una personalitat igualment excepcional. Per això em va entendrir especialment el testimoni de la mort de Valor que el seu fill Enric va voler compartir amb mi just al mateix lloc on es va produir: perquè aquelles últimes paraules de l’escriptor recordades pel fill són, si bé es miren, del tot clarividents respecte d’un fet que em sembla absolutament crucial per a comprendre la vida i l’obra que ara, vint-i-cinc anys després, rememorem, celebrem i homenatgem. «Vull plorar, que em morc», proferit en l’últim i definitiu instant, no deixa de delatar una fèrria, contumaç i obstinada adherència a la vida. Exactament: el testimoni postrem, categòric i conclusiu d’un amor insubornable per la vida. Perquè em fa l’efecte que Enric Valor, en el seu ofici de l’amor a les paraules i a l’art de les paraules (que és la literatura), no feia sinó canalitzar, redirigir i expressar el seu intens, pregon i meravellós enamorament per la vida —si és que un amor i l’altre no són, en realitat, un mateix, únic i indestriable amor...

Aquests dies en què he rellegit l primera novel·la important de Valor, L’ambició d’Aleix, sobre els escenaris prodigiosos on s’ambienta (la serra d’Aitana, la Font de l’Arbre, el Salt d’Alcoleja, Callosa d’en Sarrià, Sogai, la mar d’Altea...) i que he tingut també l’oportunitat de tafanejar amb detall la traducció d’Anys i llegües de Gabriel Miró (feta per Valor a l’interior de la seua cel·la a la presó Model l’any 1967) he tornat a sentir el rar vitalisme que la prosa del castallut m’imprimeix en l’esperit. I, per això, en la jornada d’avui, en què institucionalment celebrem a València la memòria de l’escriptor, tinc la sensació que recordant-lo i honorant-lo no fem sinó —senzillament— mostrar-nos humans; noblement i senzillament humans: enamorats de les paraules, enamorats de la vida i enamorats de la fantasia. Que potser no és sinó —vull insistir-hi— una mateixa, única i indestriable forma de l’amor...

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme

Acceso accionistas

 


Accionistas