Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

AMAGATS EN LA CIUTAT

Refugis, la història invisible per a les noves generacions

Símbols de l’empar, Londres, Barcelona i Alcoi fan didàctica dins dels seus asils antiaeris

30/11/2015 - 

VALÈNCIA. València Ciutat Refugi no és només el propòsit del consistori amb els refugiats; és l’essència d’esta metròpoli, plegada d’estructures antiaèries per fer front una guerra en què per primera volta es bombardeja indiscriminadament contra la població civil; habitacles que representen l’empar de la societat, sense carnets ni ideologies; proteccions que hui en dia, tot i l’excel·lent estat de conservació d’una desena, continuen sense ser visitables diàriament, mentre Londres, Barcelona, Alcoi i Cullera fan didàctica en els seus i entre les noves generacions.

“El más fàcil de enseñar sería el del Ayuntamiento de Valencia”, sosté l’investigador i autor de la guia urbana de Valencia 1931-1939, José María Azkárraga, ja que “una vez abierto a los ciudadanos el balcón y el museo y con un protoclo de seguridad ya diseñado, el siguiente paso sería habilitar el acceso al mismo. Apenas cuesta dinero”. De camí al refugi, hui magatzem caòtic d’informes municipals, contemplem senyals de la història que li donen sentit. Es troben a la façana i les columnes –marques dels projectils caiguts sobre l’edifici-, a l’escala principal –hui presidida per un Crist que en aquells anys deixava lloc a un balcó- i el saló de plens –on se celebrà el II CongEl regidor Matías Alonso en una galería d’un dels dos refugis baix l’Estació del Nord, ple de fuel de les calderes.rés d’Intel·lectuals Antifeixistes en Defensa de la Cultura, trobant-se entre els seients Antonio Machado i Ernest Hemingway, entre altres.

El redescobridor del refugi municipal va ser el regidor socialista Matías Alonso. Era 2007. Este detectiu d’asils antiaeris va ser, junt a Azkárraga, el primer també en tornar a pisar un dels dos que s’amaguen al subsòl de l’Estació del Nord, encara amb el fuel indissoluble derramat de les calderes. “Conseguimos parar la destrucción del que se encuentra en el Instituto del Grao. Su director quería ampliar el patio y eliminar uno de los más peculiares, pues debido al nivel freático de los Poblados Marítimos está constuido en superfície”, rememora Alonso.

En peu en pocs mesos

No fou fàcil construir-los en un subsòl amb una capa freàtica d’escassa capacitat i saturat de sèquies; amb una mà d’obra escassa, amb la majoria d’homes al front, i sobrevivint als més de 400 bombardejos que arriben per mar i aire sense cap lògica temporal ni geogràfica. Això sí, es tenia a l’abast –a les indústries de Sagunt- dos materials consistents, com són el formigó i l’acer. Representen, per tant, un exemple de treball conjunt de la societat civil, alarmada per l’experiència barcelonina i coordinada des de la Junta de Defensa Passiva, que ha fet front a 78 anys d’ignomínia franquista, por socialista i rebuig popular.

Francisco Taberner en porta ja comptats 270, entre soterranis particulars –hui magatzems de botigues o el menjador d’un restaurant de menjar ràpid al carrer Marqués de Sotelo- i edificis públics de nova construcció, la majoria a prop o fins i tot dins de centres educatius. Va ser el primer a reivindicar la seua visibilitat fa ja 16 anys. “Se derribó un edificio en la calle Pedro III El Grande y vi que había algo raro, mucho hormigón y entonces deduje que era un refugio”. Per a ell, s’hauria de fer visitable el de l’Institut Luis Vives, el més gran -amb capacitat per a 1.000 persones-, recentment rehabilitat i que te gala d’ensenyar el seu equip directiu. “Eso sí”, matisa l’arquitecte, “tendrían que recuperarse los bancos de obra y los textos que informaban a los ciudadanos. En ese sentido, el mejor conservado es el del colegio público Balmes”. Este últim tan sols pot visitar-se cada dos anys el dia 30 de gener, dia escolar de la No Violència i la Pau, i l’aforament és molt limitat.

En 2005 l’Associació de Recreació de la Memòria Històrica ‘Línia XYZ’ va demanar convertir en museu un altre dels més accessibles, ubicat al carrer dels Serrans. Es va discutir en el ple municipal, “y el PP se cerró en redondo”, recorda Jorge Vera. Per contra, va mantenir intacte l’acord oral de cessió del refugi del carrer de Dalt a la Falla Ripalda-Sogueros. Es va deixar en ‘usufructe’ l’any 1958 a canvi que els fallers netejaren el fang de la riada i el manteniren. I així fins a hui, sense cap lloguer, explica el seu president, Enrique Pérez. Són els dos més fàcils de reconèixer al nostre pas per la ciutat, gràcies a l’ideograma que els identifica. S’ha dit que va ser obra de l’artista Josep Renau, però la tipografia s’atribueix als col·laboradors de l’arquitecte municipal Goerlich Lleó. Te reminiscències a la del dissenyador Paul Renner i a la de marques coetànies com la del paquet de tabac ‘Ideales’.

Un dels últims en aflorar ha sigut el que es troba baix el Palau del Temple, ple de terra per dins. Uns són privats, altres municipals i uns tercers de la Generalitat. L’any passat una dotzena van ser declarats Bens de Rellevància Local. I per l’accés públic a un parell d’ells han signat informes el Consell Valencià de Cultura, el Síndic de Greuges i la Universitat de València. La dels refugis continua sent la història impossible de contar in situ, al menys fins que arriben l’any vinent els homenatges a les huit dècades de República valenciana.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email