Rescat financer i pensions

Les xifres del rescat a la banca solen ser tan estratosfèriques per al comú dels mortals que moltes persones han perdut el compte. En conseqüència, molta gent s’ha habituat a escoltar les xifres de milers de milions d’Euros públics que tota la ciutadania, a escot, hem posat per rescatar uns bancs irresponsables i que han gestionat mal els riscos associats al negoci financer.

I és que no són pocs els liberals de saló que veuen normal que es rescate amb diners públics provinent d’un préstec a l’estat espanyol a la banca espanyola i que la banca no retorne els diners prestats. Anem a pams, en una economia de lliure mercat  l’estat no hauria de rescatar empreses que gestionen malament perquè es suposa que el mercat expulsa a les empreses que no gestionen bé i això forma part de la dinàmica del lliure mercat que enforteix l’economia. Però, “Oh wait!”, alguns s’omplin la boca amb conceptes de lliure mercat fins que arriba el moment que el lliure mercat porga la seua mala gestió. Aleshores, ja entonen momentàniament els arguments del “too big to fail”, el rescat del dipositants que s’ha de fer (segons ells) a través del rescat de les entitats financeres. És a dir defensen el lliure mercat mentre no els toque a ells però quan els toca ben bé que volen un rescat públic de tot un sector que posa en risc tot l’estat del benestar en el moment que més falta feia, en plena crisi.

El més sorprenent de tot plegat, és que aquesta història encara no ha acabat si no que només hem assistit a la fi del primer acte. No se si en són conscients però el rescat bancari és un llast financer per a l’estat espanyol, és a dir per a tothom que paguem els nostres impostos. I no se vostès però jo no vull pagar impostos per a rescatar bancs ineficients que no gestionen com deurien i, amb això, mantenir-los en el mercat quan els mecanismes del mercat els expulsarien. Jo vull que els meus impostos es dediquen a mantenir l’estat del benestar.

Per a que prenguem consciència de la relació directa que hi ha entre rescat bancari i el sosteniment de l’estat del benestar he volgut relacionar les xifres actuals del cost del rescat bancari amb les de la vidriola de les pensions. Senzillament, la relació rau en el cost d’oportunitat. És a dir quan dediques uns recursos a una finalitat (el rescat bancari), sempre existeix un cost d’oportunitat que consisteix a aquells altres usos alternatius que no pots donar-li als recursos. Per exemple destinar-los a pensions.

Anem a posar-l el fil a l’agulla. A 20 de novembre de 2019, el Banc d’Espanya estimava que el cost del rescat bancari havia ascendit a 65.725.000.000 d’Euros. Dels quals 54.353.000 d’Euros provenien directament del sector públic i 9.745.000 d’Euros de Fons de Garantia de Dipòsits constituït per la pròpia banca per garantir els dipòsits als seus dipositants. Això significa que (1) hem cobert amb diner públics la major part de les pèrdues que els bancs han generat per la seua mala gestió i (2) que els dipositants perdien garanties dels seus dipòsits.

A més d’aquests 65.725.000.000 d’Euros, el mateix Banc d’Espanya estima que només 14.785.000.000 d’Euros serien recuperables a data de novembre de 2019. Traduint que siguen recuperables no significa que siga segur que es recuperen. És a dir, el 77,5% dels diners del rescat el Banc d’Espanya els dona per perduts i només són susceptibles de ser recuperats el 22,5% dels diners del rescat bancari. No em diguen que no és escandalós.

Supose que quan qualsevol de vostès demana diners prestats, ja siga a nivell personal o d’empresa, és conscient que els diners prestats s’han de tornar amb interessos. Doncs si es vostè xicotet/a empresari/a, autònom o té un xicotet negoci sàpiga que els bancs estan gaudint de crèdits fiscals en l’impost de societats. Ara cóm se li queda el cos? Supose que com a mi. I on queda l’article 31.1 de la Constitució Espanyola (CE) de 1978? Aquest article diu “Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seua capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori”.

I això ens du a l’article 50 de la CE de 1978 que diu “Els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat. Tanmateix, i amb independència de les obligacions familiars, promouran el seu benestar mitjançant un sistema de serveis socials que atendran els seus problemes específics de salut, habitatge, cultura i lleure”.

Saben vostès quina era la quantitat màxima que va a arribar a haver en la vidriola de les pensions? Doncs al 2011 a aquesta vidriola hi teníem tothom 66.815.000.000 d’Euros. És a dir que si la banca retornara l’import del rescat, igual que s’ha fet als països del nostre entorn que han rescatat a part dels seus bancs, es podria tornar la vidriola de les pensions al nivell que tenia en 2011. Mentre que actualment, donant els diners del rescat bancari per perduts, a finals de 2019 eixa vidriola quedarà amb 1.400.000.000 d’Euros.

Saben per què és això rellevant? Doncs perquè aquesta mateixa setmana Brussel·les li està demanant mesures compensatòries per al sistema de pensions. De fet, per a la Comissió Europea la Comissió del deute de l’estat espanyol és la gran prioritat. En resposta, el Banc d’Espanya està demanant elevar l’edat de jubilació i apostar per la hipoteca inversa. És a dir posar el pes de l’ajust en les esquenes dels nostres majors en lloc de recuperar els diners que la banca ens deu a tota la ciutadania. Al meu entendre, una immoralitat.