Deia Arthur Miller que “un gran diari és una nació parlant amb si mateixa”. Resulta com a mínim curiós que la frase fos formulada precisament per un periodista vocacional que va desenvolupar la majoria de la seua carrera en la comunicació fora de la premsa escrita: escrivint guions radiofònics, com a dramaturg, escriptor o activista polític, tenia, no obstant, una idea altament idealitzada de quin era el rol social que havia de jugar la premsa, com a mínim tal i com existia a mitjans del segle XX, encara en el cim del seu esplendor i prestigi.
Ara com ara a casa nostra és dubtós que es complisquen les premisses bàsiques de la frase. Si acceptem Espanya com a nació malgrat els greus problemes que atravessa -els símbols constitucionals patrimoni de l’ultradreta, òrgans judicials amb el mandat caducat i copats per madrilenys de classe alta fent política partidista sense cap control democràtic- és difícil que hi trobem cap voluntat de parlar amb si mateixa i construir res semblant a una “voluntat general” com la que evoquen constantment amb el mite de la Transició. En el cas valencià, pitjor: la nació -o poble, o País, o Comunitat (de propietaris?), segons al gust del lector- no té ni múscul financer ni un remot monopoli de la violència per plantejar-se ser res més que una broma recurrent sobre gastronomia expressada en diminutius.
En aquest escenari és difícil que existisquen grans diaris. I quan dic diaris pense, en termes de 2020, en tot mitjà de comunicació amb alguna vocació de servei públic més enllà de l’entreteniment, independentment del format. Ho fa, per raons conegudes i de forma bastant deficient el sector públic; malgrat les bones intencions i els intents a casa nostra manca una cultura política pluralista i acaben aflorant els problemes de sempre en favor d’interessos partidistes i/o corporatius a curt termini.
Valga com a exemple À Punt: la bona voluntat de despolitització del Consell d’Administració per evitar alguns dels errors de la RTVV anterior i tota la parauleria sobre concursos de mèrits ha culminat amb un exdirectiu de RTVV i càrrec públic del PSPV-PSOE com a Director General. Les bones intencions sobre control financer i de la despesa han deixat la previsió anual no només a l’arbitri del pressupost que vulguen aprovar les Corts… sinó de les assignacions directes per a programes per part de les Conselleries, que acaben en un control governamental de part de la graella de la Corporació. La (nova?) ràdio-televisió pública exerceix bàsicament d’aparador d’oferta turística, cultural, gastronòmica i en comptades ocasions, industrial; un catàleg en distints formats orientat al consumidor local i la dinamització econòmica, sense a penes ficció pròpia i amb un model creixentment orientat a maximitzar l’audiència i per tant la rendibilitat comercial via publicitat i patrocinis.
Del periodisme com a tal, se’n sap poc: en tres anys almenys jo no sé de cap notícia pròpia o exclusiva d’una de les redaccions amb més periodistes del País Valencià -si no la que més-; i els formats informatius estan plens de tertúlies copades per periodistes de política completant-se el sou i/o professionals de la tertúlia que no es preparen els temes del dia ni tan sols per dissimular; només una determinada adscripció ideològica per cobrir quotes pot explicar la persistència de certs perfils. Com a mínim, i això cal reconèixer-li-ho a la cadena, ara comptem per primera vegada des de la Transició amb una fracció de l’ultradreta mediàtica local capaç d’expressar-se fluïdament en valencià: pagant, Sant Pere canta.
No funciona molt millor el sector privat. Pensem en els orígens de la problemàtica laboral que atravessa hui -i des de fa uns anys- el periodisme valencià via ERO’s; els últims en El Mundo-CV, Levante i Información, culminació d’una llarga agonia del sector. Valga d’exemple el de l’edició valenciana d’El País comandada pel malaurat Josep Torrent, que va tancar en 2014. Fou en el context de la delicada situació financera del grup PRISA: el buc insígnia de la indústria mediàtica espanyola va començar la dècada de 2010 cotitzant a uns 60 € per acció -lluny ja dels més de 300 d’abans de 2008- i l’ha acabat a menys de 0,90 €, a punt de ser venut a trossos pels inversors internacionals que se l’han quedat. Resulta cridaner que només la part d’edició de llibres de text escolars -Ediciones Santillana- resulte encara rendible i interessant per al mercat i per tant pretenguen separar-lo de les lloses de la ràdio i la premsa escrita. L’autocrítica d’haver estat vint anys regalant gratis a Internet el seu producte estrella -El País- sense cap mecanisme de pagament atractiu mentre les vendes en paper queien en picat no ha aparegut per cap banda. La història a la resta del sector no és molt diferent.
Ara, en un escenari d’acomiadaments, la Unió de Periodistes Valencians reclama un pla d’ajuts públics al sector sota la premissa que “sense periodistes no hi ha democràcia” tot sostenint que el periodisme és un servei públic. No obstant, no sembla -d’acord amb l’entitat i el que deixa entreveure el sector- que exercir un servei públic genere responsabilitats concretes en els periodistes ni les empreses periodístiques que les facen dignes d’alguna mena de control democràtic; menys encara si aspiren a rebre diners públics per motiu de realitzar alguna activitat d’interès públic específic com és l’accés a la informació. Costa trobar en les empreses periodístiques valencianes algun comunicat d’un comité d’empresa o equivalent qüestionant la línia editorial d’un mitjà en casos de falta d’ètica periodística, informacions poc documentades o similar; o almenys jo no he trobat tampoc en el web de la Unió de Periodistes algun comentari crític al comportament d’algun professional o mitjà del sector.
Podem convindre que no es pot demanar als treballadors heroïsme quan es tracta del seu lloc de treball, menys enmig d’una crisi; que és raonable que s’impose el corporativisme. Però també que esgrimir la condició de servei públic essencial com a mínim obliga a assumir unes responsabilitats concretes i a subordinar l’interès individual al col·lectiu. Així ho va entendre, per exemple, la pròpia Unió de Periodistes quan en la seua proposta de configuració de les borses d’À Punt va fer primar la visió del conjunt del sector amb una perspectiva oberta i intergeneracional i no beneficiar exclusivament els extreballadors de RTVV com finalment va ocórrer; es va entendre llavors que l’interès era de l’exercici del servei públic, no el dret al lloc de treball d’uns treballadors determinats.
Resulta difícil, doncs, entendre què canvia ara: per què la lògica que la Unió de Periodistes creia correcta per a À Punt -un accés lliure i indiferenciat per mèrit i capacitat a llocs de treball pagats amb diners públics- deixa de ser vàlida en el cas que ens ocupa on també els poders públics han de posar els diners? Podriem plantejar-nos altres hipòtesis de transició que no passen necessàriament per un control institucional dels mitjans que ja sabem que tampoc no garanteix un dret a la informació veraç i independent. Existeixen casos reeixits d’accionariat i subscripció popular de mitjans de comunicació com és el cas de Gara/Naiz al País Basc que es poden estudiar i adaptar si es pretén salvar mitjans donant el control als lectors i als mateixos treballadors alhora que es garanteix un model de negoci viable. Però això, insistisc, és diferent a donar diners a empreses privades amb un model de negoci deficient.
De fet, tot això de la intervenció pública ja ve passant, simplement que les contrapartides són de tot menys transparents: el sector dels mitjans de comunicació ha anat desenvolupant una dependència creixent de les Administracions mentre els seus ingressos privats han anat desplomant-se. A tall d’exemple, el grup Prensa Ibérica va rebre de la Generalitat Valenciana i només en 2019 més d’un milió cent mil euros per inclusió de publicitat institucional en els seus tres diaris -Levante, Información i Mediterráneo. El Mundo, vora 200.000 euros només de la Generalitat, sense comptar altres institucions i empreses públiques. Una publicitat que, amb uns governs i altres, es reparteix de manera pràcticament discrecional. No obstant, aquesta inversió pública a fons perdut que fa possible pagar una bona part de les nòmines i despeses als mitjans de comunicació valencians no acostuma a suscitar cap mena de crítica ni acusacions d’ingerències polítiques com si que passa si qualsevol càrrec públic o quadre de partit gosa qüestionar el treball periodístic d’algun periodista o mitjà de comunicació. Ingerències, tot siga dit, que molt sovint venen de part dels mateixos periodistes que d’una manera desproporcionada engreixen les files dels partits polítics com a assessors i càrrecs no electes. El periodisme, se’ns diu, ha de ser independent de tota crítica dels poders públics. Però, no, aparentment del seu finançament discrecional i de les portes giratòries.
Sense un periodisme digne de tal nom, mereixedor d’audiència i capaç generar un model de negoci estable que permeta exercir tal servei públic, és molt difícil que hi haja periodistes exercint com a tals: és aquí que hauriem de posar-hi els esforços com a societat i com a erari públic si realment ens creiem que el dret a la informació justifica intervindre empreses privades amb problemes financers. Si no, i de moment, sembla que les empreses s’ho saben apanyar bé per representar els seus accionistes i anunciants: qui crega en el lliure mercat per a l’exercici del periodisme ha de ser conseqüent també en això. A vegades l’ordre dels factors si que altera el producte: potser per tenir periodistes és condició que abans hi haja periodisme.