X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ARTS ESCÈNIQUES

Sis autores i una illa creativa per a escriure teatre

L’Institut Valencià de Cultura ha creat la primera edició d’un laboratori d’escriptura teatral on sis dones dramaturgues han treballat sis mesos per crear conjuntament peces escèniques úniques. El procés creatiu col·lectiu d’insula Dramataria Josep Lluís Sirera ha estat acompanyat per Paco Zarzoso, un dels millors dramaturgs de l’escena actual

16/07/2018 - 

VALÈNCIA. Imagina’t que et donaren l’espai i el temps suficient per a inventar coses noves en un treball que t’enxisa, per a ser lliure d’explorar la creativitat siga on siga fins on et duga. I ara imagina que, a més, et pagaren. Esta illa màgica on t’has instal·lat ha existit, almenys al llag d’uns mesos, per a sis dones dramaturgues. L’Institut Valencià de Cultura ha creat la primera edició d’un laboratori d’escriptura teatral en què escriptores teatrals han treballat conjuntament per crear peces escèniques úniques. El laboratori, nomenat Insula Dramataria Josep Lluís Sirera en homenatge al dramaturg, era una de les reivindicacions històriques dels creadors teatrals.

“Insula Dramataria té com a referència el T6, un projecte del Teatre Nacional de Catalunya, on sis autors iniciaven un procés d’escriptura individual amb un projecte propi però es realitzaven sessions conjuntes on els autors aportaven idees a la resta. A Madrid també estan tenint lloc processos com este i el que volia era adaptar-lo a la nostra realitat i dur-lo a la pràctica ací”, explica Roberto García, director adjunt d’arts escèniques de l’IVAC.

Front a l’habitual soledat de l’escriptura que duu de vegades a la ceguesa de taller, Insula Dramataria volia generar diàlegs i dignitat econòmica per a la creació. “Es tracta sobretot de generar unes condicions òptimes de creació i escriptura. Que es tinga un temps per a la gestació dels projectes, que hi haja una sèrie de sessions conjuntes on unes pugueren ajudar al desenvolupament del treball de les altres i que siga un treball pagat dignament”, explica el director.

Al llarg de sis mesos, Maribel Bayona, Mafalda Bellido, Antonia Bueno, María Cárdenas, Laura Sanchís i Begoña Tena, han desenvolupat les seues idees i la setmana passada feren una lectura dramatitzada davant del públic per a polsar la seua opinió. Amb la resposta rebuda, conclouran la creació de les peces que es publicaran en setembre en una col·lecció editorial.

“Quan acabe el procés es vorà la possibilitat que es convertisca en una producció, be  pública o bé privada perquè a les lectures de la setmana passada vingueren també programadors de les sales, així que ha sigut també un espai on mostrar la peça per si algú vol dur-la a escena”, explica Roberto García. En la primera edició d’este laboratori d’escriptura escènica s’han triat els projectes de 6 dones dramaturgues, segons explica García, per “visibilitzar l’enorme talent en la dramatúrgia feta per dones a la Comunitat Valenciana”. En la segona edició, la convocatòria serà paritària.

La unió de cervells fa la força

El transcurs de l’illa creativa ha sigut coordinat per Paco Zarzoso, un dels dramaturgs més importants de l’escena nacional i que duu més de 15 anys realitzant tallers de creació escènica col·lectiva. “L’acompanyament ha sigut marcar un calendari de treball i generar un espai de treball comú, de confiança, on d’una manera generosa pugueren opinar i entrar en l’imaginari de la resta d’autores”, explica Paco Zarzoso. En sis reunions conjuntes, les dramaturgues han pogut presentar les seues idees i collir les de la resta.

Confie molt en la força que tenen diversos cervells quan s’ajunten. El teatre té molt de dialèctica, de xoc, de curtcircuits, de fortes connexions i fortes contradiccions, de complexitat. Quan apareix allò col·lectiu i de sobte idees que no se li acudixen a una persona se li acudixen a una altra. En teatre és important allò inesperat i amb processos com este passa el mateix: de vegades algú té una intuïció des dels seus referents i dóna una idea i de sobte això es convertix en una cosa que la resta ni havia imaginat. Obrir-se a altres veus genera per si mateix un espai teatral”, argumenta Zarzoso. Les autores estan d’acord.

María Cárdenas

“Hem rebut una generositat molt impactant. Haver de preparar la manera de presentar les idees a les companyes t’ajuda a fer l’exercici de clarificar-te. I tindre com a companyes a dramaturgues amb tanta experiència t’ajuda a vore les escenes des de diversos punts de vista i ha sigut molt enriquidor perquè totes hem anat a sumar”, conta María Cárdenas, fundadora de la companyia ‘La Teta calva’ i Premi Max 2017 com Autora Revelació.

La idea és teua, el projecte és teu però hi ha 7 caps pensant en ell. En este cas he pogut fer una cosa que mai havia fet i és crear un obra amb set personatges. I això significa set actors, set sous i tot multiplicat per set. Una companyia xicoteta com la meua, La Zafirina, l’última producció que ha fet té quatre actors. I la propera en seran dos. Perquè no pots moure’t amb més de quatre actors perquè se’t mengen els sous i hisenda”, critica Mafalda Bellido, fundadora de la companyia La Zafirina. La llibertat creativa que li ha permés este laboratori escènic l’ha duta a crear un format que no hauria escrit fora del taller.“En este cas m’he permés la llibertat de treballar amb més gent. És molt dificil que amb la meua companyia jo puga dur a terme un projecte amb set personatges però era una cosa que volia experimentar i estic molt contenta”, explica.

Mafalda Bellido

La identitat com a ‘leitmotiv’

El tema comú d’esta primera convocatòria fon la Identitat i tots els projectes seleccionats tenen algún tipus de relació amb ella. ‘Tiempo de argán y naranjas’, d’Antonia Bueno; ‘L’orquestra del silenci’, de Maribel Bayona; ‘Cor de xiquet’, de Laura Sanchis i ‘Tórtola’ de Begoña Tena en són quatre de les sis creacions que giren al voltant d’este ‘leitmotiv’.

“La peça en la que he treballat es diu ‘El farol del mandinga’ recorda la meua infància al camp del meu iaio, amb la meua família. Amb esta atmòsfera de famílies en què hi ha silenci en allò fonamental, on les coses no es diuen, però on al final et retrobes amb ells i veus que hi ha alguna cosa que ens unix”, diu l’argentina María Cárdenas. “En Argentina, la Santa Companya, es diu la ‘Luz Mala’ o el ‘Farol del Mandinga’. I el Mandinga en este cas és el cavall que teníem quan érem menuts i amb el qual tots varem aprendre a muntar a cavall. En l’obra, el cavall està malalt i la família es reunix al seu voltant perquè suposadament el cavall està a punt de morir-se”, narra. “La temporalitat de l’obra és mitja hora. Tot passa ahí. El repte era vore com fer funcionar això en una obra que dura més temps. Per a això també són els laboratoris creatius, no?”, somriu.

La convocatòria permetia crear peces al voltant de la identitat lingüística, religiosa, social, individual, de gènere, filosòfica, existencial, etc. Mafalda Bellido s’ha centrat en la memòria històrica. “Los que comen tierra” tracta sobre la història d’un grup de persones que estan en una fosa comuna i vegem el que els ocorre a estes persones al llarg del temps i finalment s’acaba per saber qui són estes persones, què els va passar i què passa en l’actualitat amb estos cossos. És una peça on volia donar veu als morts”, explica Mafalda Bellido.

“Volia destacar la greu injustícia que significa que més de 200.000 persones estiguen enterrades en camins, en barrancs, en cunetes en cementeris… Som el segon país després de Cambodja amb més foses comunes de desapareguts i volia destacar el treball de les persones que estan lluitant per obrir les foses i que les restes descansen amb els familiars”, reivindica.

Dignificar econòmicament la professió

El projecte ha permés a les autores desenvolupar un procés creatiu de manera remunerada, situació que és quasi impossible que ocórrega en la vida real. “L’autor dramàtic viu una gran precarietat perquè moltes vegades depén dels drets d’autor perquè els encàrrecs són mínims i en algunes distribucions de producció fins i tot hi ha fitxes que no contemplen que els autors hagen de cobrar. Cobren tots, menys l’autor. I clar, com que molts autors treballen en sales xicotetes alternatives on els drets d’autor són mínims, la precarietat és molt gran i s’està escrivint absolutament per amor a l’art”, explica Paco Zarzoso.

“En tots els pressuposts, si l’autor en cobra 2, el director en cobra 7. I va més enllà del gènere. I això també redunda en menys oportunitats per mostrar el teu treball”, es queixa Maria Cárdenas. “Per suposat estic molt agraïda a esta oportunitat però amb açò no hi ha suficient perquè és un procés que dura molt de temps. Hem de treballar fora de València per poder sobreviure. Ha sigut fantàstic però açò és un oasi en meitat d’un desert”, argumenta Cárdenas, qui explica que escriu per a la companyia La Teta Calva i també necessita escriure per a unes altres companyies.

Amb la precarietat en quèl escrius els textos, si els estrenes amb la teua companyia, doncs ja vas bé. Tens una companyia, escrius el text i només guanyes en funció de si estrenes i pots fer ‘bolos’. Escriure és el meu treball i jo em passe 8 hores diàries escrivint. Però costa molt que el teu treball siga reconegut i que te’l paguen”, afegix Mafalda Bellido. “La dramaturgia valenciana està en un moment d’efervescència i no només l’escrita per dones, sinó tota. Si després açò anara acompanyat pels Ajuntaments i els programadors seria ja ideal, però això és més difícil”, critica.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email