Soleà Morente; Haurà d'haver-hi un camí?

VALÈNCIA. Conta Soleá Morente (Madrid, 1985) que son pare li va dir “a espaiet” quan ella, ara fa més de 10 anys, li va amollar de sobte que volia cantar. Tot i que s’havia format com a bailaora, inclús baix l’allargada ombra de Víctor Ullate, la mitjana dels tres fills d’Enrique Morente i Aurora Carbonell encetava abans de la present dècada una carrera que, abans d’obrir-se, es va veure truncada per la fatalitat. El ronco de Graná moria inesperadament just quan preparava el primer disc d’una filla que havia estat present amb veus i nanes als enregistraments de Morente des de Misa Flamenca (1991). 

Rebutjada completament la inicial vocació agafada de sa mare, ‘La Pelota’, Soleá -“nom més jondo no en pot haver”, diu el full promocional- va triar continuar amb la vesant d’intèrpret. Però amb una aliança sense parangó: membres de Los Planetas i Lagartija Nick, entre ells, Jota i Antonio Arias, van fundar la banda homenatge Los Evangelistas amb Soleá com a veu cantant. L'experiència per festivals i grans sales de Los Evangelistas va ser el debut daurat de la germana d’Estrella Morente, una dona que ja comptava amb totes les influències possibles pel fet d'haver crescut en una casa on es cantava i es ballava per goig i per ofici, pròxima als millors materials durant la seua infantesa i adolescència. En aquesta etapa decisiva va viure i va participar en la producció i l’enregistrament d’Omega, primer tret fonamental que la deixa prop d'un espai rock a partir del qual ara ha iniciat carrera.

Amb la influència i la proximitat d'artistes com La Bienquerida, Soleá ha estrenat el caseller dels discos inèdits amb l'evocador Tendrá que haber un camino (El Volcán Música, 2016). L'etiqueta indie penjant i el pensament de tots en els directes de Los Evangelistas, un llistó -per la memòria de Morente i per la intensitat de la proposta- que servix com a cavall de batalla en contra de la cantant. Soleá té al llarg del disc colps flamencs, trets indies i fins i tot cançons per a deixar-se portar per una música més pròxima al que és el seu entorn personal immediat: el rock, el folk, el pop.

Així i tot, a Soleá -licenciada de Filologia Hispànica- la veiem feliç per trobar-se a concerts amb Joe Crepúsculo, per grabar amb Pájaro Jack o per coincidir amb la cantant xilena establida a València Soledad Vélez. És ara per ara una absoluta barreja d’eixos dos mons que -potser- només Los Planetas i Lagartija Nick han baixat a terra durant uns pocs discos. Mentrestant, Soleá ja ha posat el primer peu al món discogràfic pel seu compte i ja ha dit que el segon pas serà aquell disc que va deixar a mitges amb son pare. El primer, a hores d’ara, arriba este divendres a la nit a l’Espai Rambleta (21h). Amb una banda molt propera al gruix d’eixes cançons (és a dir, al pop, al rock, a l’indie), la filla més jove de La Pelota i el gegant contemporani del flamenc deixarà fluir unes cançons en les quals encara no podem esbrinar quina serà la seua identitat musical. 

Al voltant del seu disc, al voltant dels seus concerts, moltes de les referències giren a prop dels fràgils espais de la seua veu. És la seua una tessitura encara inconclusa, que amaga espais interessants quan són peculiars, però que es fa xicoteta quan mostra la limitació de registre que -almenys, ara per ara- ni al disc passa desapercebuda. Encara que les cançons tinguen eixa etiqueta de pop o indie, els versos de Lorca (‘La ciudad de los gitanos’, entre les millor del disc) o Machado (‘Yo escucho los cantos’) també sonen a la primera pedra d’un edifici pletòric d’interrogants, tant de bo siguen per a enaltir una figura que seria la idònia travessa entre dos mons plens de prejudicis: el rock i el flamenc, el flamenc i el rock. Eixe camí desfet per son pare i continuat en certa mesura per la seua germana (potser la veu femenina més rellevant del flamenc actual). Hi haurà d'haver un camí per a Soleá? Serà eixe el camí? Potser sí, i a València i pel seu propi compte, comença aquest mateix divendres, en directe.