Superar prejudicis

Hem arribat a 2022 i no, la pandèmia no se n’ha anat. La incidència més o menys esmorteïda per les vacunes i les característiques de la nova variable no trau que segueix morint gent i continua fent por, molta por, i sobretot generant molta incertesa econòmica, social i emocional. La inflació muntada a cavall del preu de l’energia no ajuda, precisament. Pareix que el nou any comença com una pròrroga de 2021, que en el fons va ser també una espècie de pròrroga de 2020. Però el temps passa inexorable i ja estem en any teòricament preelectoral, on partits i organitzacions esmolen els ganivets per a arribar amb les màximes garanties a les múltiples eleccions previstes en 2023: municipals, a les Corts Valencianes i a Congrés i Senat.

Davant d’aquest panorama, la dreta espanyola i la seua sucursal valenciana han optat per vendre un producte coherent amb el context: una pròrroga de 2021. L’any on Carlos Mazón va pronunciar la frase màgica: “és el moment de superar prejudicis”. Sí, efectivament, la Persona de l’any segons la revista Plaza parlava de governar amb VOX. I anirem veient durant tot l’any més picades d’ullet, més aplaudiments a la bancada popular de les Corts després de les intervencions dels ultres, més complicitat entre uns i altres de forma cada dia més evident.

No ens ha d’estranyar: en essència, el Partit Popular i VOX no és que siguen fills de la mateixa mata, és que a efectes pràctics són matriu i escissió. VOX naix del PP, de la seua ala més ultraconservadora, que comprén elements nostàlgics del franquisme, ultracatòlics intransigents i admiradors de la nova ultradreta europea basada en la xenofòbia i l’odi. No debades gran part dels quadres voxistes provenen del PP, com el mateix Santiago Abascal o el cap de llista per València al Congrés, Ignacio Gil Lázaro, que després de tres dècades de representat popular va passar a VOX sense despentinar-se. Gent amb poca cotització a la seguretat social fora de la política, per cert.

Com que són matriu i escissió defensen el mateix, que no és altra cosa que els interessos de classe. De la seua classe, clar està. És per això que coincideixen plenament en els atacs furibunds contra els serveis públics i els pilars de l’estat del benestar, com són la sanitat, l’educació i els serveis socials. Si l’espectador o espectadora fera un mínim seguiment de les intervencions dels portaveus de sanitat, educació i serveis socials de VOX i PP hauríem d’esforçar-nos per trobar les set diferències.

Per exemple, si algú ens digués que la diputada popular Beatriz Gascó representa a VOX tampoc ens resultaria tan estrany: el to i el contingut de les intervencions d’aquesta exdirectora general de Maria José Català a la Conselleria d’Educació en la pitjor època de privatització, retallades i acomiadaments fan olor a classisme, intransigència i antivalencianisme. La gran diferència amb la seua companya de VOX Llanos Massó és que la diputada de VOX es prepara ben poc les intervencions. Però el forment és el mateix i no és altre que atacar al conseller Vicent Marzà perquè impulsa tot allò que la dreta odia: l’educació pública, de qualitat i plurilingüe amb més professorat, ràtios més baixes i més oportunitats per a totes i tots, també les famílies més vulnerables. Ataquen Marzà i les seues polítiques des d’una perspectiva de classe perquè defensen els seus interessos: individualisme, elitisme, qui més puga per a d’ell i les butxaques dels amics ben plenes.

La mateixa raó de fons, amb formes i actituds encara més lamentables i absolutament indignes, és el que apliquen a la vicepresidenta Mónica Oltra. La persecució política i personal infame que està patint és una demostració de la profunditat dels canvis impulsats des de la seua arribada a la gestió dels serveis socials. I també una prova del que ella i la seua formació política representa: la garantia de la continuïtat del Botànic. Una persecució vergonyosa i coordinada amb personatges sinistres de l’extrema dreta com José Luis Roberto com a ariets i alimentada per mitjans de comunicació ben assortits de diners de grups de pressió molt interessats en la fi del govern del Botànic i que torne l’època de la barra lliure de privatitzacions i concessions.

I si cal deformar dades i mentir descaradament per a atacar Oltra es fa sense cap escrúpol, com es va demostrar ahir mateix a les Corts de forma vergonyosa. I si cal rebentar el sistema de protecció de menors es rebenta i punt. Només importa l’objectiu final: fer fora el Botànic i governar ells per a aplicar les polítiques que beneficien als seus, que comencen en la laminació de l’estat del benestar com a xarxa de protecció mútua i continuen en les retallades dels drets de les dones, les persones LGTBI+, les persones migrants, les persones empobrides i en definitiva tots aquells grups socials que creuen que amenacen els seus privilegis.

En definitiva, superar prejudicis per a Carlos Mazón i el PP és la forma de dir “tot val” per a guanyar. Tot val per a atacar Mónica Oltra i per extensió a Compromís i per extensió al Botànic. És això, i no una altra cosa, el que està passant aquests dies. Un passet més en el camí cap a l’objectiu compartit del PP i la seua escissió VOX: que tornen els bons temps, els de la gomina, els maletins, els de sempre amb les butxaques plenes i els puros a la boca, les dones a la cuina i els armaris plens.

De Compromís i el conjunt de les forces progressistes d’aquest país i de la seua capacitat de convéncer la població valenciana de la necessitat de continuar el projecte Botànic depén que no visquem un retorn al passat. 2022 pareix una pròrroga, però no ho és. És un any que determinarà moltes coses.