VALÈNCIA. Qui vaja a veure Cinemàtica no trobarà una representació escènica, sinó un “jaciment”. A La Mutant, la instal·lació performativa del col·lectiu Nyamnyam s’activa com una excavació en temps real. Però, clar, el que aflora no són restes materials, sinó gestos, moviments i sons: elements que es construeixen i es transformen en directe davant del públic. Cada volta que hi ha una funció, el terreny s’obri i dona pas a una investigació compartida. A València, un equip format per Iver Zapata, Elena Carvajal, Anat Bosak, Dani Moreno Roldán i Estel Boada, guiats pels directors de la companyia Ariadna Rodríguez i Iñaki Álvarez, van protagonitzar ahir una primera incursió, que tindrà continuïtat aquest dissabte 20, a les 19.30 hores.

Sobre l’escenari, el públic topa amb una gran lona d’aproximadament seixanta metres quadrats, que funciona alhora com a refugi i com a espai de treball. “Cada vegada que es desplega, crea un espai diferent i activa una nova manera d’habitar-lo”, conta Ariadna Rodríguez. Això ocorre perquè dins d’aquest espai, els intèrprets busquen, repeteixen i modelen gestos com si estigueren provant ferramentes que ja no podem recordar o que potser encara no existeixen. No és, doncs, una coreografia ni una història tancada, sinó un exercici en el qual el moviment es converteix en eina d’investigació: busca gestos i sabers lligats al treball, als oficis i a la vida quotidiana. Alguns del passat, altres futurs.

“El públic es pregunta constantment quines ferramentes tenen els intèrprets entre les mans, quina forma tenen o fins on arriben, perquè a voltes simulem que apleguen fins al cel”, assenyala Rodríguez. El que proposa la peça és així una experiència que es construeix en directe, a partir del que passa en escena i de la manera com el públic es mou. Els assistents no presencien una exhibició frontal, sinó que acompanyen l’excavació i travessen l’espai com una experiència compartida.

Aquesta manera d’entendre el moviment està estretament lligada al treball desenvolupat amb la coreògrafa Katerina Andreou, una col·laboració clau en el procés de Cinemàtica. De formació grega i amb un treball profundament vinculat a la repetició i a una genealogia del cos, la seua mirada ha permés aprofundir en una dansa que no parteix de formes tancades, sinó de processos insistents, on el gest es construeix com una eina en constant transformació.

El punt de partida: Raymond Duncan

Però el punt de partida de Cinemàtica és realment una investigació de més de quatre anys al voltant de la figura de Raymond Duncan, germà de la ballarina Isadora Duncan. A inicis del segle XX, va impulsar comunitats híbrides on la dansa, les artesanies, la pedagogia, l’edició, la poesia i la vida quotidiana convivien sense jerarquies clares. En espais com el Temple of Dance, fundat a Grècia el 1903, l’art no es diferenciava de la vida. Fer sandàlies, escriure, ballar o cuinar formaven part d’un mateix sistema de coneixement. 

Ara bé, el projecte de Nyamnyam no busca recuperar l’obra de Duncan, sinó dialogar amb aquest llegat des del present. Cinemàtica emergeix com una peça que es pregunta què queda hui d’aquelles maneres de fer, quins gestos s’han perdut, quins podrien existir en el futur i com es transmeten els sabers fora dels marcs productius i industrials contemporanis. 

Per fer possible aquesta exploració, el gener de 2025 la companyia va realitzar una residència al Museu Henri Prades, al jaciment arqueològic de Lattara, prop de Montpellier, on va entrar en contacte amb el concepte d’arqueologia experimental. Més que una metodologia tancada, aquesta disciplina proposa comprendre el passat a través de la recreació de gestos, tècniques i usos, posant-los a prova per revisar o qüestionar relats establerts. En el cas de Cinemàtica, aquest enfocament va obrir la possibilitat d’excavar no només objectes, sinó també moviments, sabers i formes de transmissió que han quedat fora de la història oficial.

Una experiència similar a transitar una exposició

Amb tot, Cinemàtica també qüestiona els límits del que entenem per teatre relacional. La companyia no volia forçar una participació activa ni convertir l’espectador en protagonista. En lloc de posar el focus en les persones, la peça el desplaça cap a l’espai mateix. “No ens interessa que el públic senta que ha de fer res, sinó crear un entorn que es puga habitar”, assenyala Rodríguez. Durant una part de la funció, l’espectador observa assegut, però en un moment determinat l’escena s’obri i l’espai deixa de ser frontal. “No hi ha un centre ni una acció principal a seguir”, expliquen, “l’espai funciona per si mateix”.

El públic entra, travessa i observa des de diferents punts, en una experiència més pròxima a la d’una exposició que a la d’un espectacle convencional. “Venim de la dansa i de les arts visuals”, recorden, “i això ens permet pensar l’espai més enllà de l’escenografia”.

El so juga també un paper fonamental en aquesta experiència. El disseny, a càrrec de Dani Moreno Roldán, funciona com un material arqueològic més, amb una presència física que construeix espais, activa memòries i dialoga amb el moviment. En aquesta mateixa línia, els textos d’Ariadna Rodríguez no apareixen com a explicació, sinó que s’activen en escena com a part del mateix dispositiu performatiu. El treball d’espai i il·luminació d’Anat Bosak reforça aquesta idea d’un entorn no frontal, mentre que la mirada externa d’Anne Lise Le Gac ha acompanyat el procés creatiu. La producció executiva i el desenvolupament del projecte han anat a càrrec d’Helena Febrés. 

Després de tot aquest recorregut, Cinemàtica acaba sent també un gran adeu. No tant com un tancament, sinó com una presa de distància conscient, després de cinc anys de convivència amb aquest univers. La peça ha volgut activar un espai intermedi, on el llegat de Raymond Duncan es mira des del present i es posa en tensió amb una mirada crítica. “El que més ens segueix fascinant és el seu compromís amb el món que havia construït”, explica l’autora de Cinemàtica. Un compromís que, vist des del present, admet lectures diverses i també contradiccions: “Tot té la seua “cara b” i la seua part obscura. Pots estar més o menys d’acord, però ens va colpir com va ser capaç de crear un espai on art, pedagogia i aprenentatge convivien, un espai performatiu que era alhora un lloc per compartir pràctiques i coneixement”.

Aquest adeu arriba, justament, quan el projecte està creixent. Cinemàtica és una peça jove, estrenada fa pocs mesos, que encara s’està polint i transformant en cada lloc on es presenta. “Fins que no la travesses en diferents contextos, és difícil que la peça agafe solera”, apunten des del col·lectiu. Cada funció funciona així com una nova capa d’aquesta excavació en curs.

Una jornada per parlar de processos

En efecte, aquest treball de fons tampoc s’atura amb la funció. El mateix dissabte La Mutant acull una jornada professional protagonitzada per Nyamnyam al voltant de la pregunta «Per a què una residència artística?». Una activitat que connecta amb la manera de treballar del col·lectiu, estretament vinculada al temps, a l’acompanyament de processos i a la idea de la creació com un espai que va més enllà del resultat final.

En el cas de Cinemàtica, aquesta lògica és especialment visible: és la primera vegada que Ariadna Rodríguez i Iñaki Álvarez no estan a escena, però continuen presents en el dispositiu, com a part d’allò que no es veu. “El que arriba al públic és només la punta de l’iceberg d’un procés molt més llarg”, assenyala Ariadna. En un moment com l’actual, defensen la necessitat de garantir temps i espais de creació que permeten investigar més enllà del producte final, perquè propostes com aquesta puguen existir.