La casa de canyamàs © Drassana / Germán CaballeroVALÈNCIA. En Nadal de l'any passat féu una dècada de la primera edició del Houses from el Cabanyal. Els continguts del llibre eren prou distints a l'edició actual que hui es pot trobar en llibreries, després d'haver venut milers d'exemplars. L'obra comptava, en orige, amb les fotografies d'Anna Fornes i Rosario Faet –analògiques, la majoria– i la col·laboració de Joan Víctor Pascual. Actualment, a més de l'erudit cabanyaler, són Sergi Tarín, Vicent Gallart, Pep Martorell, Joaquim Díez (ja fallit) i Jaume Chornet els qui han deixat per escrit les seues aportacions sobre diversos aspectes patrimonials del Cabanyal. El treball fotogràfic de l'actual edició és de Germán Caballero –de qui són les fotos que acompanyen este reportatge– i meua la coordinació de totes les edicions i reimpressions fins ara realitzades.
Diuen que els llibres són les armes més poderoses que existixen. Per desgràcia es tracta d'una frase idònia per a un sobre de sucre, que té poc a vore amb la realitat. Per més que a voltes voldríem creure que és certa. En tot cas, és cert que molts exemplars de Houses from el Cabanyal varen viatjar a estudis d'arquitectura i departaments universitaris dels racons més insospitats del planeta i esta difusió va contribuir a internacionalitzar l'alerta sobre l'aberració projectada des de feia anys per al Cabanyal. La denúncia de la desafecció per un patrimoni únic –prevaricació per a alguns– va ser l'ariet a través del qual quedaren al descobert els altres drames, més importants: centenars de vivendes destinades a l'enderroc i de veïns expulsats de les seues cases, degradació calculada i allò que s'amagava darrere: el gran pelotazo urbanístic de la València del segle XXI i, en definitiva, la substitució de la població tradicional de la frontera marítima de València per una altra d'un poder adquisitiu molt més alt. Universalitzar la lluita pel patrimoni, per les cases, per les persones, pel poble va ser la clau i el gran èxit d'associacions com Salvem el Cabanyal. En este context, la publicació de Houses from el Cabanyal va ser una aportació discreta, si se vol, però efectiva en tot cas.
El llibre com a arma el va esgrimir la vice-presidenta del Govern espanyol, la socialista Maria Teresa Fernández de la Vega, en les Falles de 2010, dalt del balcó de l'Ajuntament. Li'l va regalar a Rita Barberà i li vingué a dir: penses carregar-te tot açò? No t'ho anem a consentir. Uns mesos abans, com un regal de Reixos, González Sinde, ministra de Cultura, havia detingut els enderrocs i havia suspés el Pepri, "fins que el pla no s'adapte i garantisca els valors històrico-artístics". El patrimoni tornava a ser la clau que obri tots els panys per a frenar la voracitat dels adalils de la prolongació de l'avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar trencant el cor del Cabanyal i la seua trama urbana reticular.
Socialistes, com Fernández de la Vega o González Sinde, junt a Compromís i Podem, governen València des de maig de 2015 i tot està pràcticament per fer, més de tres anys després. En molts àmbits, essencials per al dret a una vida digna de molts veïns, i també en l'arquitectònic i patrimonial. Si existix un blasó del Cabanyal són les cases de taulellets, l'expressió més extraordinària de l'adaptació, al gust de les classes populars, del modernisme burgés que recorregué Europa a les darreries del segle XIX. Les tres edicions de Houses from el Cabanyal mostren com en esta última dècada molts d'estos habitatges han anat desapareixent o empitjorant el seu estat de conservació i degradant els seus elements constitutius. No és tard per a activar una política eficaç i desacomplexada de catalogació, protecció i recuperació del patrimoni moderniste del Cabanyal, únic en el món. Però quasi: més de la mitat de les 300 cases de taulellets que romanen en peu es troben en risc de desaparició, a curt termini; moltes altres ja tenen alterats molts dels elements decoratius. I a més, n'hi han moltes més, sense frontera de taulellets, ben valuoses però sense cap grau de protecció.
Esperem que este Top 10 –discutible, com tots– aprofite com l'enèssima cridada d'atenció a ciutadans i responsables polítics sobre l'immens patrimoni que seguix en alt risc de desaparició en la ciutat de València, en ple segle XXI.
Coneguda també, més recentment, com la casa de l'orso, pel que vivia, de peluix, en el balcó, es tracta del gran símbol del modernisme popular del Cabanyal i és l'edifici més icònic i emblemàtic. Construït l'any 1919 incorpora l'única escena de taulellets, amb acció i persones, que trobarem. No està feta, a més, amb trencadís, sino amb peces ceràmiques rectangulars molt menudes. La decoració de la part superior de la frontera, és la més el·laborada de totes les cases modernistes, amb guardamalletes i respiradors d'obra molt ornats i amb el mural ceràmic emmarcat per tres columnes neoclàssiques, dos de les quals, en els laterals, sostenen sengles àncores i l'altra una mar d'ones. La part de baix, més senzilla i amb reixes corrents, guarda l'harmonia però, com sol passar, la decoració més cridanera es reservava per a la part alta i més lluïdora, en perspectiva. La disposició de la frontera és comuna: part baixa amb dos mitats, una amb la porta d'entrada al baix i l'altra amb un finestrot i la porta d'accés a l'escala que puja al pis superior.
Tot este desplegament estètic correspon a una casa de dos vivendes, amb 64 m2, la qual cosa ve a confirmar que el modernisme popular del Cabanyal fon una aposta estètica de propietaris amb escasses possibilitats econòmiques, assessorats, per alguns dels gran artífexs d'este esclat artístic: l'arquitecte Víctor Gozálvez, el mestre d'obres Tomàs Cardona i el deliniant Vicent Nicolau, de malnom El Carrasquet, responsable últim de gran part dels dissenys de les fronteres de taulellets de tot el poble.
Les alteracions més evidents que presenta hui la frontera són fàcilment reversibles: la porta d'accés a l'escala ha sigut substituïda, i les reixes estan pintades de blau i la fusteria dels balcons de groc, combinacions de color cridaneres que lleven protagonisme al mural, els taulells i la decoració d'obra.
Estat de conservació de la frontera: 7/10.
Estem davant de la frontera que millor combina la seua vàlua i l'estat de conservació. Construïda en 1917 incorpora elements singulars. La principal, la combinació dels taulells: de color blanc i blau clar –insòlit; el blau comú és el cobalt–en la part superior i verd clar i blanc en la inferior, amb una orla que les separa i contorneja la porta principal i les finestres laterals. D'ací naixen dos columnes d'escates arrematades per uns geomètrics medallons fins una sanefa de trencadís, amb un roser horitzontal que la recorre. La casa és d'una sola altura però l'espai de la balustrada, que naix des del roser, amb la teulada amagada, representa una quarta part del total i compta amb quatre mosaics de gerros i tres gàrgoles neogòtiques que fan d'eixidius. La porta i finestres de fusta i les seues reixes són senzilles i, ben conservades, aporten harmonia al conjunt.
Conservació: 10/10.
El canemàs –canyamàs, en la seua pronúncia local– és un teixit de cànem que forma una graella sobre la qual es fan els brodats. I esta frontera és just això, un brodat fet amb taulells minúsculs, inclosa la balustrada i els guardamalletes. Datada en 1926, alguns elements –l'orla del roser, les columnes d'escates– els trobem també en la casa de les gàrgoles. Com en Progrés 262 porta i finestres de baix estan contornejades per una sanefa geomètrica. Té una alteració considerable –la porta d'accés al primer pis és nova– i les reixes són negres, perdent-se l'efecte sinuós del ferro, però totes són reversibles fàcilment. La porta principal és antiga però molt sòbria i sense reixes, ventalles ni picaport. La frontera, en el seu conjunt, és d'una singularitat extraordinària.
Conservació 8/10.
La frontera, de 1918, està molt alterada, però manté un gran valor en la seua planta alta. La baixa va patir una reforma amb taulells dels anys 70 i es va modificar una finestra. Les dos portes són probablement originals, encara que les seus reixes no tenen gran vàlua. La porta principal és asimètrica, circumstància forçada per l'estretor de la frontera, i d'una sola fulla. És una casa senzilla, de dos altures, amb teulada volada i 46 m2 de planta, la típica casa de quart. La part superior incorpora detalls d'escacs rosa-blanc i verd-gris, amb taulells de tamany mitjà. La resta de combinacions florals estan fetes amb trencadís, destacant una elegant estructura de rosers geomètrics. Les guardamalletes, fetes en medallons d'escaiola, estan ornades amb trencadís blau.
Conservació 4/10.
Així conegut pel seu aspecte majestuós i perquè albergava a estiuants, este edifici de baix i dos altures fon construït en 1915 i és una excepció del modernisme popular: els elements decoratius emprats delaten el poder adquisitiu dels promotors. Es conserven reixes i portes d'alt valor, amb els remats encorbats en les tres entrades principals. A esquerra i dreta està l'accés als baixos i en el centre, amb porta de reixa que recorda una de les de la Llonja de la Marina Auxiliant, l'accés al distribuïdor de les vivendes superiors. Una mar discreta de taulellets blancs i sanefes florals en blau emmarca la resta d'elements decoratius llaurats en obra: dos miradors ornats amb columnes, medallons i volutes, i balcons contornejats amb pilastres i guardamalletes d'obra i elements neoclàssics. Les reixes, de cantells bombats, contenen detalls d'elements florals. L'edifici està coronat per una gran petxina que presidix la balustrada. Les fustes de finestrals i balcons acompassen els elements d'obra amb la seua curvatura.
Conservació 3/10.
Edifici de sis vivendes en planta baixa i dos altures de 1934. L'any i les inicials V. T. consten en el remat, senzill i amb una xicoteta claraboya que dóna llum a la part alta de l'escala central i que harmonitza amb el corredor vertical de la frontera, amb un baix relleu entaulellat i dos finestrals verticals –el superior bombat–. A cada costat, de forma simètrica, hi han dos conjunts de balcons amb barana única i dos portes, una estreta i una altra ampla, coincidint amb les portes del baix i els finestrals verticals que arriben a terra. Tot el conjunt té de fons un escac verd i blanc, amb discrets guardamalletes blancs amb orla blava i reixes i fustes de discret encant.
Conservació 9/10
Molt eclèctic i construït en 1918 és un edifici unifamiliar de dos altures –sense escaleta del dimoni d'accés pel carrer–, amb uns 34 m2 de planta que delaten la humiltat dels propietaris originaris. La frontera, però, té una sorprenent diversitat decorativa: la balastrada bombada, està ornada amb tres mollons quadrats i rombes blaus. La part alta delata semblances amb la casa del trencadís: les dos roses geomètriques són idèntiques, però ací acompanyen el remat dels balcons; també la reixa. En sintonia amb la balustrada una sanefa d'escaiola encorbada i un escut coronen les balconades, i deixen en la part superior les roses sobre un fons de trencadís. Just dalt dels balcons apareix una altra discreta orla de taulell verd i blanc i encara uns relleus rectangulars. En la banda inferior la frontera, en vorejar la porta principal i la finestra, sobre fons de taulells blancs i uns detalls circulars amb rombes de color blau clar i blanc, adopta una forma bombada, com alguns detalls de la porta.
Conservació 6/10
Este conjunt de sis habitatges és únic pel concepte comunitari i per la unificació estètica de les tres fronteres. La senzilla balustrada, amb pilarets amb petxines, està arrematada per un trencadís semblant al de Progrés 217, amb un gerro florit, l'any de construcció (1928) i les inicials del promotor (A. S.). Dominen els taulells verds i blancs. Els respiradors de les andanes són idèntics –sense orla– als de la Casa de la pesca del bou, i les reixes i les portes tenen un cert valor. Destaca el detall de la centralitat de l'edifici marcat per la curvatura de la part alta de la porta principal. Hi han algunes alteracions: la majoria de les reixes estan pintades en negre, algunes portes també, en marró fosc, i una de les tres principals ha sigut substituïda per una persiana. Els balcons, a més, han perdut les guardamalletes i alguns taulells estan trencats o caiguts.
Conservació 6/10.
Esta casa de 1924 i dos vivendes de 103 m2 de planta té algunes singularitats que la fan especial: les reixes de la porta principal i del balcó, sense perdre el gust per la decoració floral, tenen un punt geomètric que les agermana, sense perdre el seu caràcter popular, amb la sobrietat del modernisme centreuropeu. Cada taulell, amb xicotetes composicions negres, grogues i grisses sintonitzen amb el conjunt, com els guardamalletes, discrets, fets en escaiola blanca. L'alicatat inclou també la balustrada. Les curvatures superiors (distintes) de la porta principal i de la d'accés i la finestra donen un to més elegant encara al conjunt.
Conservació: 10/10.
Frontera que combina verd i blanc en escac. de taulells verds i blancs, amb una orla amb els mateixos colors formant rombes. La balustrada és més d'un terç de la frontera completa. Incorpora dos medallons laterals i un gerro floral en el centre, junt a les inicials M. M. i tres volutes d'obra com a remat. Les reixes i fustes de porta i finesta, bombades, són valuoses. Curiosament incorpora dos gàrgoles idèntiques a la casa de les gàrgoles, que està pràcticament enfront.
Conservació 7/10.
S'han quedat fora d'esta selecció les fronteres, molt comunes, amb combinació de taulells blancs i blaus que era el color, amb el blanc i verd, de les barques que es varaven en les platges del Cabanyal. Es queden fora per tant algunes de les tipologies de cases més habituals, corrents i populars. Amb este Top 10 només volíem mostrar, en tot cas, un bocinet del gran patrimoni que, tot i les tres dècades de degradació patides, continua atresorant el Cabanyal.
