Una de les derivades de comptar amb una vida finita és que ens veiem obligats a economitzar esforços: no podem excel·lir en totes les coses i encara menys tenim temps per a tot: hi ha elements amb què desenvolupem una relació vocacional, quasi romàntica, i amb altres no passem d’una certa conveniència social. Per a mi, el futbol és una d’eixes coses amb què he tingut històricament una relació que podriem definir com a casual o oportunista. Sent xiquet en l’Espanya dels 90 en què el futbol era senyor omnímode dels patis i els espais de joc masculins mai no vaig gaudir especialment de la pràctica del futbol: fóra pel meu desempeny esportiu millorable o perquè m’interessaven altres coses -segurament una mescla- mai no vaig ser el màxim interessat pel futbol en els meus anys escolars.
No obstant això, mai no vaig desenvolupar una pulsió elitista en sentit contrari tan comuna de trobar entre els qui no han excel·lit mai en la pràctica esportiva i la jerarquia de la masculinitat clàssica. Potser perquè en aquell moment hi havia una gran part dels partits de futbol en obert a televisió i era impossible no imbuir-se mínimament del que estava passant. I també perquè una de les meues experiències primerenques en el món dels videojocs va ser el simulador PC Futbol, en què vaig entendre que la meua aproximació al fenomen tindria molt a veure amb la comprensió integral de la gestió i no tant en una romantització aïllada dels sistemes de joc que mai no m’han interessat molt en detall. Finalment, els tempos vitals hi tenien molt a veure: la coincidència entre un entorn familiar i social nacionalista i la coincidència temporal de la meua primera infantesa amb els temps del Dream Team de Cruyff, els primers records que tinc d’esport en televisió, em farien decidir-me prompte pel barcelonisme com a religió laica de la qual em considere més creient que practicant. Els meus anys d’adolescència i universitaris celebrant amb els amics els títols del Barça de Rijkaard i Guardiola com algunes de les poques coses que podiem sentir com a èxits en els temps de majories absolutes del PP van fer la resta en consolidar esta relació sentimental.
En l’última dècada, però, reconec que he desconnectat bastant. A mi m'agrada trobar-me i gaudir més bé superficialment amb un equip que genere espectacle, que puga lluïr UNICEF a la samarreta, exhibir valors i una certa responsabilitat social; i desconnecte instintivament del resultadisme, el patrocini de petrodictadures, i una institució que apareix més en televisió pels escàndols judicials que per cap mena d’èxit esportiu. Tinc molt bons amics que viuen el dia a dia esportiu amb intensitat i un sentiment de fidelitat a l’equip, en la victòria i en la derrota, que admire però m’és aliè. Amics que són penyistes i socis i fan la seua necessària tasca de fiscalització i oposició interna en una institució que malgrat tot continua sent dels seus socis i sòcies i no de cap milionari estranger. Els reconec enormement els mèrits. Però em costa assolir eixe nivell d’implicació constant i incondicional que si que tinc en altres àmbits: per exemple, en la política. Això, però, m’ajuda a entendre de manera especular la relació que amigues i amics implicats en altres àmbits socials o esportius tenen amb l’activitat en què jo em moc habitualment: una vinculació afectiva oscil·lant, condicionada als estats d’ànim col·lectius i poc propensa a implicar-se segons el resultadisme pragmàtic.
En pocs moments he vist la gent del meu entorn implicar-se políticament de forma significativa i en primera persona; si al 15-M era més un corrent de simpatia general, en el cicle electoral de 2015 -maig i desembre- vaig tenir per primera vegada la sensació que els anhels dels cercles socials més polititzats i altres de més difusos o menys implicats tradicionalment coincidiem en el temps i l’espai; recordar els mítings com el de la Fonteta de Sant Lluís a desembre de 2015, les sigles i els colors mesclant-se, els discursos de solidaritat mutua; o les abraçades entre coneguts i pràctics desconeguts la nit de les eleccions de maig a la Plaça de l’Ajuntament de València. Semblava existir una cosa més forta que les ideologies i els programes concrets: una moral de victòria compartida.
Desgraciadament, cinc anys després estem tan lluny d’aquell escenari com la junta terminal de Josep Maria Bartomeu dels èxits de Pep Guardiola. Valga com a exemple la situació general de descrèdit davant la gestió de la pandèmia, amb un reconeixement públic tant de Compromís com de Podemos que el PSOE està prioritzant -tant a València com a Madrid- la promoció de certs sectors econòmics a salvar vides humanes i alhora que tenen les mans lligades com per actuar deixa molt en interrogant la rellevància actual de la política del canvi cara a la ciutadania.
La justificació acostuma a ser que són més rellevants a dins dels governs que a fora, però tampoc hi ha cap indici de com pensen actuar per alterar els equilibris de poder i corregir unes polítiques que reconeixen que estan costant ni més ni menys que vides humanes. Més enllà de la demagògia fàcil sobre sous, és dubtós que comptaren amb més influència fora de les institucions o deixant al PSPV i al PSOE pactar amb Cs i PP; probablement hi ha bona part de raó darrere d’aquest pragmatisme. Però això no facilita en absolut la credibilitat com a forces de govern ni la capacitat d’il·lusionar les seues bases, en bona part jóvens, la participació electoral dels quals és molt més volàtil. La sensació general acaba sent que uns governen, amb totes les conseqüències, i els altres es queixen mentre fan de comparses. Una lògica similar a la que viuen les pròpies bases del PSOE -les que queden- amb el suport del seu partit a encobrir els crims de la familia Borbó; sembla que mai no arriba el moment d’actuar ja no com a república sinó com una simple monarquia parlamentària capaç de passar comptes al Cap de l’Estat.
Això sense entrar en les lògiques orgàniques, com les que s’han evidenciat amb el relleu forçat en la sindicatura de Podem sense cap motiu polític concret, en la millor cultura política del PCE que tant agrada reivindicar a Iglesias i els seus acòlits; concretament aquella que descrivia Gregorio Morán en Miseria, grandeza y agonía del Partido Comunista de España (Akal), en què la pròpia direcció a l’exili manava assassinar als seus militants clandestins o entregar-los als torturadors franquistes, però en la versió soft pròpia de 2021. Algunes de les contradiccions que ja afloraven en 2015 -molts dels desencontres posteriors estan ja insinuats en el documental Política, manual de instrucciones, de Fernando León de Aranoa- han desembocat en la política actual en què ja ningú amaga que es mou per interessos orgànics i curt-terministes -si la data de les eleccions en plena pandèmia beneficia a un candidat o a un altre, etcètera. Quan sentim l’habitual ploriqueria sobre el trumpisme i les amenaces a l’ordre constitucional pràcticament mai sentim gens d’autocrítica sobre com de bruta i descarnada, absent de metarelats o il·lusions, s’ha tornat la política actual, és a dir, com de nuñista.
Per tot això no és d’estranyar que alguns, quan veiem una pancarta gegantina al costat del Santiago Bernabéu amb el lema Ganas de volver a veros reconnectem sense voler amb un univers en què hi havia ambició de guanyar alguna cosa i fer-ho de cara, venent il·lusió i les coses clares. Els problemes? és clar que els coneixem, els personatges i els projectes estan plens de llums i ombres, negocis opacs i companyies qüestionables. Potser només és el remember mal entès, i el Laporta crepuscular de 2021 sense ganes de sang, foc i venjança només és un record i un símbol que ens remet a una època en què érem més jóvens i més guapos. Però com a mínim, i a diferència de la política actual, sembla hi ha algú que almenys té ganes, als qui som menys fidels i hem badat tots estos anys, de tornar-nos a veure. No és poc.