Foto: EVA MÁÑEZVALÈNCIA. Quan em van explicar la història que ara els conte vaig riure molt. Era setembre del 2015. La vicepresidenta del Consell, després del Ple i en roda de premsa, s'havia despenjat –sense arnés- amb la feliç idea que Canal 9 tornaria en proves amb continguts enllaunats. A l'octubre d'eixe mateix any! I no amb un canal, amb dos! Un d'ells infantil. Em va costar dos whatsapps tornar a tancar els ulls i confirmar que l'extinta Radiotelevisió Valenciana no posseeix drets de tot allò que en la reunió del Govern valencià semblava una idea meravellosa.
El que ara els conte va passar poc després d'allò, quan algú em va cridar i em va parlar d'una suposada teoria de la conspiració que em va fer esclafir el riure. Ni tan sols havíem canviat d'equinocci des del Pacte del Botànic i vaig entendre que la possibilitat que el Partit Popular s'estiguera fregant les mans amb la reobertura dels mitjans de comunicació públics no tenia cap sentit. La conspiració -suggeria en aquell moment i manté ara- que el PP retardaria però no evitaria l'arribada de la nova tele. De la tele, sí, perquè excepte honrosas excepciones, els polítics sempre pensen en la tele i en, en concret, en la seua emissió terrestre; potser per això es va tancar la ràdio o potser per això ningú s'ha plantejat que reobrir-la requereix uns costos i un procés que no han de coindicidir necessàriament amb l'audiovisual.
Però deixen-me que insistisca en la teoria de la conspiració, perquè la idea macabra és que algunes persones que ara ocupen la bancada de l'oposició maquinaven aleshores -i se'ls suposa allí des de llavors- per retenir el procés prou, però no del tot. Pausar-lo, sí, però deixar-lo arribar abans de les Eleccions Autonòmiques del 2019. És a dir, el temps justet perquè la reobertura –que serà complicada i requerirà d'una paciència insuportable davant el greuge comparatiu amb els mastodonts de la TDT i la generació YouTube– es convertira en arma arrojadiza contra el Consell. I activada la tele, engegada i posada àpunt en les seues àrees tècniques, acabar sent pastura del símil futbolístic: nou consell directiu, canvi d'entrenador i fitxatges estrella. Així arribaria el ‘nou PP’ amb uns socis de govern per als quals no faran falta cometes. I, una vegada allí, tot plegat canviar la llei de l'audiovisual que Podem es va obstinar a aprovar amb extraordinari consens a les Corts.
Es preguntaran per què tot açò té algun valor hui. Bé, d'un costat cal buidar la incògnita que existisca una bolcada electoral en este sentit en eixos comicis. No perquè siga o no així, sinó perquè elucubrar amb enquestes demoscòpiques a dos anys vista i suposar que el marge d'error siga inferior al que eixes dades van oferir el mateix dia de les eleccions de 2015 no sembla molt rigorós. No obstant això, ho creguen o no, sí que ha cobrat sentit tot açò quan, fa tan sols uns dies, fonts de l'equip de treball d'Empar Marco van deixar caure en alguna conversa relaxada que si per ells fóra, que si d'ells depenguera posar una data per a la tornada de Canal 9 amb garanties de qualitat i coherència, eixa data se semblaria molt a la del 9 d'Octubre del 2018.
Entre les emissions en proves i el sanguinari engranatge de peces, si eixa fóra la data, l'escenari per a la teoria de la conspiració passaria a estar servit. En un esternut arriba el Nadal i la tele s'enfrontaria al complex transcurs de la precampanya i la campanya electoral del 2019. I allí, clar, el conspiranoic escenari dels mitjans de comunicació públics –i especialment de la llengua- com a arma arrojadiza.
El riure s'ha tornat calfred. He tornat a pensar –com tantes vegades des del 2013– en les pesades conseqüències del tancament d'un servei fundacional de l'Autonomia i que ja s'ha convertit en un conflicte de primer ordre i en totes direccions. Una decisió per a la desafecció social davant l'escenari d'un Estat caïnita que mostra un opulent menyspreu per una regió desvalguda de cohesió i a la qual només li queda l'alé agre del supervivent. D'este moment en terra de ningú, amb la denúncia de la Unió, amb les primeres compres de continguts arribant amb comptagotes, amb les aigües tèrboles baixant entre Presidència de la Generalitat, el Consell Rector i Marco i el seu equip -el guió a voltes dóna per a reality, però no ens donaran el gust-, amb esta fotografia de situació, baixe la mirada i me'n vaig de vacances pensant que en la reobertura dels mitjans de comunicació públics dels valencians tot és a punt i ben a punt. Tot enllestit, però, potser, molt lluny de la triple firma que ho va somiar en el Pacte del Botànic.
