La setmana passada reflexionàvem sobre l’anunci per part del president eixint del Banc Central Europeu (BCE), el Sr. Mario Draghi, de reprendre un ambiciós paquet d’estímuls monetaris per tal de mitigar la desacceleració de l’economia europea en el context d’una aturada de l’economia mundial. En eixe sentit, ens preguntàvem si la política monetària expansiva que havia dut a terme el BCE suposava només prendre una mena d’analgèsic monetari. Vam analitzar en primer lloc els efectes sobre les Hisendes públiques dels diferents estats de la zona euro, aquesta setmana però voldria que ens centràrem en quins han sigut els efectes de la política monetària expansiva en la vida de la ciutadania d’a peu.
Anem a basar l’anàlisi, una vegada més, en les dades de l’EUROSTAT (la base de dades de la Oficina Estadística de la Comissió Europea). En la figura 1, que tenen a continuació, es mostra a través d’un mapa el percentatge de la població que viu en risc de pobresa després de realitzades les transferències socials per a l’any 2017 als diferents països (últim any amb dades completes per a tots els països de la UE).
En vista del que ens mostra el mapa anterior, no sembla que per a estats amb més d’una de cada cinc persones vivint en risc de pobresa (tenint en compte les transferències socials) el tenir una política monetària expansiva sense altres polítiques d’acompanyament amb implementades amb similar intensitat haja servit de revulsiu per millorar les condicions de vida de la ciutadania.
Per tal de valorar en la justa mesura la situació, caldria que donarem un cop d’ull a l’evolució d’aquest indicador des de l’any 2009 (any en que es comença a manifestar la crisi amb major cruesa). Paga la pena comentar, que el percentatge de persones en risc de pobresa després de transferències socials, és un indicador de referència per a l’avaluació del grau d’assoliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides, en concret el que fa referència a la lluita contra la pobresa.
La taula 1 que trobem a continuació mostra l’evolució de l’abans esmentat índex des de l’any 2009 fins el 2018.
La taula anterior ens mostra com la pobresa ha augmentat de manera generalitzada en tota la UE a partir de 2009, però també ens mostra que l’expansió quantitativa duta a terme pel BCE ha sigut placebo en termes de reducció efectiva de la pobresa. No debades eixe no és un dels objectius que tinga encomanat el BCE. Això és un problema en la meua opinió perquè fa que la política monetària que es du a terme a nivell Euro-zona funcione de manera descoordinada amb la resta de mesures de política econòmica que duen a terme els estats. Així, la necessitat d’una política fiscal comuna es fa cada vegada més patent. La taula 1 mostra la poca o nul.la efectivitat d’una expansió monetària per se. Tal com deia Keynes, és com espitjar una corda.
Si anem a les diferències per estats membres, Espanya manté un diferencial d’entre 4,5 i 5 punts per damunt de la mitjana de l’Euro-zona i de la UE, no havent aconseguit tornar aquest indicador al seu nivell de l’any 2009. El que mostra una pobresa molt més instal·lada de manera crònica a l’estat espanyol que la mitjana europea.
Crida l’atenció com des de l’any 2016 Grècia havia tornat a aconseguir tenir un percentatge de població en risc de pobresa després de transferències socials per davall de l’espanyol, cosa que no succeïa des del 2010 (abans del rescat). Aconseguint Grècia tornar a la situació prèvia al rescat en 2018.
Altra dada que crida l’atenció és l’evolució d’aquest indicador a Alemanya, al país que es anomenat “la locomotora europea”, amb un nivell de risc de pobresa només lleugerament inferior al de la mitjana de l’Euro-zona. Els menors percentatges de població en risc de pobresa i les evolucions més positives, s’observen als països nòrdics, centre Europa i França. Seguint Itàlia i Espanya un patró més semblant als estats de l’est d’Europa com Bulgària i Romania en termes de pobresa.
En definitiva, aquestes xifres que sovint s’obvien però que mostren com viuen les persones posen de manifest la incapacitat d’una política monetària expansiva per se per a fer front a un dels pitjors efectes de la crisi: la pobresa en la que viuen moltes persones.
Tanmateix, en el propers dies els jovens duran a terme una mobilització global pel clima. Pot ser els caps pensants de la UE haurien de plantejar-se un green new deal com a forma efectiva de lluitar contra la crisi que tenim al girar el cantó, doncs l’OCDE ha rebaixat la seua previsió de creixement de l’any 2020 per a la UE a l’1,1%. Què? Ens posem les piles?